20/12/12

¿DE QUE VIUREM QUAN HÀGEM MORT?



Passarà la crisi i haurem mort. No serà una mort física (la majoria de nosaltres seguirà en peu), però la societat tal com l’hem conegut hi haurà mort per a deixar pas a una altra bé distinta que comença a manifestar-se amb més claredat a cada nova acció de govern.

La nostra particular necròpolis donarà repòs a tres metres baix terra a l’estat del benestar, la justícia igualitària, l’educació gratuïta i els drets dels treballadors. Els seus cossos serviran d’adob a una societat sense classe mitjana i sense rumb perquè no hi ha ningú hui que s’ocupe de projectar el futur econòmic, encabotats en la pressa d’apagar l’incendi.

12/12/12

MIOPIA EMPRESARIAL



Cada volta que un empresari diu que cal acostumar-se a treballar més i cobrar menys (un argument que no és exclusiu de Díaz Ferrán), lo que està dient de manera inconscient és que vol arruïnar la seua empresa.

És possible que no perceben la magnitud de les seues afirmacions i de les terribles conseqüències que per al seu negoci comporten. Ells estan massa pendents de la bibliografia americana sobre la gestió dels seus negocis i formen part de la nova secta religiosa del màrqueting mix.

24/11/12

LA SANITAT DEL TAPÓ



Tinc per casa un recipient en el que anem depositant els tapons de plàstic a mida que les botelles van quedant buides i quan sobrepassen el depòsit, la meua dona els porta a un dels punts repartits pel poble en que voluntaris s’encarreguen de fer arribar al beneficiari estes plàstiques almoines. Se m’oblidava dir que l’objecte de tan curiosa collita és el de sufragar el tractament mèdic d’algun menut afectat per una malaltia greu o estranya i que els casos en que s’acudix a este sistema es multipliquen exponencialment, de manera que no hi ha poble de la nostra geografia que no lluïsca en els seus comerços la fotografia d’algun afectat, la relació de la malaltia, el cost del tractament i els llocs on pot aportar la seua contribució el ciutadà.

19/11/12

UNA MAJORIA PER A MAS


Fa ara vora dos anys, vaig escriure en este mateix blog que era el moment de CiU i demanava als valencians residents a Catalunya el seu vot per a esta formació i hui ho torne a fer en part per les mateixes raons que argumentava en aquell escrit, però sobretot perquè em crec a Mas, crec en les seues raons i crec en la necessitat d’un suport majoritari que li done la força suficient per a acabar lo que ha començat.

Lo que diferència substancialment este escrit al del 23 de novembre de 2010 és la situació. CiU no és ara un partit que ha passat dos legislatures guanyant unes eleccions per a quedar-se en l’oposició, ni la promesa de retorn a la senda de creixement després de dos governs capitanejats pel PSC. Ara Mas és el President de la Generalitat Catalana en època de tribulació i ha hagut de gestionar la crisi seguint les mateixes coordenades que s’han sancionat des de l’Europa de Merkel i per tant té el mateix desgast que els governants que han hagut d’administrar la misèria en tot el continent. Haguera sigut fàcil per la meua part callar, però no estic fet per als camins fàcils i com he dit, crec en Mas.

6/11/12

LA INSOFRIBLE PASSIVITAT DELS GOVERNANTS



El Govern, siga quin siga el seu àmbit de competència, té com a obligació ineludible el protegir al seu poble dels abusos del poder. Si no ho fa deixa de ser legítim i ha de ser substituït pel propi poble.

Crec profundament en la política i pense que la solució als nostres problemes ha d’emanar de les institucions democràtiques. No sóc cap antisistema preparat per a aprofitar aigües térboles per a anunciar la fi d’una inexistent casta parasitària trufada de privilegis i no obstant això, esta reflexió no deixa de vindre al meu pensament des de fa mesos i no són pocs els dies en que m’ha llevat la son.

30/10/12

ACABA EL TEMPS DEL PPCV



No cal que parlen les enquestes, hi ha coses que es perceben en l’ambient tan clarament com el vent que presagia la pròxima tempestat, i que la fi del cicle per als populars valencians està prop és una d’elles.

