Páginas

21/12/08

AÇÒ ÉS ESPARTA

Conta Paul Cartledge en el seu llibre “Termòpiles, la batalla que va canviar el món” que als espartans els preocupava en gran mida la reproducció de la població ciutadana. No es tractava d'una simple qüestió de quantitat, la qualitat també era important, en conseqüència, els xiquets de bolquers havien de sotmetre's a una inspecció ritual.

Els neonats eren submergits en un bany de vi a fi d'observar la seua reacció i si no passaven la prova, els portaven a l'apothetai (depòsit) per a llançar-los al fons d'un barranc en el què trobaven la mort. La mateixa sort corrien els xiquets que havien tingut la mala fortuna de nàixer ab alguna deformitat o discapacitat manifesta.

En la seua peculiar relació ab la mort, la vida i la família, els espartans aprenien a estar preparats per a la pèrdua d'una criatura de la què es donava per segur que seria un destorb públic, una càrrega per a l'estat.

Esta pràctica denominada “posar en evidència” no era privativa de la Lacedemònia antiga, en altres ciutats hel·lenes es donava un procediment paregut, en el que els que exercien tot el poder al respecte d'això eren els progenitors i no l'estat. Generalment es decidien per esta opció més per raons econòmiques que per dictats de les autoritats.

No he pogut evitar recordar este passatge de la història a l'escoltar la notícia que Zapatero està plantejant la possibilitat d'eliminar els terminis per a avortar en cas de malformació del fetus per a donar solució als casos d'aquelles dones a qui el diagnòstic es produïsca en un avançat estat de gestació.

El PSOE es mostra partidari de suprimir el límit de les 22 setmanes a fi d'evitar la situació de desemparament en què es troben les dones en estos casos i evitar que hagen d'eixir a altres països a interrompre el seu embaràs.

Transcorreguts 2500 anys els sers humans continuem pensant que no mereix viure qui està destinat a ser un destorb públic i una càrrega per a la seua família i per a l'estat. Tan sols ens diferencia la capacitat d'esbrinar els futurs defectes ab antelació al naixement i no tindre que esperar nou mesos per a poder submergir al neonat en un bany de vi.

Caminant, vés a Esparta i digues als espartans que ací morim per obeir les seues lleis.

14/12/08

“TONTOS” TESTICULARS I DESITJOS DE MORT

He passat i passe gran part de la vida intentant convéncer la gent ab la què em relacione que la política és una activitat digna, plagada de gent que oferix desinteressadament el seu temps i esforç per una idea de societat.

Després de molts anys dedicats a esta activitat, puc testificar per pròpia experiència que per cada polític corrupte, hi ha mils totalment incorruptibles i per cada persona que s'acosta a la política per propi interés, són legió els que ho fan pel be comú i l'interés general, però desgraciadament ocupen més primeres planes en els periòdics els primers que els segons, apareixen més en les notícies televisives i es parla més d'ells en la ràdio, per la qual cosa la consciència general ha idealitzat un model de polític que més s'assembla a l'excepció que a la regla.

Que li anem a fer, ab este inconvenient carreguem ja tots des del moment en què decidim dedicar-nos a açò.

Per a lo que no està un mai prou preparat és per als polítics que han arribat a una posició que supera de sobra la seua pròpia capacitat i des d'esta confonen la seua visió del món ab el món real.

Estem parlant de polítics de bona fe i poques llums, de gent que creu en un ideal, però que no sap distingir els límits d'eixe ideal, persones que han sigut valuosíssimes en tant militants de fidelitat indestructible, alçats a càrrecs en els què és precisament la seua capacitat de no qüestionar les idees partidistes lo que els inhabilita per a les seues funcions.

La primera mostra d'esta espècie ens la va proporcionar fa escassos dies l'alcalde de Getafe, el socialista Pedro Castro al pronunciar la seua ja famosa frase "¿Por qué hay tanto tonto de los cojones que todavía vota a la derecha?” durant un acte públic, ab el fet agreujant que l'alcalde en qüestió siga a més el president de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies.

La segona ens la va proporcionar pocs dies després el Diputat d'ERC Joan Tardà ab la seua encesa proclama pro república que va acabar ab un “mort al Borbó” rebent l'endogàmic aplaudiment dels seus excitats cadells.

L'últim exemple ens arriba de la mà del veterà Manuel Fraga, autentic animal polític es mire com es mire. En els estrats ideològics que han format pols i fangs portats pel temps, pot llegir-se el seu passat franquista, la seua reconversió a la democràcia, el seu estil quasi nacionalista de governar Galícia i finalment el seu tornada als orígens d'Una Grande y Libre, que va eixir de lo més profund del seu ser al contestar que “a los nacionalistas habría que colgarlos de algún sitio” al ser preguntat per les opcions possibles per a limitar el pes d'estos partits en la política estatal.

Menysprear a qui no compartix la nostra ideologia com Pedro Castro, considerar que pot ser lícit l'assassinat per a aconseguir un objectiu polític com Joan Tardà, o entendre que ha d'eliminar-se als que ens impedixen legítimament imposar la nostra voluntat com ha manifestat Manuel Fraga, són símptomes inequívocs de què s'ha arribat al límit de la pròpia capacitat, no perquè s'haja dit alguna cosa inconvenient en un lloc inapropiat, sinó perquè s'ha dit exactament lo que es pensa i ha resultat que lo que es pensa, dit en qualsevol lloc, a qualsevol hora i enfront de qualsevol auditori és igual de pervers.

Tres expressions dites per persones distintes, de distinta procedència, ideologia i partit, però totes ab un denominador comú, el menyspreu per l'essència mateixa de la democràcia.

Ab companys com estos, cada dia resulta més difícil defendre la noble tasca dels hòmens i les dones que decidixen dedicar-se a la res-pública.

10/12/08

L'ASPIRINA DE RITA

De tots els paquets de mides que ha tret a passejar en els últims mesos el Govern d'Espanya per a pal·liar la crisi, cap havia tingut una repercussió tan directa sobre el ciutadà de a peu com el contingent extraordinari de 8.000 milions d'euros que per a inversions dels ajuntaments ha habilitat Zapatero.

Per primera volta el Govern Socialista s'ha adonat que rescatar banquers i empresaris està bé i és necessari, però que han d'abaixar-se alguns escalons per a què els més afectats pel dur moment econòmic que estem travessant, senten que algú els està fent cas.

No és prou garantir les prestacions socials com es va emfatitzar en un primer moment; l'opció de cobrar el subsidi de desocupació no pot ser i no és una bona alternativa per a ningú, i si és ben cert que a l'incidir en la dinamització de les inversions en els ajuntaments el Govern no ha acabat el recorregut que li ha de portar fins al ciutadà, no pot negar-se que tal quantitat de milers d'euros, si són ben empleats, poden suposar un revulsiu econòmic de certa magnitud, principalment a l'haver-se generalitzat la seua implantació.

Per si fóra dubtosa la desitjable eficàcia d'esta mida, ve Rita i certifica que ara sí, Zapatero ha donat ab una acció correcta. No hi ha major aval per a un acte protagonitzat pel partit governant, que la furibunda contestació de l'oposició, tant més desmesurada com més prop de la diana s'haja llançat la fletxa.

