Páginas

31/12/09

5.865

Vivim temps difícils per al valencianisme polític. Ben mirat pareix que visquem instal•lats des de sempre en una crisi existencial que ens impulsa irremeiablement cap al precipici de l’extinció.

Massa decisions errònies, massa matrimonis de conveniència i massa aprofitats de les bones intencions, han anat soscavant la confiança del poble i esquilmat les adhesions. S’ha forçat fins a tal punt la confiança dels compromesos que votar tapant-se el nas s’ha convertit en un costum degradant.

Ho sé per pròpia experiència. Sé com poden sentir-se tots i cada un dels que abocant el seu cor en un projecte en què creuen, veuen com a dia a dia este es distorsiona, perd el seu origen i es convertix en una maquinària destinada a la supervivència d’uns pocs, greixada ab l’esforç d’uns molts.

Em vaig afiliar a Unió Valenciana en 1987 només acabar la mili i el 5.865 és el número d’afiliat que figura en el vell carnet que encara conserve.

Pràcticament des del principi em vaig implicar activament en les joventuts del partit formant part dels màxims òrgans de direcció i en els anys successius vaig dedicar tot l’esforç de què vaig ser capaç. Creia en la idea del partit i vaig fer tot lo que estava en la meua mà per a què cresquera i es consolidara. No era una excepció, com jo molts altres van oferir el seu temps, coneixements i habilitats desinteressadament.

Ab els anys vaig madurar. Lo que en un principi va ser una militància impulsiva es va convertir en una consciència militant i alhora que anava sent més conegut internament anava assumint més responsabilitats, ara ja en el propi partit.

En 1991 Unió Valenciana va aconseguir el seu millor resultat en les eleccions municipals del cap i casal. Valéncia, la joia de la corona havia tancat un llarg període de govern socialista i apostava per un canvi en el què nosaltres teníem molt a dir.

Em vaig oposar al pacte ab el PP en la reunió del Consell Provincial en què Lizondo ens va exposar les condicions d’un acord ja pres, vaig proposar no entrar en el govern i desgastar a la llavors incipient Rita, però el peix ja estava venut, els càrrecs repartits, els alliberats assignats. Tot en nom del que era necessari, de l’inevitable, de “o pactem o desapareixem”

En una legislatura vam perdre més de la mitat de la representació, en dos, vam desaparéixer de l’ajuntament.

En 1995 es va convocar en la casa de la cultura d’Almussafes el Consell Polític, òrgan consultiu del partit de què formaven part els càrrecs orgànics i electes a fi de debatre el que més tard es coneixeria com “el pacto del pollo”. Es va triar esta via precisament pel seu caràcter no vinculant.

També en eixa ocasió vaig alçar la meua veu en contra. Vaig proposar mantindre’ns al marge i exercir pressió sobre el nou govern fora este del PP o del PSOE i aprofitar la seua debilitat per a què les reivindicacions que figuraven en el nostre programa electoral (AVE, policia autonòmica, concert econòmic, etc.) es portaren avant. Vaig collir un gran aplaudiment dels meus companys i la següent frase despectiva de Lizondo “En este partit ens volem tots molt i per això aplaudim a qualsevol”

Evidentment el pacte es va realitzar en els termes que tots coneixem, una volta més ab repartiment de càrrecs i alliberats assignats i ab l’excusa de la inevitabilitat, de la necessitat, de “o pactem o desapareixem”

En una única legislatura vam desaparéixer de les Corts, en dos de l’escenari polític.

Durant este temps i a pesar de la meua oberta oposició a la política de seguidisme al PP, vaig continuar esforçant-me per trobar alguna part positiva en tot allò, vaig intentar canviar el partit des de dins, em vaig implicar encara més i a punt vam estar d’aconseguir-ho, però el dany era massa profund i pagarem en un sol dia el deute de tots els nostres errors passats.

El dia 13 de juliol de1999 el periòdic Levante-emv mostrava el moment “cumbre” de la meua carrera política dins d’UV coincidint ab el crack del partit, uns efímers dos mesos en què vaig assumir les funcions del secretari general i després el no-res.

Durant els següents quatre anys em vaig mantindre fidel al partit, un partit què de la mà de Chiquillo ja no tenia res a vore ab mi. Em vaig apartar ordenadament dels càrrecs que encara ocupava, vaig col•laborar en la llista municipal de Sollana de les següents eleccions i en 2004, després de dèsset anys de militància vaig cursar la meua baixa quan es va formalitzar la ignominiosa última venda al PP en contra de les decisions preses per l’assemblea i a canvi d’un lloc de senador per a un polític mediocre i poregós.

Durant dèsset anys els meus esforços i il•lusions, com les de molts altres militants, van servir per a què alguns alliberats acamparen lliurement més preocupats per mantindre els seus privilegis que a assentar un projecte polític en què no veien més que un mitjà per a aconseguir els seus fins o per a què certs polítics desproveïts de fe i escassos d’escrúpols ens vengueren al millor postor, i no obstant això, de tot este temps només em penedisc dels últims quatre anys.

Quatre anys perduts per un sentiment de fidelitat desperdiciat, inactiu per a no aparéixer com un traïdor als ulls dels meus antics companys, per a no ser assenyalat com a culpable per abandó (com si la meua permanència en aquell projecte mort ja, poguera canviar alguna cosa), quatre anys tirats al fem que pogueren haver sigut productius i no ho van ser.

Continuen existint alliberats d'ofici i polítics sense fe aprofitant-se d’esforços i il•lusions, esgrimint inevitabilitats, exhibint desastres futurs si no s’accepten estratègies suïcides. Continuen existint militants que s’abandonen al sentiment de fidelitat residual desperdiciant, com jo ho vaig fer, anys preciosos fins a trobar per fi l’últim motiu per a tallar el vincle que els unix al partit.

Abandonar la formació a què s’ha pertangut durant molts anys, és dur, molt dur, jo ho sé bé, però també conec les conseqüències de no fer-ho a temps. La majoria acaba desapareixent per complet i no anem sobrats com per a permetre-ho.



17/12/09

LA MIOPIA DE FONT DE MORA

Em desdejune el dimarts ab les declaracions del conseller d’educació i no done crèdit a lo que llig. La Generalitat no incorporarà l’ensenyança dels valencians a les noves tecnologies perquè com l’onanisme, els portàtils produïxen ceguera.

Mare meua, ¿però que hem fet els valencians per a què ens haja tocat en sort un personatge com Font de Mora? ¿és que potser els nostres avantpassat van cometre un pecat de tal calibre que ha de ser porgat per totes les generacions fins al final dels dies?

L’excusa, perquè no es tracta més que d’una excusa exposada per l’administració valenciana per a no subscriure l’acord que proporcionaria un ordinador portàtil a cada alumne no pot ser més infantil i ha quedat desmuntada a penes a eixit dels llavis del conseller. Una pantalla de 10 polzades pot causar els mateixos efectes en el desenrotllament visual dels nostres fills com una pantalla de 52, és més, els riscos de patir miopia per utilitzar un ordinador són equivalents als derivats de llegir un llibre i, ara que ho pense, espere que el nefast conseller no s’haja assabentat d’açò últim perquè és capaç de prohibir els llibres perquè atempten a la salut visual dels valencians que idees més estrafolàries ha tingut.

La realitat, perquè hi ha una realitat oculta darrere de tanta barbaritat eixida de la boca d’este terròs, és que estan jugant ab les nostres vides i ho estan fent d’una manera inconscient i per tant molt més perillosa.

Ab l’únic objectiu que el de donar un puntelló en la boca de Zapatero, el govern valencià no dubta a sacrificar l’educació dels nostres fills. Ja ho va fer ab l’espinós assumpte de l’educació per a la ciutadania i el sainet de l’anglés i ara ho fa donant-li l’esquena a l’educació 2.0 privant-nos d’una substanciosa aportació de govern (més d’onze milions) i ho seguirà fent sense importar-li les conseqüències, boicotejant qualsevol benefici que poguérem obtindre les valencianes i els valencians sempre que estos no puguen ser atribuïts al PP i per tant rendibilitzats electoralment (pregunten sinó als afectats pel boicot dels populars a la llei de la dependència).

Evidentment, disposar d’un ordinador portàtil no farà als nostres fills més intel•ligents, ni incrementarà la seua capacitat d’aprendre, però familiaritzar-se ab les noves tecnologies constituïx un avantatge competitiu que se’ns nega als valencians pel simple fet de tindre un conseller de cultura més curt que les mànegues d’un jupetí i estar segrestats per un govern que actua com a regne Popular mentres ens entreté ab jocs de prestidigitador i propaganda.

Pensa que, mentres els teus fills, nebots o néts no tenen accés a les últimes tecnologies, a uns quants quilòmetres d’ací, a Almansa, Hellin, o Mora de Rubielos, altres alumnes acudiran a classe aprofitant els avantatges que ací rebutgem i en el futur competiran ab els nostres i si en les últimes eleccions autonòmiques vas votar al PP, tu tens la culpa.

Article publicat per Levante emv el 17/12/09

9/12/09

TOCA CANVIAR EL RUMB

No tens temps de llegir-ho, no et preocupes, jo ho faig per tu

Sis anys s’han complit ja des que iniciàrem el nostre propi projecte polític, sis anys en què la nostra màxima prioritat ha sigut complir ab l’objectiu de ser element aglutinador que permetera la unió del valencianisme i la superació de conflictes.

Innumerables són les hores invertides (que no perdudes) en esta tasca. Incomptables les reunions, les conversacions personals, la tinta emprada per a plasmar per escrit les bases d’un projecte destinat a aconseguir una autèntica alternativa valencianista de govern insubordinable a interessos diferents de les del poble valencià.

Hem trobat en este camí el sincer suport d’hòmens i dones que davall qualsevol militància han estat disposats a contribuir ab el seu esforç, però quants més anunciaven el seu desig d’unió, més refractàries s’han mostrat les estructures partidistes que espentades per una força centrifuga han acabat instal•lades en la perifèria política, en els extrems ideològics, sense possibilitat de convergència.

L’espai natural del valencianisme, eixe espai ampli i transversal que com ha qualificat un bon amic és “interclassista i progressista, se situa en l’àmbit de la socialdemocràcia i pot acollir liberals, cristianodemòcrates i algun esquerrà”, eixe espai queda orfe de presència valencianista.