La manifesta incapacitat del president Fabra per a influir en els PGE i el greuge que ha suposat la manera en que el govern central ha incrementat les inversions en el nostre territori en uns mísers 100.000 euros com qui llança almoina a un leprós, ha causat més efecte que els casos Gürtel i Emarsa junts.

La nostra autonomia patix una parada  multiorgànica que no pot atribuir-se més a l’herència rebuda i això es percep en el dia a dia, en les conversacions de bar, en la cua del forn, el PPCV ha perdut tot el seu crèdit i es comença a observar lupa en mà cada gest d’un president posat a dit que maneja una agenda que més que de treball pareix la d’una Mis.

22/10/12

SERÀ QUE SOM GALLECS


Xosé Manuel Beiras i la sabata que li donà fama

No som catalans, escrivia el passat 9 d’octubre. De fons, la celebració del nostre dia nacional i escoltant-se encara els ecos de la diada catalana. Ho feia motivat pel secular costum que tenim els valencians de mimetitzar la nostra política amb la dels nostres veïns del nord, amb els que com explicava i a pesar d’este veïnat, ens separa més que un riu, un oceà.

Reprenc el tema des d’una altra perspectiva, esta volta acabades de celebrar les eleccions basques i gallegues que han saturat d’informació ràdios, televisions i periòdics de manera que al final he trobat alguna cosa semblant a un germà bessó amb qui no compartim tots els trets però amb el qui guardem un innegable paregut i no em referisc als bascos, tan allunyats de la cultura mediterrània com els propis alemanys, sinó als gallecs, sempre que es contemple el vessant polític i no una altra.

20/10/12

¿I ARA QUÈ SENYORS EMPRESARIS?



“Considerem injust i inacceptable el tractament que som objecte per part del govern d’Espanya. No podem acceptar, com a societat, el tracte manifestament discriminatori en l’assignació regional de la inversió pública del govern central.”

Esta és una part de les declaracions que Vicente Boluda va pronunciar durant un desdejuni informatiu a  principi d’este mes organitzat per l’Associació Valenciana d’Empresaris que ell presidix.

Boluda va parlar sobre la política econòmica del govern d’Espanya, però sobretot va parlar de la defensa d’un tracte financer equilibrat, de deixar d’acceptar sense piular el dèficit històric de finançament, de la discriminació que els Pressupostos Generals de l’Estat per al 2013 suposa per als valencians i al seu costat, Federico Félix, assentia a cada paraula esperant el seu torn per a reivindicar el Corredor Mediterrani i advertir que estaran vigilants per a què els interessos polítics no paralitzen esta important inversió en benefici de l’Espanya radial.

15/10/12

QUAN LA CULPA LA TENIA THRYM



Em permetràs, amic Càndid, que inaugure esta nova temporada estenent-me un poc més de lo que solc fer-ho. M’interessa per a il·lustrar el tema que he triat hui, començar per contar-te breument una antiga llegenda nòrdica.

Voràs, un cert dia al despertar, Thor, fill d’Odín, déu del tro i protector de Midgard (el món dels hòmens), va descobrir que havien robat Mjolnir, el poderós martell amb el què invocava el poder dels trons. Incapaç de trobar-lo, anà a buscar al seu germà Loki, conegut per la seua astúcia i ambdós van acudir davant de Freyja, la deessa de l’amor a la què van demanar el seu trage d’au per a poder buscar el martell.

8/10/12

NO SOM CATALANS




Si l’afirmació que encapçala estes línies es referira a qüestions identitàries, seria del tot absurda per innecessària. Excepte una minoria indeterminada per als que ser valencians no pareix prou ser, la resta tenim clar que no som catalans per les mateixes raons que no som aragonesos, ni manxecs, ni murcians.

No em referisc al sentiment de pertinença quan afirme que no som catalans, sinó a la diferència de caràcter de les nostres societats, a la gran distància que separa a ambdós pobles en temes tan importants com la cohesió o la defensa dels interessos comuns per damunt dels particulars.

4/10/12

JUGUEM AL POPULISME



Se li notaven els efectes secundaris d’unes llargues vacacions al President Fabra. Eren tantes promeses per anunciar des del púlpit de les Corts que s’amuntonaven en la seua gola desitjosa de ressonar en tan magne edifici al què feia tant temps que no s’acostava i entre elles, l’estrela, la mare de totes les propostes; reduir un 20% el nombre de diputats.