Per a Rita Barberá “el pla d'inversions per a municipis és una aspirina per a un malalt que està en la UVI” i afirma que el pla d'inversió en els ajuntaments “és una mida conjuntural, de caràcter pal·liatiu, i no és per a res la solució a la situació dramàtica dels consistoris”. L'alcaldessa afig que “este pla és pa per a hui i fam per a demà”, denuncia la seua essència temporal i la falta de previsió del Govern de Zapatero perquè els nous equipaments que es construïsquen necessitaran un finançament continuat i no sols conjuntural. (font http://www.ritabarbera.com/fichanoticia.html?cnt_id=1883)

Estes declaracions fetes en el transcurs d'una trobada d'alcaldes i portaveus del Partit Popular van haver de gaudir de cert èxit entre els seus companys de partit ja que el propi Mariano Rajoy no va dubtar en apropiar-se de la frase que sobre el conegut fàrmac pronuncià l'alcaldessa del cap i casal.

Els socialistes han d'estar pensant, “ladran... luego cabalgamos” i no els falta raó, però convé no recrear-se en l'èxit momentani, ni creure que tot està ja fet. La mida és correcta però per si sola insuficient, és necessari continuar abaixant l'escala fins a arribar a arran de terra, a l'economia de cada dia.

Per a una gran quantitat de gent, l'índex de la borsa, l'interés interbancari o la balança de pagaments, no són més que conceptes abstractes que no arriben a comprendre, són persones ab noms, cara i vivències que necessiten que els seus governs els donen solucions, i precisament estos pareixen ser els últims a rebre-les.

No estaria de més que a banda de menysprear les accions del govern central, Rita Barberá ens donara algunes solucions locals a la crisi, o que li les exigira ab la mateixa vehemència a Francisco Camps. Al cap i a la fi també ells són Govern, especialment en el cas del President de la Generalitat, titular del meu govern més pròxim, del que més deuria esperar.

Per cert i per a què no tot siguen flors per al foment d'inversions en els ajuntaments... ¿a què tanta pressa? ¿perquè tantes limitacions?

Posats a pensar malament, fa la sensació de que es busca que dels 8.000 milions s'executen els menys possible o que s'aplique la llei de l'avantatge i resulte que certs ajuntaments disposaren de la informació ab el temps suficient com per a tindre preparats els seus projectes i altres per contra no.

L'actual crisi no passarà d'un dia per a un altre i per tant, les mides aplicades haurien de tindre llarg recorregut ¿o és que potser Zapatero ha posat terminis als bancs per a establir les garanties del govern?

2/12/08

28 DIES DESPRÉS

Si el valencianisme de conciliació fóra com un virus, alguna cosa semblant a l'invisible protagonista de la pel·lícula que en 2002 va dirigir Danny Boyle “28 días después”, el passat 12 de novembre s'haguera iniciat un compte arrere de l'estil de l'utilitzat per a promocionar la pel·lícula. Dia 1 exposició, dia 3 infecció, dia 8 epidèmia, dia 15 evacuació, dia 20 devastació...

Hui es complixen 20 dies des de que al voltant d'un centenar de persones ens donàrem cita per a commemorar el 90 aniversari de la Declaració Valencianista i està clar que la nostra malaltia (perquè lo nostre no pot ser una altra cosa que una malaltia) no és tan virulenta ni contagiosa.

Aquella nit en l'hotel Sorolla Palace, es van conjugar els dimonis que tenallen al valencianisme polític des de fa anys i van ser expulsats de la sala prejuís i dogmes a la recerca de la Pax Valentiae, eixa pau que en paraules de Rafa Company tan necessària és per a la nostra pàtria.

¿I ara què? És la pregunta que va quedar en l'aire al concloure l'acte. Ara toca seguir el camí iniciat, tancar les ferides de trenta anys de transició inconclusa, arribar al consens entre els qui des de distints posicionaments, compartim una mateixa forma de ser i de sentir-nos valencians.

Ara toca renovar els nostres vots, confeccionar la nostra pròpia Declaració Valencianista, la del segle XXI, en la que es conjugue l'herència dels nostres predecessors valencianistes i els objectius de futur.

El 12 de novembre del 2008 hòmens i dones fills de Valéncia, portats per la convicció o per la curiositat van acudir a un acte conjunt. Tots ells van eixir infectats del mateix virus, empeltats del mateix sentiment i ab l'esperança d'acabar un procés de conciliació al què li ha arribat la seua hora.

És possible que el camí siga lent, que no siga prou ab 28 dies, però de lo que no hi ha dubte és que el procés és ja imparable.

Benvinguts l'epidèmia valencianista.

16/11/08

ARRÒS I TARTANA

Tinc el blog un poc descuidat últimament, l'organització del Congrés Fundacional d'Units x Valéncia i la preparació de la meua intervenció en el sopar del 90 aniversari de la Declaració Valencianista han absorbit el poc de temps que tinc per a posar-me davant de l'ordinador. Res, ¡excuses del mal pagador que no justifiquen una absència de quinze dies!.

No obstant no podia deixar passar l'oportunitat de parlar d'un tema que a pesar de tindre més d'una setmana d'antiguitat (una setmana pel que fa a les notícies és una eternitat) mereix ser tractat com si haguera succeït ahir, perquè més que una notícia aïllada constituïx tot un símptoma de la malaltia que afligix a l'administració valenciana.

En este mateix espai he defés moltes voltes la política de grans esdeveniments desenrotllada per la Generalitat i l'Ajuntament de Valéncia. Considere i aixina ho he manifestat sempre, que al final, tot este parc d'atraccions en què ens hem convertit està aconseguint augmentar l'autoestima del nostre poble i que d'alguna manera s'està construint una consciència col·lectiva valenciana que desembocarà també en una consciència política valenciana (temps al temps).

Desgraciadament açò no és més que l'efecte secundari produït per una activitat dissenyada ab un altre objectiu, el de perpetuar en el poder als seus actuals ocupants per mitjà d'una propaganda ben orquestrada que utilitza qualsevol esdeveniment, festa o “sarao” com a excusa per a presentar a Camps i Rita com a encarnació viva del nostre poble, i clar està, quan falten esdeveniments cal traure'ls de baix de les pedres.

El passat dia 6 ens vam trobar ab un d'eixos esdeveniments inventats que fan ruboritzar al millor dels "tahur del Mississippi" com diria Alfonso Guerra.

Cent mil euros de les arques públiques ens ha costat als valencians que durant l'estrena de la pel·lícula Quantum of Solace el presentador anomenara xica Bond a Rita Barberá, o que el govern de la Generalitat en ple es passejara per l'estora roja. Ells d'esmòquing emulant el protagonista de la “peli” i elles de dives de Hollywood d'anar per casa.

Hem gastat en una sola nit, quasi tant com tot el pressupost destinat per a l'any que ve al suport del cine valencià i ens hem quedat tan tranquils.

En una època de crisi com la que estem travessant, pareix mentida que els nostres governants continuen vivint la “vida loca" com si res. Gastant en aparentar, en tractar-se ab el "famoseo", en traure's fotos ab les estreles, sense que ni un sol gallet invertit servisca més que per a unflar el seu propi ego.

El seu comportament és més propi de la protagonista de la novel·la de Vicente Blasco Ibáñez, Arròs i Tartana, obsessionada per aparentar, que digna dels governants que se suposa que són.

Crec que ningú havia guanyat tants diners i tan fàcilment com la productora de Quantum of Solace des que es va inventar l'estafa de l'estampeta. El que posa la pasta creu que és el més espavilat i acaba fent el major dels ridículs.