Sis anys després, hem de reconéixer que els nostres esforços no han donat el fruit suficient, no han trobat la concreció necessària i per tant hem de canviar el rumb per a liderar (si és que Units pot liderar alguna cosa) eixe espai valencianista d’ampli espectre.

No són els nostres mitjans els d’un partit gran, ni els nostres resultats seran més que una inversió a futur, però a canvi oferim un punt al què poder convergir, la voluntat de consens i un projecte al què poder votar sense haver de tapar-se el nas.

2/12/09

¿I PERQUÈ NO UNA GRAN CAIXA VALENCIANA?

Està dibuixant-se un nou mapa d’Espanya, un mapa de desenrotllament econòmic en el què els valencians no apareixem, un mapa en què els grans pols d’atracció d’inversions i coneixement es concentren a Madrid i Catalunya de la mà de grans caixes que, aprofitant la convulsió financera que ens està sacsant es fan cada volta més fortes i potents.

Davant d’este més que probable futur hi ha que preguntar-se si assistirem impassibles, si anem a resignar-nos a assumir un paper de peons, de carn de canó en el nou colonialisme econòmic o al contrari presentarem batalla per a guanyar-nos un lloc al sol de la nova economia.

Des de fa algunes setmanes, des del Consell es llancen propostes, vagues en principi, incompletes de moment, però aparentment decidides a que no ens quedem fora d’eixe nou mapa.

El debat sobre la fusió de Banjaca i CAM pot haver sorgit per conveniències estratègiques de partit, però no hi ha dubte que ho ha fet en un moment oportú. El desenrotllament de la nostra economia depén de l’existència d’una gran entitat financera fortament arrelada al territori ab el suficient pes específic, però a esta evidència s’oposa la forta divisió sociopolítica que com a mal endèmic ens assota secularment.

Aparéixer o no en eixe nou mapa econòmic hauria de ser prou important com per a què els actors econòmics, polítics i socials es posaren d’acord, però desgraciadament no pareix que eixe siga el cas i la idea inicial del govern de la Generalitat s’està trobant ab més oposicions frontals i indiferències manifestes que ab ofertes de debat.

L’oposició s’oposa, més preocupada en desgastar al PP que en contribuir al desenrotllament del poble valencià, mentres el PP alacantí ocupat en la seua particular guerra interna, compartix objectius ab el PSOE i trau a passejar el cantonalisme. ¡Quina falta de visió històrica, quanta mediocritat ocupant escons mentres ens juguem als daus el futur!.

Por, por és la paraula a difondre entre la societat. Por de les previsibles duplicitats entre les cúpules directives i els consegüents acomiadaments, por de que el centre de la presa de decisions canvie, por al tancament de sucursals i més acomiadaments ara dels treballadors. I davant de tanta por es convida a l’immobilisme, com si al quedar-nos quiets res ens poguera succeir, com si la convulsió del mercat financer poguera ni tan sols fregar-nos per estar mirant cap a un altre costat.

Però l’alternativa no és (o almenys aixina no ho pareix) el quedar-nos tal qual estem. L’alternativa és la de ser peons en el tauler de la nova Espanya que s’està dissenyant, menjar o ser menjats i al final este últim pareix el destí que se’ns té reservat.

¿En quin lloc estarà el centre de decisió si qualsevol de les nostres dos caixes és absorbida per Caixa Madrid? ¿no es duplicaràn exactament les mateixes estructures de direcció i es despedirà els mateixos executius? En compte de fer-se estes preguntes, alguns pareixen cridar des de Valéncia ¡abans madrilenys que alacantins! o des d’Alacant ¡abans madrilenys que valencians! En alguna cosa coincidim encara que només siga en l’estupidesa.

Quant al tancament de sucursals ¿algú pensa que no va a produir-se passe el que passe, ab fusió o sense ella? Hem passat d’una època d’expansió desenfrenada que ha acompanyat el boom urbanístic al xoc ab la dura realitat. Ni l’actual configuració econòmica suporta la xarxa de sucursals ni l’avanç de les telecomunicacions porta bons auguris per al manteniment dels llocs de treball a determinats nivells en bancs i caixes.

Transcorre el temps i ho fa en contra nostra. Els vents favorables a les fusions són de curta duració i prompte es tancarà l’aixeta mentres els valencians, especialistes en discutir fins a la sacietat colors, símbols i noms, ens capfiquem a buscar matisos insalvables, trinxeres partidistes que impedisquen el consens entorn d’una qüestió de vital importància. ¿On està la capacitat de pacte en esta terra nostra?

El valencianisme polític hauria de fer una alto en el camí (nosaltres ho fem) i recolzar la iniciativa del Consell, sense apriorismes, des de la voluntat de reunir tots els agents socials i econòmics en un projecte comú que ens situe de manera avantatjosa en un futur que es preveu complicat.

Després ja discutirem com es concreta el projecte, com es minimitzen els impactes negatius, on se situa el centre neuràlgic de la cosa i quina és la formula més adequada, des del pacte, el consens, el respecte i sense complexos, que no és de rebut invocar la independència de les entitats quan es tracta de l’interés general i botar-se-la a la torera quan es tracta de salvar l’economia d’un equip de futbol o d’un parc temàtic.

Publicat en Levante-emv 02/12/09

16/11/09

XICOTETES CORRUPCIONS DIÀRIES

Fa poc més d’una setmana, publicava El MUNDO una enquesta elaborada per Sigma Dos sobre la intenció de vot dels valencians per a les pròximes eleccions autonòmiques en què, al marge d’altres consideracions, es constatava una volta més (i ja van unes quantes) la pertinaç adhesió dels votants al PP de Camps a pesar de trages, tragins i presumptes corrupcions; aixina com l’escàs rèdit electoral que el PSOE de l’impertèrrit Alarte aconseguix a pesar de la insistència en fer de la denúncia d’estes mateixes corrupcions el seu únic discurs visible.

Em preguntava a mi mateix, de quina classe de pasta està fet el nostre poble que el fa tan tolerant a la corrupció dels seus polítics. ¿Que impulsa als votants a mantindre’s fidels a un president cada volta més qüestionat, al què la història mostrarà sens dubte com el més danyós als interessos del seu propi poble? I no em resignava a considerar com a única explicació vàlida la falta d’una alternativa fiable.

Em feia estes reflexions abans d’assentar-me a prendre café ab la meua dona i un grup de mares que es desdejunen juntes després de deixar els xiquets en l’escola. Les seues conversacions, allunyades generalment de la política (la gran política), se centren més en els problemes quotidians(la política real), en eixes coses que pareixen no interessar massa als polítics encabotats en grans inauguracions, Ferraris i querelles.

Polítics i mares, s’ignoren mútuament, com a habitants de dimensions paral·leles que coincidixen en el temps però no en l’espai.

El tema de conversació d’aquell matí era les subvencions per al menjador escolar, més concretament, als qui s’havien concedit.

-¿Com li han concedit a “menganita” la subvenció si treballa ella i el seu marit?
-I a “sotanita” també i s’acaba de comprar un BMW.
-Mira a elles el menjador els ix quasi gratis i a altres que ho necessiten de veritat els ha vingut denegat.

En un poble que no arriba als cinc mil habitants, estes coses se saben. No cal conéixer al detall la nòmina o la declaració de la renda per a vore els qui s’estan aprofitant del sistema i els qui es perjudiquen pels abusos d’uns quants.

Tots els anys passen coses semblants, unes voltes és per la subvenció del menjador o els llibres i altres per ser admesos en un centre que no correspon al lloc de residència, però també per a estalviar-nos una multa, pagar menys en la declaració, passar de l’IVA... xicotetes corrupcions diàries.

Hi ha algun gen en el nostre ADN que s’encarrega d’açò, segur, no tardarà a ser descobert en alguna universitat d’Ohio. Un gen que no és privatiu de les valencianes i els valencians, un gen que és global perquè la corrupció a xicoteta i gran escala està globalitzada des del principi dels temps.

Este gen, ens ha fet a més, tolerants davant de la corrupció dels nostres polítics (és l’única explicació plausible que se m’ocorre). Podem suportar en ells un cert grau d’impuresa, perquè som capaços de suportar-lo en nosaltres mateixos i esta tolerància és la que exploten els descarats ficats a governants.

Ara bé, que ningú es confie, el poble és tolerant però no immune. En xicotetes dosis potser no tinga efectes, que no existisca reacció, però més prompte que tard s’ompli el got i llavors, anar-se'n de “El Corte Inglés” sense pagar un simple mocador pot fer caure a un govern.

10/11/09

PREDICAR ENTRE CONVERSOS

Este post serà una d’eixes escasses excepcions a la regla que me autovaig imposar fa temps i que trenque de tant en tant; la regla de tractar la política des d’un prisma valencianista, però d’evitar parlar del propi valencianisme.

Hui no obstant això caic novament en la temptació, influït tant per una recent conversació ab Pere Fuset i la seua addicció al metavalencianisme (la parauleta és seua), com pel contingut d’un fil de discussió de Valencianisme.com en el que, prenent com a referència el cartell utilitzat per a les consultes sobre la independència de Catalunya, s’ha obert un interessant debat sobre l’adscripció nacional dels valencians.

El cas és que, observant els comentaris d’este fòrum i els que s’han produït respecte d’això en distints blogs com el de Vicent Baydal, he percebut una realitat incomoda, m’he adonat de que el valencianisme polític de totes les tonalitats possibles es troba reclòs en una espècie d’illa dividida en tribus, una illa en què pareix que no hi ha més opció que la de convéncer els membres d’una tribu per a què s’integren en una altra, per a què abracen el seu matís i abandonen el propi; una illa endogàmica en què no es produïx creixement demogràfic més enllà del vegetatiu i en la que tot es limita a la redistribució constant de percentatges.

Ens hem tirat tots a la còmoda tasca de predicar entre conversos i rebutgem de ple la idea de buscar terres de promissió, segurs de que per a fer-ho és necessari abandonar algun dels nostres dogmes, i mentres donem voltes sobre nosaltres mateixos com el gos que perseguix la seua pròpia cua, la societat a què hauríem de dirigir-nos ens ignora.

Més tard o més prompte haurem d’abandonar esta actitud si realment volem que existisca una autentica alternativa valencianista de govern, però per a què açò succeïsca no serà suficient ab que deixem d’intentar sumar restant-li als nostres semblants, farà falta a més compromís i claredat.