No podia competir el nostre desustanciat president amb la bravura de Mª Dolores de Cospedal disposada ha fer de la política ofici de rics hòmens i sacrificats santons. Seguir el solc de la plenipotenciària castellà manxega, haguera donat més d’un disgust als seus propis diputats, però alguna cosa calia fer per a demostrar que a pesar d’haver arribat el càrrec per accident, Alberto també sabia manejar amb soltesa el populisme.

20/8/12

¿TÉ LA CULPA MERCADONA?

Bullen les xarxes socials des que l'alcalde de Marinaleda va decidir convertir-se en mediàtic saltejador de supermercats. Se succeïxen els atacs, les defenses, les justificacions, les admiracions i les repulses. Se satura internet d'informacions contradictòries, interessades, absurdes, sobre les condicions laborals del subjecte en qüestió, sobre el seu paradís andalús, sobre... sobre un muntó de coses que no m'interessen per a res en si i molt en lo que no es veu amagat darrere de l'espectacle.

El populisme, tan explotat pel PP sobretot per la seua franquícia valenciana, es transforma, s'expandix, inunda totes les ideologies. Rosa Díez i Mario Conde s'encarregaran de protagonitzar el xou de la disputa per l'arreplega dels vots descontents dels dos grans partits tradicionals i el populisme serà, és, la seua arma de captació massiva i contra el populisme els perjudicats respondran, segurament, amb més populisme i per lo que pareix esta serà també l'estratègia que altres partits aspirants a conservar o acréixer el seu tros de pastís acabaran utilitzant, voluntàriament o no. El nostre futur és una lluita a cara de gos entre el peronisme i el chavisme per un grapat de vots.

14/8/12

PRESIDENT PER ACCIDENT

No tenim sort els valencians amb els nostres presidents. De moment, cap d'ells passarà a la història pels seus grans èxits i a cada nou relleu en l'executiu la qualitat pareix descendir un nou escaló cap a la mediocritat més absoluta.

No tenim sort els valencians, ni amb els presidents que triem, ni amb els que ens trien des de la seu del PP del carrer Gènova de Madrid, sense tindre que passar ni pel tràmit d'unes votacions. Olivas va inaugurar esta nova forma d'arribar a ser la primera autoritat valenciana i ja veiem com està acabant el seu particular conte de fades; no sols no serà recordat pel seu breu pas pel Palau del Marqués de Castellfort sinó que el seu nom apareixerà sempre vinculat a la ruïna de Bancaixa.

23/7/12

FOTUTS I ARRIMATS AL MARGE


Els valencians tenim dos maneres fonamentals de respondre a la pregunta ¿Com estàs? Si tot va bé responem “de categoria” i si no “fotut i arrimat al marge”. Som gent d’extrems en més d’un aspecte, com el nostre clima passem de l’hivern a l’estiu sense preàmbuls i en açò no fem excepcions ni tan sols quan tractem d’economia.

No fa ni quatre dies mal comptats, el President de la Generalitat (este o l’anterior, que tant dóna) ens llançava discursos sobre el miracle econòmic que protagonitzaríem, seríem els primers a eixir de la crisi i a crear ocupació, seríem una volta més la locomotora de la recuperació. Si algú li haguera preguntat a Fabra com estava en eixos moments de plena eufòria segur que hauria contestat “de categoria”

Desgraciadament la realitat no es nodrix de paraules sinó de fets i mentres es pronunciaven discursos grandiloqüents les parets i els sostres del nostre autogovern començaven a mostrar enormes clavills pels que aguaitaven voluminosos deutes fruit d’una gestió nefasta basada en l’aparença, la propaganda i el clientelisme polític.

EL PRINCIPI DE PETER


En 1969 Laurence J. Peter va formular en el seu llibre “The Peter Principle” la següent afirmació: “En una jerarquia, tot empleat tendix a ascendir fins al seu nivell d’incompetència: la nata puja fins a tallar-se”

El que ve a significar el anomenat principi de Peter, amic Càndid, és que tota persona que exercisca correctament el seu treball, serà ascendida en l’escalafó fins a arribar al seu nivell d’incompetència i una volta aconseguit es quedarà allí instal·lada, perquè poques voltes trobem que, assumit este nivell d’incompetència, es retrocedisca un escaló per a recuperar el lloc en què s’és verdaderament útil. La conseqüència perversa de l’acceptació de la certesa d’este principi és que tot quant ens rodeja està dirigit per incompetents.