30/10/08

PERALTA SUPERSTAR

Caminava perduda i sense rumb la tribu socialista valenciana pel desert de l'oposició, sense un líder que fixara el rumb des de que Pla va ser llançat pel precipici del descrèdit constatada la seua ineficàcia com guia espiritual i en açò va arribar Peralta, beneït per Moncloa qual summe sacerdot ungit per la divinitat.

Des de la seua talaia de la delegació del govern, allunyat del mundanal soroll d'espases que des de Blanqueries exportava el seu eco a pobles i comarques, Ricardo Peralta va assumir des del primer dia les funcions de cap de l'oposició, deixant així les mans lliures a Romeu, Alarte i companyia per a dedicar-se per complet a les qüestions internes.

Mentres els pretendents a capità del barco discutien per qui prenia el timó i la nau romania a la deriva, haguera nadat el PP d'esqueneta ab Paco Camps al front de no haver sigut per l'ex-EU i ex-Nova Esquerra, que ab el beneplàcit de De la Vega es va convertir en assot del Govern de la Generalitat.

No hi ha declaració institucional autòctona que no tinga la resposta de Peralta, no hi ha tema sobre el qual no fixe la postura socialista, no hi ha iniciativa del govern de Madrid que no tinga la deguda amplificació d'un Ricardo que brilla ab llum pròpia qual estrela rutilant del firmament valencià.

Mentres el superdelegat cobrix les esquenes al PSOE valencià (encara em pregunte a quin sant tant de rebombori ab les sigles si al final no són més que això PSOE) l'elecció d'un nou secretari general no ha aconseguit reconduir la situació d'un partit que continua mirant cap al seu propi interior.

Arribats a este punt cal preguntar-se ¿és la figura del delegat del govern realment necessària? ¿ens trobem davant d'un element substancial per al bon funcionament de la nostra democràcia o més prompte es tracta d'un simple mecanisme al servici del partit que mana en Madrid? o més concretament ¿és Peralta Superstar delegat del govern o comissari polític del PSOE?

Em pareix recordar que Francisco Camps abans que cuiner va ser frare, i va ocupar eixa mateixa delegació abans de ser President dels valencians, si jo fóra Alarte començaria a preocupar-me.

20/10/08

DE REGIONALISME I VALENTINICULTURA


¿Que és més important? ¿les paraules que utilitzem per a expressar un concepte o el propi concepte? ¿lo que volem expressar o la forma concreta en que ho fem?


Qui tinga l'ocasió de llegir el discurs que va pronunciar el doctor Fausti Barberà en la sessió inaugural de Lo Rat Penat en 1902, podrà percebre que a pesar que les paraules elegides per al seu títol “De Regionalisme i Valentinicultura” el text conté una extraordinària càrrega nacionalista que gens té a vore ab lo que entenem ara mateix per regionalisme.


Les paraules canvien el seu significat ab el temps, depenen del context, es deformen ab l'ús, però els conceptes perduren com perdura el missatge de Fausti Barberà encara que ara s'expresse de distinta manera.


Ve esta reflexió al fil de la recent campanya desenrotllada per la Generalitat Valenciana que davall l'eslògan paraigua SOM COMUNITAT fa especial èmfasi en destacar algun dels valors que ens identifiquen com a poble.


És molt probable que la intenció dels que han dissenyat esta campanya no té res a vore ab l'esperit del discurs del doctor Barberà, i lo més segur és que darrere d'esta afirmació de valencianisme institucional no s'amague més que una nova martingala del Partido Popular per a autoidentificar-se com a únic representant del nostre imaginari col·lectiu confonent una volta més partit-govern-poble en la seua habitual croada contra Zapatero, per això mateix estic absolutament convençut que no poden percebre de quina manera els conceptes que estan manejant ab tanta soltesa sobrepassen ab molt el significat de les paraules utilitzades.


La constant reivindicació enfront del govern central (encara que només siga circumstancial i mentres allí governe el PSOE), la utilització del victimisme en qüestions com l'aigua o les infraestructures (per més que no siga sinó una pose electoralista), l'enaltiment de ser i sentir-se valencià (a pesar d'estar fonamentat més en la reacció que en l'orgull) les contínues campanyes, i la celebració convulsiva d'esdeveniments, estan generant per si mateixos un discurs que cala profundament en la societat, un discurs que entronca ab Fausti Barberà i ab els pensadors del nacionalisme valencià de fa un segle, un discurs que necessita un cert temps perquè aflore i que portarà ab si un canvi profund en la nostra societat.


Un parell de legislatures més ab governs de distint signe en la Generalitat i en la Moncloa i els qui contínuament clamen per una Espanya en perill de ruptura, hauran contribuït com cap partit nacionalista al foment d'una consciència nacional valenciana que s'expressarà possiblement ab altres paraules, però que tindrà sense cap dubte el mateix significat.Desitgem-li puix sort a Camps i als seus, desitgem-li-la també a Zapatero, entre els dos qual veles e vents han nos desitgs complir.

9/10/08

DEU ANYS PASSANT FRED

Les eleccions autonòmiques i locals de l'any 1999 van deixar a les portes de les Corts a qui fins eixe moment havia sigut el partit representatiu del valencianisme polític ab major pes institucional de la nostra història.

El 9 d'octubre d'eixe mateix any va ser el primer en el que Unió Valenciana, després d'haver sigut clau de govern en l'Ajuntament de Valéncia i en la Generalitat, després d'haver arribat a tindre dos representants en les Corts Generals, diputats autonòmics, senadors, eurodiputats, alcaldes, regidors i un llarg etcètera de càrrecs institucionals, després d'haver-ho sigut tot... va començar a no ser res.


Ab la d'enguany, hem assistit ja a deu commemoracions del nostre dia nacional sense haver aconseguit recuperar la confiança d'aquells més de cent seixanta-cinc mil valencians que van decidir donar el seu vot a un partit d'estricta obediència valenciana en 1995 i que quatre anys després van quedar en una miqueta més de cent mil per davall del 5% necessari.


Transcorregudes dos legislatures completes, el que fóra conegut popularment com a valencianisme tricolor ha sigut víctima de lideres ineptes, lluites cainites i una contínua desintegració, factors estos que l'ha situat en una espiral d'autodestrucció que ens ha portat a un punt de no recuperació.


Igual que li succeïra a la UCD primer i al CDS després, per molt que s'encabote algun nostàlgic de passats dies gloriosos, no hi ha esforç suficient per a què una ideologia, partit o concepte que ha sigut desallotjat de les institucions per un poble que li ha donat l'esquena, torne a tindre el suport suficient per a tornar al seu estat inicial.


Deu voltes ha passat el 9 d'octubre i durant este temps, els que formàvem part d'eixe partit que va aconseguir representar tant en la nostra societat, hem passat fred, el fred del carrer, el d'estar fora de les institucions, però també el fred del cor del nostre poble, de la seua gelor cap al nostre projecte, cap a lo que representem.


Alguns s'encaboten en repetir fórmules, en buscar culpables o motius pels què hem acabat aixina, mentres el nostre poble avança dia a dia al marge de les nostres consideracions des de que en 1999 ens va oblidar en el rebost, perquè el poble sap que els que no formen part de la solució solen ser part del problema i nosaltres no vam saber ser promotors de solucions.