No és prou acceptar totes les banderes hagudes i per haver-hi, és necessari tindre una ab la què poder presentar-se davant del poble i que el poble puga assumir com referent. No és prou acceptar qualsevol marc nacional, cal triar u, el propi i actuar en conseqüència. No és prou alçar la veu contra la forma de governar dels altres, cal definir la pròpia, concretar-la i transmetre-la.

Definir-se té els seus riscos, delimitar-se pot (deu) deixar fora a alguns i la por de perdre eixos “alguns” paralitza a les organitzacions polítiques valencianistes que preferixen viure en la nebulosa, que pretenen sumar sense compromís i esperen omplir el barco abans de decidir el rumb.

Però no fer-ho és molt més perillós, és oblidar a la pròpia societat, és tancar les portes als que poden fer-nos majoritaris, és lligar-se per a tota la vida a eixa illa plena de tribus que encara que acabaren totes unides no deixarien de viure en la seua illa, aliens al món exterior, ignorats pel món exterior.

I ara podem continuar discutint de colors i noms, podem continuar llançant-nos les diferències al cap clamant per una unitat tan difícil com inútil.

2/11/09

LA CLASSE EMPRESARIAL VALENCIANA

Ma iaia tenia una botiga d’ultramarins a Benifaió. Tots els anys per setmana santa aprofitava les parts menys vendibles de l’abadejo per a fer mandonguilles que venia en el seu establiment, al què molts llauradors acudien ab un manró de pa per a fer-se l’esmorzar.

Aquell “manjar” propi de l’època de dejuni i abstinència de menjar carn, demandava un complement que el fera més accessible al paladar, menys sec i d’esta necessitat va sorgir la idea de vendre allioli que van començar ha fer a mà mon tio i mon pare que ab 18 i 14 anys. Tots els dies s’alçaven de bon de matí per a “fabricar” quatre quilos entre els dos abans d’anar-se a treballar.

La primera màquina que van utilitzar, la va fabricar mon pare ab el motor d’una llavadora, permetent-los produir major quantitat i començar a subministrar a altres establiments de la localitat.

Els dos germans es van repartir les funcions aprofitant les millors qualitats de cada u. Mentres mon pare es va fer càrrec de la part comercial i mecànica, mon tio es va encarregar de l’administració i de la producció, es van complementar mútuament i van aconseguir alçar l’empresa des del no-res.

El major èxit després de molts anys va ser fruit d’una cabuderia. Mon pare es va encabotar en que el millor envàs per a l’allioli havia de tindre forma de morter i l’empresa no va parar de buscar i fer proves fins que ho va aconseguir.

Esta és la cultura de la què provinc. La cultura que prioritza l’esforç en lloc del “pelotazo”, la que crea oportunitat i no viu de l’oportunisme, la que sorgix de la creativitat i no a l’ombra del poder. Esta és la cultura que compartix la majoria de la classe empresarial valenciana, perquè històries com les de la meua família podem escoltar-les, per poc que prestem atenció, de qualsevol empresa familiar com Carmencita, Papas Vidal, Chocolates Valor o Casa Pons per citar alguns exemples del sector agroalimentari.

Perquè conec bé a la classe empresarial valenciana, no arribe a comprendre la seua falta d’implicació en la vida política. Tots els seus esforços per alçar un negoci depenen massa voltes de l’entorn polític i no obstant això, pareixen resignats a patir les seues conseqüències, a lluitar contra els elements si és necessari, però sense involucrar-se.

Durant dècades però ab major intensitat en els últims anys, els governants han centrat la seua atenció en el turisme i en la rajola marginant l’economia productiva, han dissenyat els mapes de comunicacions pensant més en els visitants de les nostres platges que en l’atracció de capital, han fiat la creació d’ocupació a la mà d’obra barata de la construcció i han ignorat l’oportunitat de consolidar una potent indústria valenciana capaç de generar riquesa i ocupació estable, de projectar-se al món com ho han fet de forma individual alguns dels nostres empresaris.

Perquè els conec bé, estic segur que hui se senten tan incòmodes com jo davant de tant trage, tanta comissió, tanta sospita, tant de “sense ofici ni benefici” ficat a polític, tant de volantiner omplint-se les butxaques. Perquè la seua cultura, la seua forma de fer les coses no és eixa. Només falta que es donen compte que ells també tenen un paper en esta història, que la seua pervivència depén d'això.

27/10/09

LA “CAJA” DE PANDORA

Segons conta la mitologia grega, Zeus va ordenar a Hefeso que modelara en argila a Pandora, la primera dona, per a castigar Prometeu per haver revelat el secret del foc als hòmens.

Segons esta llegenda, la humanitat vivia en pau i harmonia fins que Pandora (igual que va fer Eva ab el fruit prohibit) va obrir la caixa que contenia tots els mals que des de llavors ens afligixen.

Pandora va tancar la caixa just abans de que l’esperança isquera, però algú deu haver-la obert novament i l’esperança ha eixit... Esperanza Aguirre s’entén, i junt a ella uns quants mals més que, segons pareix, quedaven tancats disposats a eixir per a acaçar a una altra caixa, “Caja Madrid”.

Com van poder els antics grecs vaticinar el sainet que se’ns ve damunt en el panorama polític econòmic d’una de les principals entitats d’estalvi és un misteri, però la veritat és que l’antiga història de Pandora i la seua caixa ve com a anell al dit per a comprendre la gènesi d’este culebro d’interessos, lluites fraticides i desvergonyiments que vénen a demostrar que res de nou s’ha inventat des de que Zeus i la seua plèiade olímpica va abandonar la humanitat a la seua sort.

No obstant això, la virulència dels atacs entre distintes faccions del PP està ennuvolant la visió dels que assistim com a espectadors a esta representació dels clàssics. Mentres Aguirre llança la seua Hidra contra els remers de l’Argos Popular i el segon de Gallardón llança la seua esmolada estaca a l’ull únic de Polifem, una qüestió capital està quedant aparcada en l’escenari. La qüestió de les formes.

Per la seua especial idiosincràsia i origen, les caixes d’estalvis es regixen per la llei de societats limitades de caràcter fundacional, tenen la consideració d’ents de caràcter social i disfruten de beneficis fiscals. Com a conseqüència de la seua importància com dinamitzadors econòmics dins de la seua àrea d’influència, tots els governs, del color que es vullga, han aprofitat el fet de que els òrgans de governs i gestió de les caixes han de ser triats pels poders públics, per a impulsar des d’estes les seues polítiques econòmiques.

Pot paréixer normal que, sent com són les caixes, factors clau per al desenrotllament del territori en què es troba la seua seu social, els distints nivells governamentals facen tot lo que es puga per a exercir la seua influència com a legítims representants del poble, però és ací, en este precís punt, en el que s’han perdut les formes.

Ja sabem que, tot govern siga del nivell que siga, està vinculat a un partit polític. En el cas de Madrid, els dos governs implicats, el municipal i l’autonòmic ho estan al mateix partit (encara que no ho parega), al Partido Popular, però les decisions sobre els que han de representar a les administracions en “Caja Madrid” corresponen als governs i no al PP, encara que d’alguna manera hem de donar per fet que en un assumpte de tanta transcendència alguna vinculació directa hi haurà, sempre d’una manera més o menys elegant, més o menys solapada.

No obstant això, quan des de la direcció del PP s’insistix en el fet que la decisió serà presa pel seu Comité Nacional, s’està atemptant directament contra les formes. Els representants de l’administració en les caixes, ho són mentres són representants del poble, designats pel poble i no pels interessos partidistes. Açò és un xicotet matís, però d’una importància capital.

¿Podem imaginar una situació semblant en la nostra terra? És possible que si ho férem comprenguérem l’autentica magnitud de la barbaritat que s’està pregonant sense rubor per la direcció dels populars.

¿Admetríem que davant d’una pugna entre Camps i Barberá per la direcció de Bancaixa, Rajoy imposara a un home de la seua confiança? Probablement posaríem el crit en el cel per la intrusió de Madrid en els assumptes valencians, però en definitiva en lo substancial no existiria diferència, més que en les formes.

Les formes les està perdent en esta ocasió el PP al convertir “Caja Madrid” en un camp de batalla, a l’oblidar que no han de mesclar-se els interessos generals ab els particulars, al fer oficial que les decisions no les prenen els que estan facultats per llei, sinó pels qui suplanten esta facultat en funció de la seua autoritat.

És en definitiva un conflicte entre l’Autoritas i la Potestas.

18/10/09

DAFO (II)

Si haguera de posar subtítol a esta segona entrega, sense dubte seria “qui vol no pot, qui pot no vol”, perquè com vorem, després d’observar en la primera part l’oportunitat que s’obri per al valencianisme polític en un determinat vector de la societat, de l’anàlisi de les nostres debilitats i fortaleses no podem deduir que esta vaja a ser aprofitada a curt termini.

Comencem per tant ab la mirada cap al nostre interior, desgranem quina és la nostra situació davant de les oportunitats i amenaces que ens esperen en els pròxims anys...

Debilitats:

No hi ha cap formació valencianista (i no ens anem a posar ara a delimitar este terme) situada convenientment en el tauler de joc electoral ab capacitat per a absorbir eixa massa de votants òrfens a la cerca d’un nou referent.

Si, és cert que Units x Valéncia se situa ideològicament en l’espai fronterer entre els dos grans partits, però no és menys cert que les nostres capacitats organitzativa i econòmica no estan preparades per a assumir este repte, aixina, doncs, qui vol no pot.

Per la seua banda, el Bloc, únic supervivent circumstancial de la “Batalla de Valéncia”, no pareix disposat a assumir el seu paper, i pres de la maledicció bíblica que va llançar Fuster sobre el seu poble (El país valencià serà d’esquerres o no serà), va decidir fa uns anys replegar les seues posicions cap a l’esquerra del PSOE assumint novament el llast que va soltar al refondre la vella UPV per a construir un nou projecte més pròxim a les valencianes i els valencians. Qui pot, no vol.

Fortaleses:

Per molt que he intentat trobar un punt fort sobre el qual recolzar el nostre futur, no he sigut capaç de fer-ho. En canvi he trobat moltes xicotetes fortaleses disperses, molts protagonistes que vaguen sense coordinació, moltes bones intencions que són, pel simple fet de ser simples intencions, insuficients.

Si fa unes setmanes manifestava la meua total convicció que està arribant l’hora, hui puc dir que eixe és el nostre únic punt fort, els fonaments sobre els quals edificar el nostre futur.