Pensaràs Càndid que hem trobat l’explicació a totes les desgràcies que se’ns han vingut damunt en els últims anys. Estem governats per persones que han sobrepassat el seu nivell de competència. No et falta raó, però ni tan sols l’aplicació del Principi de Peter pot explicar perquè la “qualitat” dels nostres polítics ha descendit tant en els últims 30 anys com per a justificar el dèficit polític del que gaudim.

16/7/12

TALLAR PER ACÍ


Me'l imagine senyor Rajoy fent una exagerada genuflexió d’eixes que fan cruixir l’esquena de tant que es doblega davant dels monarques europeus. Me'l imagine també amb eixa mirada perduda, la mateixa que se li va posar quan no entenia la seua pròpia lletra en aquella entrevista de televisió.

No ha de ser plat de bon gust assumir en a penes set mesos, que estava vosté total i profundament equivocat, que tot quant va dir i va fer per a arribar al poder es basava en la falsa hipòtesi que la crisi tenia una causa concreta i que el simple triomf del seu partit duría riquesa i prosperitat. Des que ha pres consciència d’açò, la seua vida deu haver-se convertit en un calvari en què s’acumulen les mentires, les rectificacions i el pànic que ha de sentir cada volta que mire als seus ministres, els companys de travessia que li han tocat en sort. De segur es repetix per avosté allò de “vaya tropa”.

9/7/12

DES D'AQUELLA TARONJA


El pare de mon pare, amic Càndid, tenia lligat el seu treball al camp, com tots els seus amics. Mon pare ja no va mantindre esta vinculació amb la terra encara que si ho van fer la majoria dels de la seua generació. Hauràs imaginat que amb semblant progressió, loseguix és lo lògic. La meua activitat professional no té res a vore amb el camp i tampoc la de cap dels meus amics.

Que l’activitat productiva haja patit un canvi tan significatiu té una conseqüència que, si bé ha estat dissimulada per la persistència dels abnegats llauradors que han mantingut les seues collites a pesar de tots els inconvenients, ara es fa cada volta més evident, insultantment evident; els camps queden abandonats al nostre voltant a mida que tota una generació va desapareixent.

25/6/12

LA SÍNDROME UNILEVER


Te convide amic Càndid a fer un experiment amb mi. Revisa la teua cuina i mira si trobes algun producte de la marca Calvé, Flora, Frigo, Hellmann’s, Knorr, Ligeresa, Maizena, Tulipa o Lipton, després fes la mateixa operació en el teu bany i observa si tens alguna cosa de les marques Axe, Dove, Pond’s, Rexona, Signal, TRESemmé o Timotei.

De segur Càndid hauràs reunit més d’una d’estes marques en la teua busca que podria seguir per altres estances de ta casa amb idèntics resultats per a altres marques que tindrien en comú amb les que t’he mencionat una “U”  composta per un muntó de xicotets dibuixos, el símbol d’Unilever, una multinacional que assegura que “160 milions de voltes al dia, en algun lloc del món, algú tria productes Unilever. Des de les millors sopes fins a productes per a mantindre la teua llar neta.  Les nostres marques són part de la teua vida diària.”

13/6/12

L’EXTINCIÓ EVITABLE


Quant acabe esta crisi (que algun dia haurà d’acabar) i fem recompte de baixes, vorem que tota una classe social s’haurà extingit. La mateixa que amb el seu creixement en les últimes dècades ha dinamitzat l’economia i ens ha permés avançar, eixa a la què els nostres majors (almenys ens meus) anomenaven de mitja capa.

No serà esta una extinció qualsevol ni no tindran importància les seues conseqüències. Sense ella només quedarà un reduït grup de rics cada volta més rics i un altre immens de pobres, cada volta més pobres. Dos classes massa allunyades entre si com per a poder implementar-se ni lluitar per un futur en comú perquè la desaparició de la classe mitjana arrossegarà l’element que amalgama la societat.