Com cada any a l'hora d'ara, solen escoltar-se veus demanant la unitat dels que van ser en el seu dia u en Unió Valenciana. Es reivindica esta unitat com a panacea, com si al pronunciar la paraula s'esperara una miraculosa redempció que ens portara de nou al cor de les valencianes i els valencians catapultant-nos a l'abric de les nostres institucions d'autogovern.


Senzillament utòpic. Res aconseguirà fer tornar a la Unión de Centro Democrático i res farà que UV o qualsevol altre partit, coalició o grup de lo que siga, torne a ser lo que va ser. El nostre missatge va caducar fa uns quants anys com va caducar el d'altres partits que no van saber evolucionar ab el seu poble i hui no hi ha millor manera de malgastar esforços que intentar repetir camins gastats.


No hi ha més remei que reinventar-se. Mirar a la nostra societat, observar les seues necessitats, les seues il·lusions, els seus valors i actuar en conseqüència. Mai tornarem a ser lo que vam ser, però podem ser molt més si mamprenem nous camins.




3/10/08

NI DINS NI FORA, SINÓ ACÍ

Espai cedit gratuïtament a Gallart, perquè me ho va demanar amablement i perquè sóc aixina de "facilón".
Els comentaris i opinions són únicament responsabilitat de l'autor de l'article.

Vaig telefonar a Carles Choví i el vaig demanar si em cedia el seu blog temporalment, possiblement algú més m’hauria fet el favor. No vull comprometre a ningú. S’ha d’entendre este post com una reflexió exclusivament personal, ve però arran de tot un moviment positiu en el qual vull col·laborar modestament per fer que el valencianisme avance i es sintetitze, prenga múscul i es centre en el “hui” real i en el “nosaltres” real. És un missatge aspre fet des de la intenció d’engrescar una autocrítica entre aquells que volem coincidir, tracta però de com coincidir. Sacseja al Bloc i certes conviccions legítimes però ho fa des de l’auto-conveciment de que hem d’estar junts i hem de convergir, pensava que algú havia de posar veu a algunes preguntes. No n’hi haurà ànim d’excurs, ans al contrari.

NI DINS NI FORA, SINÓ ACÍ

L’altra nit quan anava a dormir, com passa molt a sovint, em vingueren els pensaments que havia recol·lectat al llarg del dia i els vaig cosir, reconec que més bé embastir, però sempre rematava amb un “no i no” de resposta a la composició que m’eixia. A la llum del dia el “no i no” romania al meu cap quan tornava a juntar les converses, dades i lectures que m’havien assaltat al coixí.

Els que vivim als llindars de la política no l’entenem, no entenem què és hui l’acció política, ens entestem en bateries de solucions hipotètiques, en remodelar les nostres teories i en aplicar els nostres dogmes, icones i conflictes interns més o menys reconvertits a mala gana i amb concessions que no haurien de ser tal cosa. La ideologia actualment més que mai significa servir i connectar amb les pulsions i l’estat mental i sentimental de la nostra població, donar-les caixer i resposta i fins i tot els més agosarats i atrevits en provocar-les.

Fa poc llegia com el Psoe havia arribat en temps de Lerma a perdre el pols de la societat valenciana, la mantenia insatisfeta, amb una gestió gris de funcionari de sucursal disciplinat i sense cor, gens atent als somnis i aspiracions gràcies a una verborrea d’excuses, balanços i renuncies sense ambició. Espanya 92 València 0, l’autovia a Madrid era encara una infraestructura farcida de paralitzacions i entrebancada de condicionants, de Bono i dels Ministeris, l’AVE una previsió presa sine tempore i de compromís difuminat, alguna capitalitat simbòlica com havien gaudit Sevilla, Madrid i Barcelona no era sinó quimèrica. Aleshores arribà Zaplana, el polític cartaginer que es feia notar enllà a on acudia, un encisador lluït, i parlà de “poder valencià”, els guinyà l’ullet als empresaris patris per suggerir-les que les obres públiques valencianes les farien constructors valencians, ens assegurà a tots que viuríem la bonança... i tragué del barret Terra Mítica, la Ciutat de les Arts i les Ciències, amb una estreta de mans amb el president manxec rematà la A-3, marejà amb la Ciutat del Cine alacantina (que hui escomença a funcionar prou bé), va fer la universitat que l’eixí del monyó allà pel sud i buscà una capitalitat que al final ha sigut d’un trofeu mundial de vela, anys més tard. Pareix que ningú com el PP ens cantà a l’orella allò de la California europea, i amb el polític vingué que si la F1, el parc central, el bioparc, l’avinguda de les Corts, el palau, l’aeroport de Castelló, els premis a empresaris que conquisten el món, el futbol fet celebració i llotja d’autoritats, el port de València calfant-li l’orella al de Barcelona, les exigències de l’AVE perque estiga finalitzat i en terminis, la demagògia d’aigua per a tots...

Entengueren molt bé estos senyors algunes coses, i en altres ens han estafat, al menys les gents quan caiguen del matxo els diran que molt rebombori però també moltes mancances i massa xalaneo amb els diners públics, però mireu és sa que en esta terra digam que gens menys morir en tristor i ignorats, és veritat, no ho mereixem, això com a nacionalistes hauríem d’entendre-ho. És veritat que ens han sobredosificat d’un nacionalisme ben còmode, l’espanyol, un que no provoca conflictes, i al temps un orgull regional i propi ben vestit i ben escenificat, calmant, dolç, reivindicatiu com el que més, no davant l’inqüestionat Estat però reivindicatiu. Els lobbys i els valencians se’ls han apegat com un imant.

Si vosté s’estima la Senyera, empra el valencià de l’AVL, canta l’Himne i vol competir-le en els cigrons a Barcelona i Madrid, en el PP no en tindrà problemes, tampoc en dir-li valencià a la llengua ni en considerar-se el melic del Mediterrani. Si compra en Mercadona, mostra l’Oceanogràfic als familiars o amics vinguts de fora i s’ho passa bé en la “batalla de flors” sense complexos està fent valencianía... poppular.

Tots sabem que darrere d’això n’hi ha un dèficit fiscal acollonant, una manipulació de nassos, un enfrontament partidista amb el Govern de l’Estat, molta guerra d’opereta amb els veïns del nord i unes mancances de base que omplirien una llista ben llarga. Ara bé, no en tenim uns altres amb els quals jugar-nos-la. El Psoe s’ha confitat en el seu suc de navallades i contradiccions i només pot aixecar l’argument del progressisme, de l’alternativa que aguaita amb paciència i sense budells, el haver-se acceptat com un partit de Madrid, federació regional sense cor valencianista i flamíger d’un “país” que se’n recorda que cantà “Al vent” fa moltes dècades, però res més.