Visions tan clarividents com les expressades Gil Manuel Hernàndez en l’últim número de la revista Nexe i la seua translació a l’estratègia política del valencianisme són fonamentals per a eixir ab èxit de les pròximes conteses i seguix sense voler qui pot, sense poder qui vol.

Evidentment esta anàlisi DAFO no és més que una simple pinzellada, un esbós sense concloure, un motiu per a la reflexió de qui ho puga llegir i un principi més que una fi. Si ha servit per a açò, ha servit per a molt, perquè fa temps que em ronda pel cap la següent pregunta ¿què és un pal de paller sense palla?... un simple pal, solitari i nu, clavat en la terra.
A açò i no al canvi és a lo que cal tindre por.

14/10/09

DAFO (I)

L’anàlisi DAFO és una de les moltes ferramentes utilitzades per a la planificació estratègica (eixa cosa estranya que tan sovint oblida el valencianisme polític), una espècie de guia metodològica d’estudi de la posició competitiva d’una empresa en el seu mercat de referència, a fi de determinar les seues Debilitats, Amenaces, Fortaleses i Oportunitats per mitjà de l’observació de la pròpia organització i l’entorn en què es desenrotlla la seua activitat.

Esta ferramenta estratègica, no obstant això, no és privativa del món empresarial i pot ser utilitzada pels partits polítics per a conéixer la situació real en què es troba l’organització. Fem ara una xicoteta i innocent prova, que sense entrar en massa detalls ens dibuixe un mapa de situació del valencianisme polític per a les pròximes eleccions a Corts Valencianes.

Començarem ara i de moment per l’anàlisi de l’entorn i les seues possibilitats intentant localitzar en primer lloc les oportunitats i amenaces amb què podem trobar-nos.

Oportunitats:

Si analitzem el panorama polític valencià, són poques les oportunitats que podien albirar-se fa només unes setmanes ab un Partido Popular que pareixia capaç d’absorbir tot l’electorat, des de l’extrema dreta al centre esquerra, atret per la seua força gravitacional de majories absolutes inqüestionables, ab un PSOE incapaç de trobar el camí de tornada al Palau de la Presidència i ab una esquerra fragmentada i víctima de la caiguda demogràfica del seu electorat; però les coses han començat a canviar radicalment.

Els últims episodis de crisi interna del PP que de manera tan directa estan afectant al Consell de la Generalitat i la més que previsible profusió de noves notícies, escoltes i imputacions que poden produir-se en els pròxims mesos, junt ab la imprevisible reacció de Costa i els seus aliats familiars o circumstancials, auguren un canvi en la percepció del votant menys compromés ab la ideologia conservadora, menys aferrat a les sigles.

S’obri ací una oportunitat, l’existència d’una massa desencantada disposada a donar el bot, a “comprar un altre producte”, o a guardar el seu vot en el calaix de l’abstenció. Una massa que pertany sociològicament a això que s’ha vingut a anomenar “el centre”, concepte despreciat per tots, però al que tots aspiren a convéncer, perquè d’ell solen dependre la majories.

Amenaces:

La mateixa existència del vot fluctuant, a la cerca de noves referències pot convertir-se en una amenaça.

Per més que el PP estiga perdent la seua aurèola de santedat, ni el PSOE ni lo que està situat a la seua esquerra resulten accessibles per al votant desencantat. Els primers per falta de solidesa com a alternativa (Zapatero i el seu oblit constant de Valéncia no ajuda molt) i els segons per llunyania (difícil bot des del centre a un extrem).

A la vista d’estes consideracions, el vot a la cerca d’alternativa pot convertir-se, cas de no trobar-la en vot de castic que pot anar a parar a opcions flor d’un dia, no per motius ideològics sinó circumstancials.

Cap per tant la possibilitat d’una irrupció ab força d’UPyD o d’una revitalització de CVa i cap d’estes dos opcions poden considerar-se sinó una amenaça per al valencianisme polític.

En el següent article abordarem la segona fase de l’anàlisi DAFO, aquella que mira cap al nostre interior on de moment i a primera vista s’aprecien poques sorpreses.

11/10/09

JO TAMBÉ SÓC BLOC

Ho sóc no per proximitat ni per militància, ho sóc perquè quan s’insulta, es perseguix i s’agredix a un grup de demòcrates per participar pacíficament en la festa de les valencianes i els valencians, tots hem de sentir-nos ells, ser ells.

No fa molts anys que van començar a acudir tímidament a la processó cívica del 9 d’octubre els primers grups d’extrema dreta. Ho van fer al principi de manera pacífica, quasi camuflats per a començar a prendre posicions que, any rere any han anat consolidant alhora que es radicalitzava la seua estètica i les seues maneres, fins a convertir esta manifestació popular d’amor a la Pàtria Valenciana en una espècie de parada militar en la que pretenen imposar la seua llei, la del més fort, davant de la mirada condescendent si no complaent dels partits majoritaris que pensen ingènuament que la seua presència pot ser utilitzada a favor.

La nostra grandesa és la nostra debilitat, perquè creure en la democràcia implica ser conscients que tots tenen dret a expressar-se, inclús aquells que no ens permetrien fer-ho a nosaltres mateixos, i d’eixa debilitat s’han aprofitat els feixistes per a fer propi el territori del poble per a, una volta conquistat, tirar d’ell al propi poble.

El que ha ocorregut enguany no és una novetat, tan sols la seua virulència. Any rere any els membres de la Plataforma Juvenil Valencianista, els d’Enkara o els d’Units x Valéncia hem patit insults, amenaces, i el llançament d’algun objecte, però enguany les accions dels radicals han anat més enllà.

Portats per la por de perdre un espai que ja consideren seu, han actuat de manera organitzada i han planificat militarment cada una de les seues accions. No ens trobem davant de l’insult en calent dels que se senten protegits per la manada, sinó davant d’una expedició de cacera, una avançada destinada a impedir la normalitat, a protegir la seua posició d’avantatge numèric i açò els fa més perillosos.

Que el Bloc haguera convocat enguany oficialment als seus militants a participar en la processó cívica, seguint l’estela dels que des del Bloc Jove vénen fent-ho des de fa uns anys, és un triomf de la normalitat, un símptoma que s’està tancant, lentament, una ferida oberta entre els valencians que ens manté separats des de fa massa temps, però és també un signe clar de què les proporcions canviaran i que en un parell d’anys, els que desfilen ab gest militar mirant amenaçadorament als jóvens que gosen reivindicar una Valéncia lliure, tornaran a ser la minoria vergonyant i açò els produïx por.

Hui tots som Bloc, tots som PJV, som tots i cada un dels que no es resignen a que el nostre dia nacional es convertisca en un precalfament del 12 d’octubre.

L’any que ve serem més i més també al següent, cada un ab el seu matís, junts, però no “revueltos” si es vol, i els intolerants seran menys, segur.

8/10/09

9 D'OCTUBRE L’APOSTA VALENCIANISTA

Valencianes, valencians.


Des de la fundació del Regne de València, valencians i valencianes vam compartim al llarg de cinc segles uns vincles comunitaris que configuraren una personalitat pròpia, un periode que quedà entrebancat amb el Decret de Nova Planta del 1707 .


El valencianisme, porta més d' un segle fent front al centralisme i l'homogeneïtzació cultural, lluitant per la societat del benestar, per la vertebració i contra la manca de cohesió que patix un poble valencià al que nosaltres, valencianistes, volem reforçat i capaç de projectar la seua identitat i la seua personalitat col•lectiva cap a l’ interior i cap a l’exterior, capaç de fer front als nous reptes d’una societat i d’un món canviants.

Volem continuar sent valencianes i valencians, mantindre l’orgull de pertinença a un poble que celebra hui la data del seu naixement com societat diferenciada entre els pobles lliures d’Europa. Però també volem un país que vole alt, que deixe d’estar llastrat per la manca d’infraestructures; per una economia especulativa i no productiva, que arrossega el deute públic i la taxa de desocupació més altes de tots els pobles veïns.


Volem abandonar el furgó de cua de l’economia. Necessitem invertir els recursos en millorar la condició de vida de la societat valenciana. , de places escolars, de carreteres. Hem de deixar de ser un país de peatge, sense alta velocitat que ens connecte amb la resta d’ Europa. És a Europa que els nostres emprenedors tenen els seu mercat, i és gràcies a eixa economia productiva que tornarem a crear els llocs de treball que esta crisi i les males polítiques de qui ens governa s’ha endut per davant.


Els nostres ports, el corredor mediterrani de mercaderies són la porta d’eixida de les nostres exportacions, i la d’entrada d’actius econòmics. Però les rodalies, les carreteres comarcals, la protecció mediambiental, les nostres escoles i universitats, els ambulatoris i hospitals, els jutjats, la llei de dependència... són eines imprescindibles per cohesionar la nostra societat. Volem un país Valencià sostenible econòmicament socialment mediambientalment.

Hem de superar errors del passat, el valencianisme no ha de ser ni autocomplaent ni excloent. Sempre s’ha alimentat de la flama de la renovació, de la modernitat, de l’ambició de progressar i d’arribar tan lluny com fos possible en cada moment de la nostra història.


Ens volem hereus del moviment reivindicatiu sorgit a partir de la Renaixença que reclamava la presència del valencià en l’educació i en els usos públics oficials, la recuperació d’institucions d’autogovern i una política que satisfera les necessitats econòmiques i d’infraestructures dels valencians, del valencianisme polític que assoliria una de les seues principals fites doctrinals en la Declaració Valencianista de 1918, l’influx del qual va anar impregnant al llarg del segle XX la consciència de molts valencians.


En el segle XXI, el valencianisme manté el mateix discurs, afirmem que els valencians constituïm una nació perquè posseïm una personalitat pròpia i tenim una voluntat d’autogovern. Reunim, per tant, tots els requisits per a afirmar-nos com a nació i volem recuperar el pols de la nostra pròpia història, que forts d’un passat gloriós, i malgrat un present confús, creiem i construïm junts el nostre futur com a poble. Manifestem la nostra voluntat constant de servici a la societat valenciana, el nostre compromís patriòtic, i la nostra fidelitat valencianista.Valencianes, valencians, ¡guanyem el carrer el 9 d’octubre! ¡Comencem a guanyar el futur!

Centre D’Actuació Valencianista Faustí Barberà.