11/6/12

THE WALKING DEAD


Potser tu veges morts vivents passejant-se per la pantalla del televisor, jo en canvi observe les conseqüències de la por, fins on pot arribar a canviar una persona “normal” arrossegada pel pànic.

El pànic amic Càndid és una de les armes de control de masses més antiga de la història. Per la seua influència canviem per complet, perdem la noció de justícia i ens tornem manejables.

La por al perill, la necessitat de sentir-se segurs després de comprovar com es trobaven d’indefensos davant d’una forma de terrorisme que desconeixien, va fer que els nord-americans permeterenn que l’estat prenguera major control sobre la seua intimitat, van sacrificar drets conquistats per generacions i generacions i la por a la malaltia va provocar no fa molt una onada de psicosi davant de la imminent arribada d’una pandèmia devastadora, la grip aviària, que es va saldar amb la inversió de milers de milions en quantitats ingents de la vacuna que convenientment va aparéixer en el moment adequat.

6/6/12

LLETRAFERIT, LA CONVIVÈNCIA POSSIBLE


Tota batalla, inclús les metafòriques, té els seus morts, els seus ferits, la seua terra cremada de desencontres i rancor. En cada contesa, no obstant això, naixen també somnis que impulsen a rebutjar les armes, a abraçar al contrari en qui es reconeix, per poc que un es fixe, el mateix patiment. Actes que en si mateixos no canviaren el curs de la història però que sumats acaben per deixar de ser gotes sobre terra resseca per a convertir-se en torrent que vivifica i canvia el paisatge.

Sant Miquel dels Reis, la Biblioteca Valenciana, serà testimoni divendres que ve d’un d’estos actes de fe protagonitzat per un grup de pacifistes de les lletres, de somiadors del consens. Renaix Lletraferit després d’unes llargues vacacions que se’ns han fet eternes als seus seguidors i ho fa marcant estil propi i al mateix temps recuperant una tradició de convivència que va ser normal en altres temps, abans de que el desencontre ho inundara tot.

2/6/12

NO VULL QUE RESCATEN BANKIA


Continue de mala llet, és al meu pesar l’estat en què em trobe estos últims mesos i no em porten a millorar les notícies que s’acumulen dia rere dia en els mitjans de comunicació sobre la prima de risc i el sursum corda.

Primera conferència de premsa de Mariano Rajoy des que és president del Govern amb la què està caient i dos metàfores en una. El temps que ha tardat a aparéixer davant dels mitjans que certifica la seua condició de president absent i el lloc en què ho fa, la seu del PP en compte de la Moncloa. Missatge directe. Rajoy és, primer president del seu partit i després, com de passada, també del Govern.

28/5/12

A LES PORTES DE GRANADA


T'estranyà Càndid que no pegara bots d’alegria quan fa unes setmanes l’Associació Valenciana d’Empresaris AVE va fer públic el seu estudi sobre el finançament autonòmic.

¡Per fi! Pegaves crits pel corredor, i vaticinaves una pressió sobre el govern d’Espanya amb els empresaris com a punta de llança i tota la societat valenciana seguint-los a la victòria... jo només podia recordar a Fàtima, mare de Boabdil “el Chico” i de les paraules que segons conta la llegenda va dedicar al seu fill a les portes de la perduda Granada: “plora com a dona lo que no has sabut defendre com a home”, perquè aquella roda de premsa en què es va donar a conéixer l’estudi i en la que els empresaris cridaven a la mobilització ciutadana tenia més de plor que de crit de guerra.

22/5/12

SENYOR ECCLESTONE, NO PODEM PAGAR-LI


(Lo que m’agradaria que Fabra i Barberá li digueren al patró de la F1)

Haurem de parlar Bernie, sobre la celebració de la F1 en el nostre Cap i Casal. Vaja per davant que estem molt orgullosos de que el Gran Premi d’Europa se celebre en els carrers de la capital dels valencians i que sabem que hi ha firmat un contracte que ens compromet amb la seua organització, encara que tindrà vosté coneixement que la persona que el va firmar, no es trobava en eixos dies en el millor dels seus moments, a punt d’assentar-se en la banqueta dels acusats i amb la difícil situació d’haver de decidir sobre la seua dimissió com a president de la Generalitat.