Al Bloc crec que van tindre la temptació i la possibilitat de buscar amb afany l’espai ideològicament central i socialdemòcrata però reforçant fins el pacte de sang el compromís amb la societat i els sectors de poder valencians: “serem vostres, per a vosaltres i vos servirem amb coratge de lleó i un valencianisme sòlid i accessible que vos donarà fruits, ja voreu”. D’açò Rien de rien que deien a casa, només m’ho vaig imaginar jo. Hi hagué un temps en el qual vaig creure que el Bloc li volia mossegar al cor i al coll al Psoe, a més a més pel centre, i de retruc menjar en el pastís valencià demòcrata i de classes mitjanes. Rien de rien de nou. Ja no és només que no sàpiguen negar al Psoe en veu alta i ofensiva dient-li que No és un partit valencià, que No ha mogut un dit pels valencians i que No representa una socialdemocràcia per a valencians, sinó el socialisme espanyol de la Moncloa, que si algú ha de fer de frontissa ací són Ells i que si algú dubta de les potencialitats valencianes i estatutàries i de la personalitat dels valencians són Ells, és que resulta que al remat i més enllà de paraules i conclaus interns nacionalistes que no traspassen al carrer lo que tot el món veu és que estan acceptant el paper de comparsa a l’esquerra de l’esquerra i de tercer espai en clau de revisió (ja tímida i atemperada) del què som i volem els valencians. Han de saber com tombar al Psoe però també és cert que haurien de dir-li al PP que amb tots els fastos que ha aconseguit no siga teatrer i aprofite per fer indústria, que vertebre el país i que gestione amb una honradesa que desconeix, que no se li ocórrega mai fallar-li als valencians quan li entren les seues dèries “peperes i nacionals”, etc, etc., però és que els populars ara tenen la paella i no són competidors a l’abast dels queixals de ningú.

El Bloc ha jugat massa temps i malament amb tres elements: les incerteses, el ser casa comuna de tot el que vullga, i el de “concedir” a contrapèl lo que som els valencians. No s’ha menejat d’ací sinó per a regalar-nos a nivell intern, a nivell del xicotet món valencianista, algunes bones paraules. El fet és que conviden a la inauguració de seus del Bloc-Iniciativa del País Valencià, logos agermanats inclosos, que en les Corts he sentit ahir mateix la veu d’una diputada d’Iniciativa en el darrer ple de les Corts contra l’AVE i que a Calp han obert un expedient per haver trencat el pacte que sustentava a l’alcalde socialista en l’ajuntament pese a que s’havia mostrat un inútil que arraconà als del Bloc en tota gestió, el cas és també que Morera parla de centrar al partit i en el mateix paràgraf t’amolla allò de l’alternativa ecosocialista, quasi quasi que si el deixes parlar una bona estona t’ho acaba amollant en la cara. El cas és que alguns malparits com jo amb l’article dos dels seus estatuts interns desconfiem i altres igual es revelen si el lleven, i darrere de tot això n’hi ha nacionalismes diferents i el joc que s’ha volgut mantindre amb els equilibrismes dels tres elements abans esmentats.  

N’hi ha qui encara es palpa les robes quan es parla de que el símbol oficial valencià siga la Real Senyera  i n’hi ha qui concedeix que “cal caminar cap a la normalitat pas a pas” i qui demana comprensió cap als amics caiguts en la seua tradició fusteriana. Els que no ens comprenen ja, ni parlen de tradicions dogmàtiques, siguen les del seccesionisme actiu de la llengua, ni les de Fuster, ni de “caminar pas a pas cap a la normalitat” són els valencians, que ens han deixat arrere ja fa temps. Es parla de refondre el valencianisme de les dues vores... quines vores? Es parla de millorar la targeta de visita del Bloc, qual? la d’esquerra ecosocialista? la de nacionalisme post-fusterià? la del sobiranisme de màxims? La de la confluència amb els tricolors? Ja no aprofiten cap d’elles germans.

No es tracta de millorar targetes de visita ni de crear corrents internes, es tracta de fer el valencianisme que la gent vol legítimament. De fer síntesi mirant al carrer, de ser sòlids en l’escenari i darrere l’escenari, coherents. D’oferir allò que pot ser al 2008 i es vol que sigam al 2011, amb ambició i lleialtat cap als valencians, no amb quimeres recuinades i amb lleialtat cap a les nostres famílies internes. Si es planteja així no arribarem enlloc, ni el 2011 per suposat, ni tampoc en un futur, mai. La paraula és grossa, mai. Ni eco-esquerranisme, ni aldarull d’alternatiu, ni vocació de frontissa al fil de la navalla, ni rector de consciències socials, ni “caminar pas a pas” fins convergir per concessió amb els símbols i l’estatus del Poble Valencià.

Per cert -i ara parle en clau partidista, organitzativa, política per tant-, fer síntesi, acostament i inclusió de qui? Del Bloc amb qui?  Amb aquells que no hi estem? Amb aquells que estiguerem des del nacionalisme (no des del sentimentalisme anti i subsidiari) en UV? Amb els valencianistes cristians, centristes? Amb els industrials, empresaris, professionals, comerciants i lobbys que tramen esta Comunitat? Amb els mantenidors de festes, fallers, cabiles, confraries, rotgles culturals i parroquials? Amb valencianistes històrics, amb noms de la cultura i la reflexió valencianista? Amb els llegats vius i morts que tenim al nostre camí? Amb els que senten lo valencià com un arrabat inextingible? Amb qui? Jo he sentit una resposta... tots vosaltres dins del Bloc!. D’este Bloc? Cap la pregunta perplexa. Sí, d’este, per fer-lo canviar de banda i de rumb, responen. I amb qui voleu convergir doncs? A on són aquells amb els quals escenificareu davant tots el canvi, el gir, la renovació, la sinceritat que ha de tocar al votant i als valencians en general per fer saber que açò ja és el moviment valencianista de tots? Ah! No se sap.

Però és que a més a més considere l’oferta un tant egoista. Tant ha de canviar el Bloc, este Bloc, perque jo em trobe còmode, representat, tranquil, inclòs, que no és ja que no m’atrevisca a plantar-me allí dins a fer de reformista sinó que fins i tot crec que jo el que vull és un Bloc que està fora del Bloc. Sí, sí, precisament fora d’este Bloc a l’esquerra d’Alarte, el que cedeix espai al Psoe, l’espai més moll i magre, el que caurà a un joc de frontissa, a un lloc de frontissa, el que parla vagament del centre polític amb Iniciativa del País Valencià de la mà, al que encara es murmura baixet el lament de que la burgesia ens traí, el que no ha aconseguit ni un signe de simpatia de patronals, empresaris, inversors, caixers, industrials, etc. (Per Déu, si Lizondo va tindre fins i tot els seus fidels en els seus inicis), el Bloc que no entra en àmbits socials ben estesos i normals en les nostres poblacions i ciutats sinó anecdòticament, el que diu jo no t’espere, aturem no sé què, que si menganito va acudir al te deum de la Seu i porta corbata, o potser eixe que a la mínima que n’hi ha una manifestació patriòtica oneja banderes dels PPCC ( i és veritat que cada vegada menys i cada vegada més de les altres), o diu que cal “caminar pas a pas” fins passar per les “forques caudines” de la Real Senyera perque així convé i perque “també” és històrica a la seua manera, o el que no s’atreveix a llevar l’article de la confederació amb territoris “germans”, o el que acaba definint-se estrictament valencià perque el seu horitzó és la república valenciana independent, quan això no és ni una hipòtesi de trellat, el que regateja amb els símbols, sentiments i sensacions del carrer en nom de tradicions, corrents i matisos, amb qual he de sentir-me còmode?? 