Firmen este article: Carles Choví, Enric Nomdedéu, Agustí Colomer, Pere Fuset, Clara Ferrando, Jodi Davó, Alexandre Crespo, Vicent Forment, Miquel Àngel Gascón, Natxo Bellido, Pere Palés, Punt de Debat Alacantí, Ernest Alagarda, Eduard Ramírez Comeig, Àgueda Micó, Joan Raúl Burriel, Julià Engó, Carles Villodres, Amadeu Mezquida, Daniel Soriano, Carles López Cerezuela, Josep Miquel Bisbal, Albert Almenar, Alfons Alba, Joan Colomer, Vicent Flor i Ferran de Rojas.

4/10/09

EL QUART PODER

La forma ab què un determinat grup de comunicació està tractant la informació respecte al cas Gürtel en el seu vessant valencià en les últimes setmanes m’està donant molt que pensar.

Quan les investigacions periodístiques contribuïxen que la corrupció no quede impune oferint noves dades a l’opinió pública, el servici prestat a la comunitat és d’incalculable valor, però quan l’objectiu deixa de ser este i es transforma en determinació per a modificar l’estat de les coses per damunt dels fets, el poder dels mitjans de comunicació es convertix en element distorsionador de la vida pública, en un quart poder alié a les regles del joc.

No és la primera volta que ocorre, ni serà l’última per descomptat. Encara seguixen calents els calius de “la teoria de la conspiració de l’11 M” que durant anys hi han avivat determinats periòdics i emissores de ràdio, negant evidències, sembrant dubtes i acusant sense fonament ab l’objectiu últim de deslegitimar al govern que va eixir de les urnes només uns dies més tard, o lo que és lo mateix, intentar suplantar la voluntat dels votants.

Estos dies s’ha fet públic l’informe policial que dona noves dades sobre un possible finançament irregular el PP valencià. Un informe que apunta entre altres a Ricardo Costa i que reactiva les sospites que sobre este i Camps pesen des que es va destapar el cas i que va quedar en stan by quan el TSJV va arxivar la causa oberta per “cohecho imporpio”.

Però junt ab l’eixida a la llum de noves informacions que pareixen incriminar alts càrrecs del govern valencià, també han aparegut informacions clarament manipulades que, recolzant-se en fets reals, els han transformat al seu gust per a què donaren un resultat d’acord ab la línia editorial del mitjà en qüestió.

No he pogut més que sentir-me frustrat quan després d’escoltar de viva veu declaracions d’alts dirigents del PP, el locutor de torn oferia impúdicament una traducció (del castellà al castellà) que res tenia a vore ab les paraules pronunciades per Cospedal, Rajoy, Camps o Costa.

Aixina es convertix en notícia que Dolores de Cospedal ha demanat a Camps la dimissió de Costa sense que en el tall de veu s’escolte en cap moment estes paraules eixir de la seua boca, o que Camps amenaça a Rajoy en les Corts quan les imatges del seu discurs no tenen res a vore ab la lliure interpretació del periodista o es donen com certes simples especulacions del contingut de la trobada Rajoy – Camps en territori neutral.

Sóc partidari de que es destape, jutge i condemne fins al més mínim cas de corrupció política, de que si es demostra la seua culpabilitat, Camps, Fabra, Costa i qui siga que es veja imputat reba tot el pes de la llei. Sóc partidari a més de la regeneració de la política valenciana i per això entenc que han existit evidències suficients com per a què s’hagueren produït les primeres dimissions, però no sóc partidari, de cap manera de que els mitjans de comunicació suplanten ni a la justícia ni a la veu del poble.

A abdós, justícia i poble, han de nodrir d’informació veraç, inclús d’opinió, però sense sobrepassar la gruixuda línia de la manipulació.

Alguna volta el meu poble passarà factura als que d'ell s'aprofiten des del govern, tal volta quan troben algú millor en qui depositar el seu vot o quan els escàndols siguen tants que ja no passen per la seua gola, però si algú pensa que pot precipitar eixe moment fent com la Viuda Reposada, que ab ardits i falsedats va pretendre interferir en l’amor de Tirant per Carmesina, que es guarde molt de fer-ho.

Si permetem una sola volta que la manipulació substituïsca a les urnes, per molt que ens convinga eixa única volta, ¿què ens garantirà la seguretat d’un sistema que pot ser pervertit?

28/9/09

ESTÀ ARRIBANT L'HORA

Hui deixaré per un moment l’anàlisi de l’actualitat política per a parlar en clau interna, hui explicaré perquè sóc optimista.

Recorde que va caure en les meues mans en el nadal del 98. Va ser el regal d’un company de partit i de no haver sigut per ell, difícilment figuraria ara en la meua biblioteca, ja que en aquell moment jo estava còmodament instal·lat en el meu grup i poc o gens atreia la meua curiositat més enllà dels seus límits.

Recorde que la seua lectura va ocupar l’espai entre “Invitació a la serenitat” de Sèneca i “L’art de la prudència”, de Baltasar Gracián i ab ell es va iniciar un canvi en la perspectiva ab què jo observava el meu món més immediat.

Confesse que abans de llegir “Sobre la nació dels valencians” de Joan F. Mira, no havia vist ab especial interés els moviments que es produïen just al meu costat, ni tan sols els protagonitzats per Joventut Valencianista que pogueren ser-me més pròxims i no obstant això en les pàgines d’eixe llibre vaig trobar tota una sèrie de matisos cromàtics que s’allunyaven de les posicions blanc o negre que senyorejaven el panorama del valencianisme polític des de la transició.

Uns mesos després, el quart diumenge de maig del 99 va caure un dels pilars de la inacabada transició valenciana i jo vaig abandonar l’activitat política per un llarg període, un període en què vaig aprofundir en moltes altres lectures, en el que vaig conéixer el valencianisme de preguerra, les arrels de lo que som ara, un període en què vaig dissenyar mentalment les meues accions futures i en el que vaig començar a portar-les a cap.

Des d’aquell 99 han passat moltes coses, he conegut persones de conversació enriquidora i organitzacions la importància de les quals no pot mesurar-se per la seua presència pública, he assistit a tertúlies de valor incalculable i he llegit textos que m’han fet creure que realment és possible un valencianisme polític ab majúscules, però sobretot, per damunt de tot he pogut percebre que un bon nombre d’energies que es trobaven disperses, que treballaven aïllades, comencen a confluir.

Està acostant-se l’hora en què un cicle es tanque i ab ell es tancaran ferides de mil batalles, està prop el moment en què la transició valenciana arribe a la seua fi, no sense un previ i últim patiment del qual no eixirem indemnes, però eixirem.

Si ab “Sobre la nació dels valencians” vaig poder vore que existia una nova visió sobre un conflicte antic, ab el compendi d’autors de “Vida amunt i nacions amunt”, puc assegurar a més que hi ha tota una base intel·lectual que avala el meu optimisme.

No perdeu l’ocasió de llegir-lo, perquè ja s’acosta l’hora.

21/9/09

ESTEM PERDUTS



Esta i no una altra va ser la frase que em va vindre al cap a l’escoltar la intervenció de Zapatero en el primer debat important del nou curs parlamentari.



És una sensació aterridora comprovar que el president del Govern d’Espanya està més perdut que Tarzán en un gesmiler, que està tan plenament convençut de que la crisi (esta crisi que està esgarrant la nostra economia) ens ha vingut de fora, que no té més pla que el d’esperar pacientment que se solucione fora i que de rebot (com de rebot pensa que ens ha vingut) se solucione també en els seus dominis.



Estem perduts perquè excepte les escasses solucions d’urgència apagafocs, com el Pla E i els rescats a la desesperada de la banca i la indústria automobilística, no té el més mínim projecte destinat a la creació d’ocupació estable, ni per descomptat té (o almenys així ho pareix) la més mínima idea de com detindre l’hemorràgia que invadix la creixent cua de la desocupació i perquè Zapatero, convençut de que no hi ha remei al seu abast ha decidit limitar la seua actuació a pal•liar els efectes de la crisi per mitjà de la promesa de no deixar desemparat a ningú durant la llarga travessia que tots els informes pronostiquen, sabent que no hi ha estat que puga suportar eixa càrrega i quedar indemne.



El futur immediat que ens oferix és el del rés. Resar per a no perdre la faena, resar per a trobar treball abans de que se’ns acabe “el paro”, resar per a què si s’acaba, ens toque la “Pedrea” del subsidi i per a què l’Estat continue tenint fons. Resar, com resa Zapatero per a què l’economia remunte encara que siga només una miqueta abans de les pròximes eleccions.



Sense diagnostic encertat de la situació i sense plans específics, a Zapatero no li queda més que improvisació i “talante” i com més creix la primera més minva el segon a mida que va donant pals de cec incrementant els impostos que més afecten l’economia domestica, traslladant l’esquema del PER a tot l’estat sense comprendre que el que volem no és el subsidi, sinó el treball.



Estem perduts perquè enfront d’un govern sense projecte només hi ha una oposició encabotada en desgastar al contrari inclús a costa que les víctimes en l’holocaust als perversos déus de la baixa política siguen milions de ciutadans a qui no se’ls oferix més solució que el canvi de dirigent, sense aportar una altra cosa que frases fetes com “és necessari aplicar canvis estructurals” que per si mateixes no tenen el menor sentit per bé que queden en el moment de ser pronunciades.



La crisi a Espanya serà menys profunda però més duradora, o això almenys és el que diu l’últim part oficial de guerra. La recuperació en la resta de països de la zona euro ja comença a albirar-se sense que l’encefalograma pla del Congrés dels Diputats mostre més senyals de vida que les veus dels partits nacionalistes reclamant acords extraordinaris per a una situació extraordinària i Zapatero en capella, resant per a què d’alguna manera l’èxit dels veïns acabe per contagiar la nostra economia abans de que s’acabe el crèdit.



Mentres a Valéncia... Si Zapatero no comprén el problema, Camps ni tan sols sap que existix. Dissabte passat en l’Àgora Mediterrània de la Valldigna organitzada per ACV Tirant lo Blanc vaig tindre l’ocasió d’assistir al seminari Anàlisi i receptes per a l’economia valenciana, a càrrec del professor Vicent Soler de la Universitat de València i les dades allí exposades, més enllà de les opinions que pogueren ser o no partidistes, mostren un panorama res afavoridor per a la nostra economia. La nostra crisi, la valenciana, promet ser tan profunda com la de de la resta de països del nostre entorn i tan duradora com l’espanyola. Nosaltres si que estem perduts.

7/9/09

FX: Efectes especials

Enguany he tardat prou a reprendre l’activitat bloguera, tant que inclús un dels meus incondicionals lectors ha hagut de cridar-me l’atenció en un missatge privat “Espabila Favila que viene el oso” ha vingut a dir-me.