14/5/12

ELS MONLEONETES


Sovint Càndid, em recordes a Les Monleonetes, aquelles jovenetes amb aspecte de vedette de postguerra que, sostenint vidrioles davant dels seus pits cantaven alegrement allò de “a guanyar diners ¿on esta, on estan?” Tu també em preguntes on estan els diners ara que els ajuntaments dels camps d’Ibèria pareixen haver-se arruïnat simultàniament com a preses d’un ebola financer.

La resposta, amic Càndid es troba en l’inici dels temps de la nostra imberbe democràcia, quan els primers alcaldes van accedir als despatxos dels seus ajuntaments després d’haver guanyat les eleccions amb promeses de dinamització de la vida municipal, que quasi sempre es traduïen en obra pública. En aquells temps eren moltes les oportunitats que es presentaven per a un alcalde comboiat i amb ànim de portar a lo més alt al seu poble, ja que tot faltava i aixina es van començar a remodelar les antigues places per a donar-los un look més modern, es van entaulellar voreres, es va canviar l’obsolet “adoquín” pel modern asfaltat, i es van realitzar una infinitat de millores en els edificis públics.

9/5/12

JA ESTÀ BÉ HOME


Prescindiré hui de floritures verbals, estic de mala llet. Em pose de mala llet cada matí quan puge al cotxe i pose la ràdio i seguisc aixina, de mala llet, tot el dia fins que em gite. Estic fart de què ens diguen mentides diàriament, de que cada volta que ix un membre del Govern d’Espanya a dir que no estan pensant en fer tal cosa, siga un senyal inequívoc de què estan a punt de fer-la, fart de que la mentida s’haja instal·lat en la normalitat i de que tot el pes de l’austeritat s’estiga descarregant sobre els ciutadans únicament i exclusivament.

En el poc de temps transcorregut des de que el nou Govern va prendre possessió del poder amb promeses electorals de solucions màgiques que han quedat en simple publicitat enganyosa, no s’ha pres ni una sola mida que no afecte als més dèbils, com si cada un de nosaltres fora culpable individual de la situació i per contra, res ha canviat en l’estructura política espanyola, cap retall s’ha aplicat a cap institució habitada per polítics, pseudopolítics i altres espècies protegides, més que a simple efecte de maquillatge.

30/4/12

LES LLÀGRIMES DEL BOTXÍ


Si em preguntes Càndid, la diferència entre un botxí contrari a la pena de mort i un que l’aprova amb vehemència, et contestaré que el primer plora cada volta que ha de complir amb la seua comesa i no és tema menor este de les llàgrimes, perquè si bé és cert que al final ambdós botxins acaben donant mort al sentenciat, el primer sens dubte posarà especial cura en no fer-li patir, mentres que el segon no tindrà el mateix mirament.

Alguns podrien titlar d’incoherència eixa actitud, jutjant les conseqüències i no les causes. ¿Què sabem de les circumstàncies que han portat a l’home a actuar de manera tan diferent de la seua pròpia naturalesa? ¿Què sabem de les imposicions a què ha de fer front? ¿Què del sacrifici a què ha de sotmetre les seues creences? Aixina i tot, si jo haguera de ser ajusticiat, triaria al botxí que plora.

24/4/12

ANY 305 DESPRÉS D’ALMANSA


Han passat més de tres segles des de que el resultat d’una batalla canviara el destí de tot un poble, des de que els valencians ens vérem desposseïts de les nostres lleis i la nostra capacitat de decidir, des de que fórem assimilats per un altre poble pel  “justo derecho de conquista” que és el menys just dels drets per emanar de l’ús de la violència.

Res de nou respecte a lo que podria haver escrit fa un any, fa cinc o fa deu. Les coses no han canviat substancialment en este temps excepció feta de la tímida recuperació del nostre autogovern que ens va portar l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de 1982 i la seua posterior reforma de 2006, una recuperació incompleta que ni tan sols a aconseguit restaurar entre els valencians l’orgull de ser i sentir-se una nacionalitat històrica de ple dret i és esta falta d’orgull la que ens ha portat enguany a una situació de retrocés total sobre allò que s’ha aconseguit en les últimes dècades.