Amb qual de tots eixos Blocs? A qual he d’ajudar a construir? perque jo no vull quedar-me fora del Bloc, però tampoc dintre remodelant targetes de visita ni re-pactant el que ja és normal al carrer i sempre hem sabut (perque sempre ho hem sabut) són els confins nacional-sentimentals d’este Poble; jo el vull fort, i el vote, i el votaré, i el somnie i abone, però vull fer-ho amb els meus i des dels meus posicionaments, des de les meues garanties mínimes, des del meu paisatge i paisanatge, amb acord i només amb vocació d’unió, de suport, de confluència i de no competència sinó tot el contrari, de suma, però no des d’eixe Bloc, dins d’eixe Bloc, condicionat per eixe entorn, desarrelat de mi mateix, incapaç d’atraure en el meu entorn, inútil finalment per que pugau escenificar i buscar de veritat una altra mà molt propera amb la qual encaixar, un signe o grup encara que siga amb qui convergir, una autonomia des de la qual ser interlocutor, una maleta que puga omplir a on vosaltres teniu més complicat. I potser al final sí serem un moviment valencià, aquell que no imposa, exposa i reposa damunt dogmes ni dibuixos prefabricats de la realitat valenciana, sinó que arriba per quedar-se, per no fer de frontissa declarada de ningú, per servir als valencians i per fer país en tot els rotgles, professions, classes, racons i varietats que ens pertanyen i hem de defendre com nostres perque hi són.                            

                 Gallart

27/9/08

EMOCIONS COMPARTIDES I TÒPICS

Publicava Gil-Manuel Hernández un interessant article en el Levante emv baix el títol de LA INCOMPATIBILITAT EMOCIONAL DELS VALENCIANS en el què descriu com la inacabada batalla de Valéncia ha generat una incompatibilitat emocional que impedix a estos dos bàndols emocionar-se ab els símbols dels altres.

Gil-Manuel incidix en la necessitat d'una emoció compartida com a instrument essencial de reconstrucció d'un vincule social que permeta la superació del conflicte i el consens necessari entre valencians i fa estes reflexions des de la bona voluntat de qui pensa que el valencianisme haguera de ser una opció política unificada però també un sentiment compartit i ab la mateixa bona voluntat substancia un xicotet catàleg de les característiques emocionals que definixen a cada una de les dos maneres de sentir el valencianisme.

Rep un correu d'un amic en referència a este article i em pregunta a quin dels dos catàlegs pertanc, una cosa en la que no m'havia parat a pensar massa, aixina que tire mà del text disposat a comprovar si la meua forma de viure el valencianisme es troba descrita per l'autor.

En l'apartat ab el que hauria de sentir-me identificat, Gil-Manuel ha escrit: “D´una banda, hi ha els qui s´han emocionat, de vegades orgullosament, amb les Falles, les festes patronals, la Geperudeta, l´himne regional del mestre Serrano, La Maredeueta de doña Concha Piquer, la senyera reial del cap i casal, els miracles de Sant Vicent Ferrer, lo crit del Palleter, les cançons del Titi, la dolça llengua valenciana o la valenciania. ” Possiblement en la primera lectura, a l'estar més interessat en el fons del missatge que en la literalitat, no havia parat atenció a esta llista de tòpics vetlats.

El Titi i Concha Piquer són noms d'un passat remot a qui difícilment reconeixerien els jóvens (valencianistes o no) de hui i són al mateix temps un referent temporal de en quin moment van quedar forjats estos tòpics que més que descriure una forma de sentir el valencianisme, descriuen una generació.

Em resulta tan difícil sentir-me identificat ab este llistat de tòpics (en el que d'altra banda es tira a faltar a Rosita Amores i a Don Pio) com si ens haguera descrit un nord-americà al crit de "¿Valensia? Torrero, paela, flamenco ¡Olé!”, si en atina alguna és per casualitat.

La motivació de l'article de Gil-Manuel no pot ser més positiva, però al desenrotllar-la, ha posat de manifest un altre dels nostres problemes. Estem dividits, perquè no compartim les nostres jerarquies emocionals, i no som capaços d'emocionar-nos junts perquè ens hem ignorat durant massa temps fins a aconseguir que l'altre siga un complet desconegut.

23/9/08

¿DE VERITAT NO FA FALTA?

Durant el mes d'agost, Sollana alça en la seua plaça major els tradicionals cadafals de fusta. Plaça artesanal que sorgix en una sola vesprada i que desapareix una volota finalitzades les festes taurines ab la mateixa celeritat.

Durant uns dies, gran quantitat de gent s'amuntona en grades i rateres (buit entre els taulers que sostenen el cadafal ab la doble funció de permetre la vista de la plaça i servir de refugi als que escapen del bou) per a observar als valents que s'atrevixen a citar el bou, per a això i per a una multitud de rituals socials que es repetixen any rere any.

Este estiu s'ha incorporat un nou ritual a esta antiquísima festa. Un grup de jóvens va ocupar un tram d'estes rateres impedint l'entrada al seu interior als que torejaven.

Davant de l'advertència de la gent que es trobava al seu voltant de lo perillós que la seua actitud, van optar per “sostenella y no enmendalla” al crit de per a collons els meus, i aixina va transcórrer la vesprada fins al moment en què algú ab molta pressa per escapar del "astado" va irrompre en la ratera espentant a un d'estos jóvens en el seu legitim dret d'evitar l'envestida.

Fins ací l'anècdota no deixa de ser això mateix, una simple anècdota, però lo que va succeïr a continuació no ho és tant. En quant es va produir l'espenta, el grup de la discòrdia en compte d'adonar-se que la seua actitud estava completament fora de lloc, es va precipitar sobre el “torero” i li va obsequiar ab una “passada de vara”.

Fa unes setmanes, una multitudinària baralla en la què es van vore involucrats al voltant de 200 jóvens va provocar la intervenció de la policia municipal i la detenció d'un dels participants que va agredir i va causar ferides a un agent.

En la ressenya de premsa podia llegir-se: “En el transcurso del traslado del detenido al retén policial, un grupo de exaltados intentaron linchar a la Policía Local, teniendo los mismos que hacer usos de las defensas policiales así como de los gases lacrimógenos teniendo que pedir ayuda a la Guardia Civil de Picassent, los cuales de manera inmediata se personan colaborando activamente en la detención de varios individuos. Como consecuencia del altercado quedó destrozada la puerta del ayuntamiento, así como los vehículos policiales.” (foto i ressenya Lasprovincias.es)

Ni a Sollana ni a Alcácer són freqüents les baralles i estos dos fets no són més que anècdotes locals, però al mateix temps són tot un exemple d'un símptoma que a poc a poc va prenent cos en la nostra societat.

Si per a Jean Paul Sartre, la llibertat de cada individu acaba on comença la dels altres, pareix que per a un nombre creixent de persones (estes actituds no són privatives dels jóvens), la pròpia llibertat està per damunt de la llibertat de la resta i no té més límits que els de la força individual o de grup.

Estos altercats estivals se sumen a les recents detencions de dos adolescents per colpejar a les seues respectives mares, als incomptables casos de violència masclista o les agressions a indigents i immigrants per part de persones a les que pareix els hajen extirpat el gen de la humanitat i formen un rosari d'alarmes que ens indiquen que alguna cosa està funcionant malament en la nostra societat.

Durant anys, parlar dels valors socials i del respecte a l'autoritat no ha sigut políticament correcte; partíem d'una dictadura en què estos dos conceptes s'havien confós ab imposició i repressió, i l'efecte pèndol ens va portar a l'extrem contrari.

Inclús ara, a l'escriure estes línies, intente medir cada una de les meues paraules per a no caure en el puritanisme, convençut com estic que és necessari resituar el model educatiu en uns paràmetres raonables per a la convivència.