Que voleu que vos diga, la calor que encara hui regna en el meu despatx i la fatiga produïda per les desustanciades notícies que, sobre la política s’han produït este estiu, no animaven massa a posar-se a aporrejar el teclat del meu Packard Bell.

Resignat a penjar l’hàbit d'escribidor estava, quan de sobte va irrompre Mariano Rajoy en la valentina plaça de bous per a inaugurar el curs polític Popular i ho va canviar tot.

Fa temps que vinc manejant la teoria de que la política espanyola, però també la valenciana, s’assemblen cada dia més a les pel•lícules produïdes a Hollywood; molt efecte especial (FX sigles en anglés) i poques bones actuacions. Doncs bé, per si em cabia algun dubte s’obrin les portes del redolí valencià i el PP em posa un exemple en safata que riu-te tu de la saga Star Wars.

Austeritat és la paraula que solta primer Rajoy al detectar la presència d’un periodista. “Es fundamental un plan de austeridad duro, que no aumente el déficit ni la deuda pública, que facilite el crédito y que permita rebajar impuestos para que aumente el crecimiento económico. Por último, reformas estructurales” va dir en una recent entrevista concedida al periòdic ABC. Austeritat va repetint pels cantons com aquell personatge de la meua infància que cridava pels carrers ¡compre matalafs de llana!, però si és austeritat lo que proclama, o no coneix la política de Camps o li resulta francament indiferent.

Rajoy va arribar a Valéncia acompanyat per Soraya Sáenz de Santamaría i Esteban González Pons per a mostrar el seu suport sense fissures al PP valencià i al President Camps, posant-lo pels núvols, exalçant el seu exemple “El PP valenciano ha tenido lo que hay que tener para mantenerse en su sitio ” va arribar a dir.

Efectes especials sense grans actuacions. Els populars venen austeritat mentres elogien un president autonòmic ab les mans foradades que en època de crisi gasta els diners públics en fastos i esdeveniments de qualsevol tipus; prometent que cada euro invertit es multiplicarà en beneficis per als valencians, si, però en clara contradicció ab les afirmacions de qui tant li acaricia l’esquena i li llepa les ferides.

Si passàrem dels FX a les bones actuacions, el PP podria clamar en les Corts Generals ¡Austeritat! invocant l’exemple del govern valencià. “Mirad de lo que somos capaces ” podria dir ab orgull, “así es como se soluciona la crisis donde gobernamos ”. Desgraciadament enfront de la seua promesa d’austeritat, de fórmula màgica per a solucionar la crisi, el seu benvolgut Camps maneja una altra classe de fórmules molt menys barates i eixemplificants.

¡Acudisquen polítics de qualsevol classe a la cerimònia dels Oscar! ¡Aplaudisquen a rabiar!, perquè el premi als millors efectes especials goes to... “España necesita reformas y austeridad como las de Camps ”

26/7/09

NO PODEM RENUNCIAR

El govern valencià acaba d’esempolsegar la “Clausula Camps”, aquella del “culo veo, culo quiero”, per a intentar amarrar uns quants euros més al desnodrid finançament que ens ha tocat en la tómbola organitzada pel PSOE, a quina ab tanta ineficàcia va acudir l’executiu valencià.

Si tirem la vista arrere, portem tota una vida reivindicant un millor tracte per part de l’Estat. Majors inversions, més implicació en el desenrotllament de la nostra economia, millor finançament; i després d’haver passat per totes les combinacions possibles, seguim igual. Dóna lo mateix que el els governs autonòmic i espanyol siguen del mateix color o de partits diferents, que ací manen els populars o els socialistes (fa molt de temps però van manar), el resultat sempre és el mateix; continuem a la cua, per davall de la mitjana i ab una balança fiscal marcadament negativa.

¡Injustícia!, clamen la veus de l’executiu valencià i ¡Injustícia!, responen com a atronadors ecos els partits minoritaris, mentres la franquícia socialista posa cara de pòquer. Els uns i els altres discutixen sobre xifres i sobre lo que ens haguera d’haver tocat tirant euros sobre la taula.

I mentres els uns protesten perquè ens correspon molt més de lo que rebrem, els altres tiren en cara que rebrem lo que hem demanat i els de més enllà advertixen que ells ja van dir lo que calia demanar i se’ls van riure en la cara, tot seguix igual, res es mou. Seguim ab el mateix dret de queixar-se dels últims trenta anys i ab el mateix nul resultat, perquè la veritat és que lo injust no és el percentatge del pastís que ens toca cada volta que hi ha repartiment, lo injust és el sistema.

Durant tot este temps, s’han succeït governs, s’han transferit competències, s’han modificat estatuts d’autonomia, però lo que no ha variat gens ni miqueta és la facultat del partit instal•lat en el govern d’Espanya de manejar al seu capritx el repartiment dels fons públics, una facultat que li atorga poder absolut sobre les distintes autonomies.

Emparats per este monopoli econòmic, els distints governs han anat dissenyant un mapa de desenrotllament lligat als interessos particulars dels partits que han ocupat la seua titularitat. S’han subvencionat àmplies àrees pel simple fet de ser graner de vots de tal o qual formació, s’han prioritzat o desplaçat eixos de comunicació en funció del lloc d’origen del dirigent de torn i s’ha paralitzat el creixement econòmic de determinades zones per a afavorir altres. Únicament les autonomies governades per partits propis i independents, han pogut escapar en algun moment a esta roda d’interessos i quan ho han fet, han sigut titlats immediatament de xantatgistes pel dit acusador dels que pretenen repartir-se el poder des de la centralitat.

El sistema és injust i contradictori, origina desigualtats, friccions i recels entre les autonomies; castiga als que més aporten i no fomenta la responsabilitat sobre la recaptació i la utilització dels fons públics i només per açò últim ja pot ser qualificat com incorrecte.

Les valencianes i els valencians, afectats de manera significativa per esta falta d’equanimitat financera, no podem renunciar a una de les reivindicacions més antigues del valencianisme polític, l’autonomia econòmica sense la qual, l’autonomia política no queda més que una simple descentralització administrativa de l’Estat.

La recent modificació del nostre Estatut d’Autonomia contempla la creació d’una agència tributària pròpia que gestione els percentatges dels impostos transferits a la Generalitat, un pobre destí per a una agència que podria ser desenrotllada en la seua màxima expressió si el nostre Govern volguera realment deixar de pertànyer al furgó de cua del finançament i prendre el camí que fa molt recorren el País Basc i Navarra ab els coneguts concerts econòmics.

La “Clausula Camps” només servix per a evidenciar la nostra incapacitat per a ser els protagonistes del nostre propi desenrotllament, just lo contrari que la coresponsabilitat fiscal tan necessària per al nostre futur a la què no podem renunciar.

També podem continuar esperant les almoines del govern central, però a mi francament no m’il•lusiona massa eixe panorama.

16/7/09

CORESPONSABILITAT I FINANÇAMENT

Imaginem una família ab tres fills post-adolescents vivint encara ab els seus pares. Ens sona ¿veritat?

El primer és emprenedor i ha obert un negoci que funciona relativament bé, el segon és un treballador que no ha pogut trobar una ocupació que li reporte més de mil euros al mes i el tercer està encara estudiant i els caps de setmana fa xicotets treballs per a traure uns eurets.

Els tres germans entreguen lo que guanyen cada mes als seus pares i els seus ingressos s’incorporen la caixa única familiar de la què se sufraguen els gastos generals i es paga la hipoteca de tres pisos iguals adquirits pels pares a fi d’entregar un a cada fill en el moment en què decidisca casar-se.

Per a què cada fill faça front als seus gastos, rep una assignació setmanal que és fixada pel pare i que, a pesar que les seues necessitats són evidentment distintes, és del mateix import per als tres.

En estes i aquelles, el germà major demana a son pare que li augmente l’assignació, justificant que les particularitats del seu negoci reclamen una certa disposició de diners i argumentant a favor seu que ell contribuïx en major grau a la caixa única, davant de la qual cosa el pare accedix a l’augment de la “paga”.

A l’assabentar-se de que s’ha trencat la igualtat econòmica, el fill menor, decidix protestar i demanar que se li augmente l’assignació en la mateixa mida que al seu germà justificant que els diners son de “tota” la família i que no pot existir un tracte de favor cap a un dels seus membres, sent abonat per sa mare que considera que tots els seus fills han de ser iguals, mentres el germà mitjà se situa al marge ab l’esperança que acabe per beneficiar-li tot este embolic.

Si poguérem observar esta família com si d’un “Gran Hermano” es tractara ¿quants donarien la raó al fill xicotet? Estic convençut de que es crearia un corrent d’antipatia instantània, seria “nominat” i expulsat de la casa per aprofitos a la primera ocasió que el públic tinguera, no obstant això, açò mateix és lo que ocorre ab el finançament autonòmic i la reacció és just la contrària.

Igual que en la família que hem descrit, l’Estat administra una caixa única que s’alimenta dels impostos recaptats en les distintes comunitats autònomes, hi ha comunitats que aporten més que altres i hi ha comunitats més productives que són capaços de multiplicar els recursos i continuar contribuint en major grau a eixa caixa única.

Igual que en esta història, l’Estat fonamenta el repartiment entre els seus “fills” en una pretesa igualtat de necessitats que no és real, perjudicant als que més contribuïxen i beneficiant als que encara estan estudiant i en el moment en què els primers reclamen un repartiment més equànime, boten totes les alarmes, es produïxen acusacions de falta de solidaritat i de xantatge, es demonitza a les comunitats contribuents i s’eleva als altars a les subvencionades.

El principal problema és que l’actual sistema econòmic es basa en el concepte erroni de què l’Estat “produïx” els diners i que per tant tots tenen el mateix dret sobre ell, no hi ha una consciència clara de quina és la quantitat ab què contribuïx cada autonomia i tots creuen que perceben menys del que mereixen.

Açò s’evitaria si cada comunitat autònoma recaptara els seus impostos, contribuïra proporcionalment a sufragar els gastos generals de l’Estat i després comptara els diners que li queden en la caixa. Aixina molts dels què ara clamen perquè se senten discriminats apreciarien més els esforços que fem els altres per a què continuen estudiant.

Perquè no ens equivoquem, els diners que l’Estat assigna a cada comunitat autònoma, no servix per a què tots tinguem els mateixos servicis, la mateixa educació o la mateixa sanitat. Cada Govern Autonómic és lliure de distribuir el finançament com crega oportú i per tant sempre existiran desigualtats derivades de la voluntat dels polítics i no del percentatge que s’aconseguisca de la caixa única.