7/4/12

CENT DIES DE FOSCOR

Era molt més fàcil ser valencians fa sis mesos. Fa sis mesos la culpa de tots els nostres mals la tenia ZP. Era ell qui ens negava el finançament, ens llevava l’aigua i feia que la nostra natural disposició a crear riquesa es vera sobtadament neutralitzada, degut sens dubte a algun estrany ritual de bruixeria perpetrat pel pèrfid governant en les nits de la Moncloa. De tots era ben conegut l’odi que l’expresident professava a tot lo valencià i si a algú se li oblidava per un instant esta desgraciada circumstància, el nostre paladí  defensor de les essències pàtries, Paco Camps, acudia prest i veloç per a recordar que ZP ens odiava fins a la molla de l’os.

Era més simple ser valencià fa sis mesos. Ara, sense ZP a qui tirar-li les culpes dels nostres mals, amb Camps fent de Tio Paloma en l’Albufera i complits els primers cent dies del nou govern de salvació per imposició de mans presidit per Rajoy, els valencians comencem a tindre dubtes sobre les nostres creences més arrelades.

12/3/12

RATICULIN

Possiblement entre les preocupacions que lleven la son a la major part dels valencians, els temes relacionats amb el treball i l’economia ocupen els primers llocs. No, no em referisc al treball en general o a les grans xifres de la desocupació, tampoc a la macroeconomia ni la “prima de riesgo”. Els preocupa el seu treball, la possibilitat de perdre'l o la de trobar-lo, els preocupa la part més pròxima de l’economia, la familiar, el com arribar a fi de mes, pagar la hipoteca o omplir el depòsit de la cada volta més cara gasolina.

5/3/12

OMEGA MEN



Mentres els jocs de llum deixaven amb la boca oberta al personal, jo comptava. Mentres s’analitzaven els discursos i els gestos, jo comptava. Mentres les boques dels actors pretenien fer vore que es cantava l’himne, jo comptava, i vaig comptar cinc, cinc regidors d’Unió Valenciana sobre l’escenari de la Crida, o millor dit, cinc exunionistes reconvertits en populars de soca-rel.

El cinc és un bon nombre (em va donar per pensar), sobretot si tenim en compte que l’última volta que UV va obtindre representació en l’Ajuntament del Cap i Casal, només en va traure tres, dels quals dos encara seguixen allí i esta circumstància em va fer reflexionar sobre els estranys camins de la política. Dotze anys després de quedar desterrats de les institucions, per damunt damunt i que jo recorde, perviuen en les Corts Valencianes un parell de diputats i a Madrid, un senador i un altre diputat, per no mencionar el rosari de càrrecs intermedis, regidors i inclús alcaldes que van trobar nous camins pels quals prosseguir amb la seua carrera política.

1/2/12

TÉ RAÓ SENYOR FABRA

Sí, té tota la raó al denunciar, com ha vingut fent estos últims dies, que durant anys els valencians hem sigut discriminats financerament per l’Estat Espanyol i que com a conseqüència d’eixa discriminació, les nostres arques s’han ressentit fins al punt de no poder suportar el nivell de gasto de la Generalitat.

Efectivament, els valencians estem en primera línia a l’hora d’aportar impostos a la caixa comuna i no obstant això el nostre lloc està a la cua en el repartiment d’inversions o transferències i encara que este no és l’únic motiu que ens ha portat a la ruïna, si que a contribuït a que els setze anys de política d’arròs i tartana, corrupteles i camises d’onze vares, hagen acabat per esclafir-nos en la cara.
 

23/1/12

DESPERTA

Reflexions per a un amic (imaginari) del PP

Convindràs amb mi amic José, que el major dels pecats de ZP (al marge de diferències ideològiques) va ser la seua actitud davant de la crisi. La negà primer, temorós de que li restara vots i li impedira aconseguir el seu segon mandat. Més tard no va saber comprendre la seua verdadera gravetat i pensà que simplement deixant que passara el temps acabaria per solucionar-se asoles i finalment quan ja no va poder obviar la realitat, va prendre decisions erràtiques, a deshora i obligat pel duo dinàmic europeu Merkel i Sarcozy.

Estaràs d’acord també en que el seu propi electorat es va sentir defraudat i l’abandonà en massa a ell i al PSOE, fugint cap a l’abstenció o buscant partits alternatius dins de l’esquerra on poder sentir-se més còmodes, menys traïts.