Si durant la transició la progressia reclamava llibertat sacsant-se la pols de quaranta anys de constrenyiment i la dreta repetia sense parar allò de no confondre la llibertat ab el llibertinatge, ara ens trobem ab un curiós panorama.

Els que ara advoquen per la necessitat de que s'eduque als jóvens en els valors essencials per a la convivència són els mateixos que fa vint-i-cinc anys pensaven que en trencar les cadenes era prou; i al contrari, els que ara s'oposen són els mateixos que porten vint-i-cinc anys dient-se portaveus de la gent “normal”.

Vist lo vist, ¿de veritat no és necessària l'educació per a la ciutadania en les escoles? ¿podem permetre'ns el luxe de fer política ab l'educació dels nostres fills? ¿és de rebut el ridícul internacional que està fent la Generalitat ab este tema?

Jo vull una societat en què tots els seus membres siguen conscients de que, com va dir Montesquieu, la llibertat és el dret a fer lo que les lleis permeten. Si un ciutadà tinguera dret a fer el que estes prohibixen, ja no seria llibertat, perquè qualsevol altre tindria el mateix dret i per tant imperaria la llei del més fort.

Per a algunes generacions arribem massa tard, no deixem que es perda la següent... ¿o es que de veritat no fa falta?

11/9/08

QUASI EM CONVENÇ

Sí, possiblement vaig ser víctima d'un cert prejuí i no tinc inconvenient en confessar que últimament no em crec gens a Zapatero. Em dóna la impressió que açò li ve gran i que mentres podia tirar mà del "talante" i del ji ji ja ja, tot anava sobre rodes, però en el moment en què ha tingut que demostrar la seua capacitat com a governant, el món sencer se li ha vingut damunt.

Crec que ha de ser este prejuí el que em va fer vore per uns moments, durant la compareixença davant del congrés dels diputats del President del Govern Espanyol (per això de la crisi), a un Mariano Rajoy més capacitat per a torejar este Miura.

La seua interpel·lació (deixant de costat l'estil d'acaçament sistemàtic a ZP) pareixia estar infestada de formules d'èxit, de mides concretes, d'atenció als sectors que realment necessitaven suport per a eixir de la crisi.

Durant uns moments em va paréixer estar escoltant a algú que sabialo que fer, contestant a un president perdut en el laberint del Minotaure... però esta impressió va durar només uns minuts.

De repent em vaig recordar de Valéncia, d'esta Valéncia nostra que està governada des de fa molts anys pel partit al què lidera Rajoy, i al fer-ho no vaig poder més que comparar les seues paraules, meres promeses "biensonantes", ab la realitat dels fets, la realitat de la gestió que el Partit Popular desplega ab plena llibertat, gràcies a les seues successives majories absolutes, en la nostra terra.

Enfront de les promeses de suport a la xicoteta i mitjana empresa de Rajoy, vaig trobar l'abandó del govern de Camps, enfront de la proposta de contenció del gasto del primer, la dilapidació econòmica del segon, enfront de la necessitat de crear ocupació d'un, el total desinterés de l'altre i aixina, comparant discurs ab realitats, van anar desmuntant-se davant dels meus ulls tots els arguments del líder de l'oposició, no per part de Zapatero, no, sinó per part del president dels valencians al qual he d'agrair que em fera recordar que com deia la meua iaia, “una cosa és predicar i una altra donar blat”.

Desfet l'encantament, Rajoy va deixar de mostrar-se davant de mi com a príncep encantat i va tornar a prendre la seua habitual imatge de granota en estany d'aigües revoltes i Zapatero... que volen que els diga, contínua pareixent un príncep encantat... d'haver-se conegut.

Aixina, entre els uns i els altres, entre llebrers i conillers, igual tenim sort i la crisi ens l'arregla la globalització, que no ha de ser sempre necessàriament contemplada com a problema, també pot ser remei contra dirigents mediocres.

1/9/08

TINC UN CLON

Que no "cunda el pánico", no hi ha un altre Carles Choví idèntic a mi enredant per ací (encara que això explicaria moltes coses). No, el clon al què em referisc és un blog clònic d'este, que mantinc des de fa uns mesos en el periòdic digital Las Provincias i en el que bàsicament reproduïsc els mateixos articles que en DIARI D'UN OPTIMISTE.

Vaig començar per allò d'ampliar l'espectre de lectors i perquè com solia dir Héctor Villalba, predicar entre conversos està molt bé, però la nostra missió es acudir a les terres de promissió; i en eixes estem, aprofitant l'espai que este periòdic posa a disposició de qui vullga utilitzar-lo.

Durant este temps, he pogut observar que un missatge transmés als que formem part de "l'ambient” valencianista és entés de forma ben distinta per aquells que romanen aliens a este, i precisament en l'últim post publicat esta diferència de context s'ha fet més evident.

Quan vaig escriure “La llengua” ho vaig fer pensant en el conflicte lingüístic valencià i aixina haurà sigut percebut pels lectors habituals d'este blog, però el mateix text publicat en Las Provincias, ha produït uns comentaris que res tenen a vore ab les nostres baralles internes; comentaris que considere oportú traslladar-vos per mitjà d'este enllaç.

http://blogs.lasprovincias.es/el-picama/2008/8/28/la-llengua

28/8/08

LA LLENGUA

No sé si és conseqüència de les calors d'este estiu o a causa de la febra que em va mantindre lligat al llit el passat cap de setmana, la veritat és que em sent lo suficient irònic i jugadoret com per a traure a la palestra un d'eixos temes que immediatament encenen passions.

A causa de l'estat d'anim ja confessat, he decidit prescindir d'anàlisis "sesudos" o justificacions repetides una i mil voltes i en el seu lloc exercir de tave en l'orella de la pesada haca del valencianisme, aixina que vos oferisc una faula d'Esopo, aquell a qui se li adjudiquen entre altres les titulades La rabosa i el raïm o La llebre i la tortuga, i que en esta ocasió ens parla de la llengua...

CAP. XIII Del convit que va fer Janto als seus deixebles.

Va convidar Janto a tots els seus deixebles, dient a Esopo que els portara una vianda que fóra dolça i saborosa.

Esopo anant al mercat deia entre si: “Ara he de mostrar la meua admirable saviesa” i comprant llengües de cansalada les va posar en l'olla.

Venint Janto a menjar ab els seus deixebles, va dir a Esopo que portara a la taula la desitjada vianda, i posant les llengües ab vinagre a la taula van començar a fruir d'aquella admirable sapiència, lloant els deixebles del científic mestre la profundíssima doctrina dient: “Este delitós menjar ple està de filosofia”.

Va manar després Janto a Esopo que portara una altra vianda, i portant més llengües adobades ab all i pebre, deien els seus deixebles: “Pròpiament ens pertany una llengua després d'una altra llengua”, mes a la fi, portant Esopo una altra volta llengües, enutjats ja els deixebles juntament ab Janto per tantes llengües, va dir este: "¿No hem de menjar més que llengües? ¿No et vaig dir que portares una vianda que fóra dolça i saborosa?.

Va respondre Esopo: "Gràcies faig als Déus, que hi ha ací hòmens de tan alta intel·ligència. ¿Quina vianda hi ha millor, més dolça i més saborosa que la llengua? Per la llengua són ordenades totes les arts, per la llengua tota la doctrina i filosofia és ennoblida, per la llengua les dignitats, les ocupacions i les riqueses són adquirides. Per la llengua s'efectuen els matrimonis, per ella les cases i les ciutats són enriquides, per ella els hòmens són exaltats i respectats. Últimament en la llengua està quasi tota la humana vida, de manera, que no hi hi ha cosa més dolça que la llengua, ni dels Déus ha sigut donada als mortals major riquesa que la llengua".