9/7/09

EUROPEES A LA VALENCIANA (II)

Els partits minoritaris

Minories residuals a banda i excepcions de recent aparició que analitzarem al final d’este article, tan sols hi ha dos formacions ab presència real en la política valenciana al marge dels grans partits, a les que cal afegir una tercera per la seua massiva presència mediàtica i representació derivada.

Es dóna la circumstància que els tres partits a què ens referim EU, Bloc i ERC compartixen, cada u ab els seus matisos, un mateix espai ideològic, un nínxol que mostra un comportament definit i pot ser analitzat en el seu conjunt.

Des que en les europees de 1994 aconseguira el seu màxim nivell ab prop d’un 16% dels sufragis (dels quals un 14% va correspondre a EU), el bloc situat a l’esquerra del PSOE mostra una clara tendència a la baixa quedant en estes últimes eleccions en un exigu 4,33% disminució esta més acusada en el cas de la força majoritària d’este sector que ha perdut més d’11 punts en els últims quinze anys, situant-se molt per davall del llindar del 5 %

Este patró de descens es repetix també per a les eleccions generals en què el conjunt de les tres formacions ha perdut més de huit punts percentuals des del seu millor resultat en 1996, perduda que novament els situa per davall del percentatge necessari per a obtindre representació.

Atenint-nos als resultats, el calador de vots en que pesquen estos tres partits, situat a l’esquerra del PSOE, mostra una marcada tendència decreixent que no implica transvasaments importants entre els tres grups, ja que els vots perduts pel partit majoritari no són rebuts pels altres dos ocupants del nínxol, ni aparentment estan servint d’aliment electoral el PSOE ja que este contínua perdent representativitat.

L’explicació a este fenomen pot ser tan simple com que l’esquerra esta desapareixent per qüestions demogràfiques i sociològiques, o lo que és lo mateix, no s’incorporen nous individus a l’espai ideològic en la quantitat suficient per a compensar les baixes produïdes per desencant o defunció, de manera que a més anys transcorreguts menor és el pes especific del nínxol electoral.

No ocorre el mateix ab el tram comprés entre els dos partits majoritaris que generalment es denomina “el centre” i que és en realitat una amalgama heterogènia que comprén distintes gradacions de moderada fidelitat a una certa idea de dreta o d’esquerra segons els casos i que és susceptible de variar el sentit del seu vot en funció del moment i l’oferta electoral que se li presente.

Este espai és prou gran com per a què en ell el PPCV continue trobant camí que recórrer (+2,58%) i a més puga haver-se fet un lloc el partit de Rosa Díez ab un sorprenent 2.14% dels vots emesos que, per més provisional i excepcional que es considere, indica l’existència d’un cert nínxol receptiu a noves propostes, que sense dubte creixerà en el moment en què el PPCV mostre algun símptoma de desgast, per molt lluny que s’observe esta circumstància en l’actual escenari.

Qui intente assentar-se entre els dos grans partits ha de fer-ho recorrent al “centre sociològic” almenys si espera sobreviure més enllà dels pròxims cinc anys.

2/7/09

EUROPEES A LA VALENCIANA (I)

Els grans partits

Tinc l’avantatge de no haver-me jugat res de manera directa en les passades eleccions, un avantatge que em permet el desapassionament en l’anàlisi dels resultats i la contemplació de les xifres des d’un punt de vista gelat.

Conte a més ab el factor afegit d’haver deixat passar un cert temps i d’arribar l’últim, per lo que he pogut escoltar i llegir les anàlisis que s’han fet en calent per periodistes, polítics i habituals dels distints fòrums que solc visitar, anàlisi que ara més que mai han estat trufats de tòpics, frases fetes i llocs comuns.

La primera cosa que m’ha cridat l’atenció és la persistència ab què s’ha afirmat que en estes eleccions europees s’ha votat en clau espanyola, una afirmació que és del tot correcta si estiguérem parlant de Cuenca o d’Albacete, però errònia al meu entendre si ens referim a Valéncia.

Durant els mesos anteriors a la pròpia campanya, la pressió mediàtica i política sobre els casos de suposada corrupció del President Camps i les reaccions de crida en el seu suport del PPCV han convertit estes votacions en una espècie de plebiscit autonòmic. En esta clau s’han desenrotllat les campanyes dels distints partits i en ella s’ha provocat segurament el sentit dels vots, i a pesar que no són extrapolables els resultats d’eleccions de distint àmbit, no seria correcte obviar alguns dels senyals que apareixen entre l’embolic de xifres i percentatges.

¿Té sostre el Partit Popular?

En cada elecció pareix haver aconseguit el seu màxim valor. Des de 1987 en el que va obtindre el 24.6% no ha fet més que créixer arribant al 52.8% i encara que cabria esperar un cert desgast, este no pareix produir-se ni tan sols tenint a Camps i a Costa imputats.

Per la seua banda, el PSOE que va obtindre el seu millor resultat en unes eleccions europees fa vint anys ab un 43.2% (prou inferior als resultats obtinguts pel PP en tot este temps), oferix una radiografia inquietant de pujades i baixades de la què es pot deduir que encara no ha trobat la forma de fidelitzar als seus votants.

En efecte, atenint-nos als resultats obtinguts pel PSOE pot observar-se que la porció del seu electorat més ideologitzada, el seu “fons d’armari” és menor del que cabria esperar, mentres que la part susceptible de canviar el sentit del seu vot no troba motius per a romandre fidel a esta formació.

Si comparem abdós formacions podem concloure que mentres el PPCV ha sabut sintetitzar una fórmula d’èxit en la què s’entremesclen factors de construcció identitària com explica Gil-Manuel Hernández i l’absorció de tot l’espectre electoral recorrent a “els mètodes necessaris” en una combinació de clar-foscos que és percebuda per l’electorat com un valor en alça; el PSOE no ha sabut construir una alternativa “decent”, és més, no pareix tindre cap interés a construir-la, preocupat com està més en fer perdre les eleccions al PP que a guanyar-les ells mateixos.

En definitiva, no és desgavellat afirmar que el sostre del PPCV se situa (encara que parega contradictori) aproximadament en el sòl del PSOE, ja que després d’absorbir els votants d’extrema dreta, dreta i centre dreta i aglutinar-los majoritàriament davall les ales de la seua gavina, continua creixent al punt d’haver obtingut en estes eleccions europees 145.000 vots més que el PSOE en les passades autonòmiques.

Mentres alguns vaticinen l’arribada del bipartidisme, les xifres anuncien l’adveniment del partit únic, al què acompanyarà a manera de convidat de pedra un desorientat PSOE.

21/6/09

MIOPIA ELECTORAL (III)

Som lo que pareixem

Prengam el producte més beneficiós per a la salut que pugam imaginar, fem un detallat estudi de mercat per a assegurar-nos que cobrix les necessitats d’un important segment de la població, realitzem una bona campanya de màrqueting i finalment envasem-lo en un recipient de color groc ab lletres roges adornat per una calavera ab dos tíbies encreuades... el producte es podrirà en els lineals de les botigues.

Res pot assegurar l’èxit d’un producte, per meravellós que este siga, si no és percebut com a tal pels consumidors.

No hauria de fer falta dir-ho, però els nostres votants no assistixen als congressos del partit, no lligen les nostres ponències, ni tenen un concepte exacte de què és lo que som; únicament tenen percepcions que poden ajustar-se o no a la realitat en funció de la nostra capacitat de fer arribar un missatge clar i nítid, i en qualsevol cas esta percepció sempre serà parcial i incompleta.

Un partit polític pot dedicar tots els seus esforços humans i materials per a fer arribar als votants una idea força, posem per cas “som el partit dels republicans” i ser percebut de manera contrària pel simple fet d’incloure la bandera espanyola predemocràtica en el seu logotip. Potser a simple vista parega un exemple extrem i allunyat de la realitat, però a un altre nivell esta circumstància pot observar-se sense cap esforç.

Que la nostra imatge s’assemble a la millor versió d’allò que som realment té una importància capital si prèviament hem cobert les etapes anteriors, és a dir, hem enfocat el nostre partit a les demandes i necessitats dels nostres votants potencials i hem definit clarament quin és el nostre objectiu, el fi últim pel que ens dediquem a lo que ens dediquem, en cas contrari esta percepció pot ser més perjudicial que el coneixement difús de lo que som.

Les passades eleccions ens han oferit un parell d’exemples clars que il•lustren el concepte “som lo que pareixem”.

Esquerra Republicana de Catalunya, ara rebatejada Esquerra, porta anys esforçant-se per aconseguir ser percebuda pels votants valencians com lo que és, i al meu parer ho ha aconseguit d’una manera eficaç. A més, en cada elecció procura tindre una visibilitat equiparable a la dels grans partits, a pesar de que en les nostres terres té més aïna una implantació testimonial.

El problema és que ab anterioritat no s’ha preocupat de saber si lo que ells oferixen és coincident ab lo que demanden les valencianes i els valencians, és més, pareix que tinguen un especial interés a demostrar que realment no els importa lo que vullguen o si se senten identificats o no ab el model de societat que ells proposen.

Aixina, una percepció dels ciutadans coincident ab la verdadera naturalesa del partit, unida a una presència massiva, en compte d’augmentar les seues expectatives electorals les disminuïx, tant com una calavera ab dos tíbies en forma de creu.

En l’extrem oposat se situa el partit de Rosa Díez, Union Democracia y Progreso. La seua major virtut és el desconeixement general del votant sobre que és lo que és esta formació, la qual cosa pareix de moment jugar a favor seu.

Durant les setmanes posteriors a les eleccions al parlament europeu he pogut llegir moltes anàlisis que certificaven ab absoluta seguretat que UPyD rebia vots de tal o qual tendència, que es nodría de descontents d’un partit o del contrari, que comptava ab el suport mediàtic de tal o qual grup... Estes anàlisis si a més es realitzaven des del nacionalisme militant, acabaven sempre ab la desqualificació dels votants de Rosa Díez a qui es ratlla sense rubor d’espanyolistes d’extrema dreta.

Una anàlisi desapassionat d’allò que ha ocorregut en estes últimes eleccions ens dona uns fets objectius contundents. Una formació política ab escàs recorregut, sense a penes estructura en la nostra zona i sense la menor rellevància mediàtica (es diga lo que es diga), ha aconseguit situar-se com quarta força i deu este “èxit” precisament a que la percepció que es té d’UPyD és significativament millor que lo que el propi partit oferix.

Per a un cert nombre de votants, esta formació se situa no en un extrem, sinó en el centre polític entre els dos grans partits, a més es percep com un element regenerador de la vida política i com una alternativa desitjable al poder hegemònic de PP i PSOE, un avantatge competitiu que sens dubte tendirà a desaparéixer a mida que es conega millor l’ideari del partit i les seues posicions respecte als temes més conflictius.

Abdós exemples haurien de servir de reflexió respecte a la importància de lo que transmetem a l’electorat i de com trobar la forma de paréixer exactament lo que som... si realment val la pena ser com som.

14/6/09

MIOPIA ELECTORAL (II)

¿A què ens dediquem els polítics?

El fundador de Revlon, A Charles Revson, va definir el seu negoci de la manera següent: "En les fàbriques, fem cosmètics. En les botigues, venem esperança".

La majoria de partits oferim a l’electorat allò que fem en les nostres “fàbriques”, és a dir polítiques d’esquerres, conservadores, liberals, etc. adornades ab components d’adscripció a un model nacional, com el constitucionalisme, nacionalisme, federalisme, la república, etc. Però ¿sabem si són estos elements els que fan que els ciutadans “compren” ab el seu vot tal o qual opció?

Ens comportem com el fabricant de ferramentes per al bricolatge que pensa que ven talàdres quan en realitat els seus clients lo que compren són forats, pensem que els votants demanden una solució (un producte), la nostra solució en concret, i açò és totalment fals.

Els electors tenen una necessitat bàsica que normalment poden satisfer de diverses maneres, tantes com a opcions se’ls presente a l’hora de triar. Eixa necessitat bàsica és la que fa que tots els partits competim (moltes voltes sense saber-ho) pel mateix electorat i detectar quina és eixa necessitat distingix als que es troben en situació d’aconseguir representació, majories i govern i els que queden en simples solucions marginals.

La necessitat bàsica de les valencianes i els valencians en lo que a política es referix és el bon govern, i este és el primer factor que determinarà la seua futura elecció.

Bon govern significa seguretat en un ampli sentit; la seguretat de que les seues necessitats bàsiques estaran cobertes, la seguretat de que podran accedir a un treball digne, a una sanitat eficient, a una educació de qualitat, la seguretat que podran prosperar i arribar a ser tot lo que poden ser, però bon govern també és autoestima, sentir-se part d’un col•lectiu recognoscible i reconegut per les seues qualitats projectades més enllà del seu ser.

A estes altures més d’un haurà expressat la seua disconformitat ab allò que s’ha exposat fins al moment, afirmant sense cap dubte que el votant decidix la seua opció bàsicament per la seua significació ideològica, per la seua situació en l’eix esquerra-dreta, però es prou ab una simple ullada als estudis sociològics per a adonar-se de que una àmplia majoria de l’electorat se situa entre el centreesquerra i el centredreta, i és esta massa de votants la que finalment determina cap a on s’inclina la balança. Un altre tant ocorre si observem l’eix nacionalisme-no nacionalisme.

Qui no siga percebut per eixa massa central com capaç d’exercir el bon govern serà exclòs de manera immediata del grup dels destinats a exercir-lo i només després d’haver passat esta barrera entraran en joc els següents factors d’èxit.

¿A què ens dediquem els polítics? ¿Què va ser allò que ens va impulsar en un moment donat a “ficar-nos” en política? Si fem memòria nos en adonarem que, llevat d’excepcions, tots ho vam fer per lo mateix, perquè vam creure que hi havia una forma millor de governar. No ho vam fer per arribar a ser recognoscibles, ni per pujar en un cotxe oficial, ni per poder muntar un cert espectacle des del nostre escó, no, ho vam fer per allò que realment necessita el nostre poble.

Cada una de les opcions té, sens dubte, la seua pròpia manera, la seua pròpia visió de com ha de governar-se, però quan açò s’oblida, quan es perd de vista nostre objectiu real i ens dediquem a intentar convéncer els ciutadans de com són de perniciosos els nostres oponents en compte de fer-los vore les nostres bondats, la política es convertix en un espectacle incapaç de ser comprés a què el poble acaba donant l’esquena.

(Pròxima entrega “Som lo que pareixem”)

9/6/09

MIOPIA ELECTORAL (I)

¿Cap a què estan enfocats els partits polítics?

Prèviament a l’anàlisi política dels resultats de les passades eleccions al parlament europeu que deixe per a una pròxima entrada, m’agradaria aprofundir sobre un tema més ampli que, a pesar d’estar íntimament relacionat ab les eleccions, no ho està tant ab els vots puntualment rebuts per cada formació, sinó ab el concepte mateix de que són i per a què servixen els polítics i els partits que els sustenten.

En Juliol de 1960 Theodore Levitt va publicar un article en la prestigiosa revista Harvard Business Review ab el títol “Marketing Myopia” el contingut del qual, per clarificador, va suposar una revolució en els conceptes del màrqueting, arribant a ser fruit d’una veneració quasi messiànica.

Una de les aportacions més interessants de Levitt és el canvi d’orientació de l’empresa, tradicionalment basada únicament en el producte, cap a una visió enfocada al client.

La major part de les empreses centraven (i encara ho fan) la seua activitat en fabricar un producte de qualitat ab l’esperança de que açò els assegurara la preferència del consumidor, però no sempre s’havien pres la molèstia d’esbrinar si el client necessitava realment el producte que fabricaven.

Segurament esta breu pinzellada ja haurà servit per a observar l’evident paral•lelisme entre el món de l’empresa i la política.

Igual que ocorreguera ab la indústria dels anys seixanta, la major part de partits polítics continuen encabotats en oferir a l’electorat lo que ells consideren “el millor producte”, però ¿algú s’ha parat a pensar que és lo que demanda el seu client-votant? ¿algú li ha preguntat que és lo que realment necessita? La resposta generalment serà NO. Cada polític, cada estratega de partit, cada militant de base, afirmarà posseir la clau de perquè o perquè no els ciutadans decidixen depositar la seua confiança en el partit al què pertanyen i ho farà ab total convenciment, un convenciment que a pesar de nàixer de la intuïció, defendran com si la vida els anara en això.

Es prou fer una ullada a les primeres valoracions que sobre els resultats electorals estan apareixent en blogs i fòrums d’internet, o les declaracions dels principals líders, per a adonar-se de quant orientada al producte està la nostra política.

Pretenem endevinar els motius que han portat a l’electorat a donar-nos o no el seu suport i interpretem les quantitats d’estos segons el nostre prisma particular. Ens han votat perquè som l’esquerra, perquè som l’espai valencià de progrés, perquè som la dreta, perquè hem donat més canya al contrincant, perquè hem “parit” la frase més enginyosa, perquè hem dit més voltes País Valencià o perquè no ho hem dit ni una sola volta, perquè hem eixit més voltes en la tele... o no ens han votat perquè som l’esquerra, perquè som l’espai valencià de progrés, perquè som la dreta, perquè hem donat menys canya al contrincant, perquè no hem “parit” la frase més enginyosa, perquè hem dit més vegades País Valencià o perquè no ho hem dit ni una sola volta, perquè hem eixit menys vegades en la tele... una retafila de motius que quasi sempre acaben en: ens han votat més perquè hem sabut connectar ab l’electorat o no ens han votat més perquè no hem aconseguit fer-nos entendre.

Un muntó de justificacions que servixen en definitiva per a acabar concloent que, a pesar de les circumstàncies, els resultats són positius i no cal fer canvis substancials, o com a màxim, algun xicotet retoc per a què tot seguisca igual.

Mentrestant es tornarà a obviar al votant, objecte de desig durant 15 o 20 dies de campanya que es convertix després de les votacions en simple xifra exhibicionista “tinc 200.000 vots” com si cada un d’ells haguera firmat un contracte de permanència fins a les pròximes eleccions, oblidant-nos que l’endemà ja no es posseïx cap, cal tornar a conquistar-lo i per a això és necessari saber exactament perquè ho hem fet o no l’última volta. Amb lo fàcil que resultaria de preguntar-li-ho al votant.

(continuarà...)

2/6/09

CATARROJA DESCOBERTA...

Em preguntava fa uns mesos el perquè de la pressa del govern Zapatero a l’hora de posar en marxa el “Plan E”, no entenia quin sentit tenia córrer tant, donar un mínim termini de temps a la presentació de projectes per part dels ajuntaments i exigir l’adjudicació i posada en marxa de les obres ab tanta pressa. M’ho preguntava en eixe moment i la resposta ha arribat hui.

Els mitjans de comunicació es fan ressò hui de les dades de la desocupació del passat mes maig, a falta d’escassos cinc dies per a què els ciutadans depositen el seu vot en les urnes i no puc més que pensar allò de que blanc i en botella...

Una volta més ZP ha demostrat una tremenda habilitat a l’hora de manejar els tempos, planificant mil•limètricament la introducció, el nuc i el desenllaç d’una proposta llançada teòricament per a la dinamització de l’economia, però ab el clar objectiu de presentar en l’últim moment unes dades positives que li resolgueren la campanya.

De la premeditació d’esta i altres mides que ens han portat al primer mes de l’any en què descendix la desocupació, baste la prova del vídeo difós pel PSOE quasi simultàniament a la notícia, un vídeo que no es fa en dos minuts i que sens dubte estava ja preparat, llest per al seu ús just en este moment.


La bona notícia es convertix aixina en un nou símptoma de que el govern continua governant en clau electoral, igual que l’oposició fa lo propi des de la seua particular prisma. Abdós partits, PP i PSOE han canviat l’orde dels factors com un xiquet canvia les hores de son, han deixat de fer campanya per a governar (o liderar l’oposició) a governar fent campanya i en este cas, l’orde dels factors si altera el producte.

Uns abonen el camp per a què isquen brots verds just quan els convé electoralment i altres miren fixament al camp per a xafar-los si no són de la seua conveniència. Abdós haurien de treballar per a què els símptomes de recuperació foren constants, sòlids i abundants, pel bé de tots nosaltres, però estem en eleccions, que li anem a fer.

(Segurament no tot el món coneixerà el refrany “Catarroja descoberta campanar i tot” que dóna títol a esta entrada. S’utilitza quan algú descobrix alguna cosa que resulta evident o quan es “descobrix el pastís”)