Ab grandíssim aplaudiment, alegres tots els deixebles de Janto de la subtil resposta d'Esopo, li van abraçar defenent contra el confús mestre la pura innocència.

CAP. XIV Un altre convit de llengües.

Mes Janto, pensant en venjar-se va dir a l'altre dia a Esopo davant dels seus deixebles: "Puix que ahir vam menjar a gust teu, mudem hui les viandes, jo vull que tots els meus deixebles mengen ab mi, per tant ens has de portar la pitjor i més amarga vianda que trobes".

Va partir promptament Esopo i va comprar una altra volta llengües i les va posar en l'olla; mes venint tots a l'esperat convit i dient Janto a Esopo que portara l'amarga vianda, Esopo va portar les llengües com havia acostumat, i admirats els deixebles de Janto junt ab ell de que una altra volta tornara a les llengües, van demanar una altra vianda.

Portant-los Esopo més llengües, es van indignar a tal punt que el Filòsof Janto li va dir: "Ara no t'he manat portar vianda dolça, sinó amarga".

Va respondre sobtadament Esopo: "¿Quina cosa hi ha pitjor i més amarga que la llengua? Per la llengua es perden els hòmens, per la llengua arriba l'home a miserable pobresa, per la llengua són destruïdes les ciutats. Finalment per la llengua perixen totes les coses.

I no afegiré ni una coma... ¡Bon profit !

15/8/08

CACAO MARAVILLAO

Pareix que han passat mil anys, però en realitat no han sigut més que quatre dies mal comptats. En un obrir i tancar d'ulls, els que ara estem rondant els quaranta vam passar de vore un parell de canals en blanc i negre (alçant-nos de la butaca per a canviar de canal), a la primera liberalització de la “tele” que prompte serà superada per l'apagada analògica.

Aquelles noves cadenes de televisió van arribar embolicades en un halo de modernitat estatal i de regeneració del carregat ambient informatiu per la seua presumible independència i esperada qualitat, i encara que no tot va ser roín ni decepcionant, estes perspectives prompte van ser sobrepassades per la crua realitat de les Mamachico les interminables gales, els matinals de tertúlia chafardera i la voracitat d'un tot per l'audiència que va desembocar en el penós especial sobre les xiquetes d'Alcàsser.

Un estava veient tranquil·lament VIP NOCHE, ab Emilio Aragón desbordant espontaneïtat i de repent irrompien les Cacao Maravillao per a recordar-te que encara que la mona es vista de seda, mona es queda.

Les Cacao van ser tota una fita en la història del màrqueting televisiu. Es conta que la insistència ab què apareixien en “prime time” ab el seu fals anunci va provocar una inesperada demanda en els consumidors i van ser molts els que van acudir als lineals dels supermercats a la recerca de tan fabulós producte sense trobar-lo, situació que inexplicablement no va ser aprofitada per Tele 5 per a incrementar el seu compte de resultats per la venda de la marca.

Uns anys més tard, ens trobem davant d'una situació semblant encara que en un àmbit totalment distint. Des que es va començar a aplicar el màrqueting als territoris (al paréixer tot és susceptible de ser venut o promocionat) ab el exitos i plagiat eslògan I love NY, pareix que s'ha convertit en obligació allò d'estar en el mapa, i ab esta premissa, la d'estar en el mapa, les administracions gasten ingents quantitats de diners en promocionar-se a tots els nivells i per descomptat la valenciana no anava a ser menys llançant-se des de l'època de Zaplana a un frenesí promocional que ha culminat en un esclafit d'esdeveniments ab el tàndem Camps - Rita.

Promocionar Valéncia a base de visites papals, importants regates, carreres de F1, palaus de congressos i de l'opera, ciutats de la llum o de les ciències i un llarg etcètera te un inqüestionable valor positiu per quant fa més conegut el nostre territori en l'exterior (més gent sap que existim) al temps que alimenta a nivell intern l'orgull de pertinença fomentant-se el sentiment de poble de què tan necessitats estem i per això, mai he arribat a entendre als que s'oposen sistemàticament a tots els projectes que es presenten en este sentit.

Ara bé, la promoció del territori ha de tindre algun objectiu, algun sentit més enllà de la mera celebració d'uns actes de major o menor transcendència, i és precisament ací en el que s'està fallant.

Pareix que no interessa més que el resultat immediat, el saber si durant la visita del Papa, o durant l'Amèrica la‘s Cup, vam tindre prou nombre de “turistes”, si l'hostaleria va facturar més o menys que en el mateix període de l'any anterior, o si va resultar rendible en termes econòmics al conjunt dels valencians i no obstant, es desprecia la repercussió a llarg termini per la senzilla raó que no hi ha un pla a llarg termini.

Les grans quantitats de diners que s'utilitzen per a promocionar valència pareix que no tenen més objecte que el d'atraure el pròxim esdeveniment i és en este punt en què no compartisc en absolut la política del Govern Valencià.

Som capaços de situar la marca Valéncia en el mercat internacional però no som capaços de dotar-la d'un contingut més enllà del purament turístic, rebutjant les enormes possibilitats que per a la nostra indústria (tan necessitada suport institucional) pot representar el prestigi de ser valencians.

Promocionem Valéncia (la Comunitat Valenciana si es vol) com una marca de qualitat, però no omplim els lineals internacionals de productes valencians, no situem a les nostres empreses en l'exterior; i mentres l'IVEX (Institut Valencià de l'Exportació) contínua fora de cobertura, els consumidors sen van dels supermercats estranyats al no trobar el Cacao Maravillao.

28/7/08

CONTRIBUIR A LA NORMALITAT

El dia 8 d'agost em correspon donar lectura a la novena en honor del Santíssim Crist de la Piedad, senyor i patró de Sollana i com cada any des de fa cinc ho faré utilitzant el valencià; una excepció entre altres huit dies en què generalment es fa en castellà.

Quan el 6 d'agost del 2004 em vaig acostar a la trona de l'església i els feligresos del meu poble van sentir per primera volta l'oració de les llagues en el seu propi idioma van haver-hi reaccions per a tots els gustos i encara que es van deixar sentir algunes crítiques, tinc la satisfacció d'haver rebut mostres d'afecte dels que es van acostar a agrair la iniciativa, gent majoritàriament de mitjana edat que troben a faltar poder expressar la seua fe en valencià.

Enguany, una volta més i fidel al meu compromís personal ab l'ús normal del valencià en tots els aspectes de la vida, contribuiré modestament ab esta lectura a què s'escolte també dins de l'església i no ho faré com a polític, sinó com a persona, com a valencià, com tots i cada un de nosaltres podem fer-ho.

Aixina s’inicia l’oració preparatòria:


¡Oh Déu, omnipotent i etern!, infinit en la bondat i riquíssim en la misericòrdia, que no voleu la mort del pecador, sinó que es convertisca i visca.

Pecadors som, desterrats vivim en esta vall de llàgrimes i afliccions; mireu ab ulls de pietat a estos infeliços fills vostres, que acudixen a Vós en súplica de benediccions per a les seues collites, de pau i concòrdia entre els hòmens i d'augment de gràcia en les seues ànimes.

Senyor tingueu pietat de nosaltres i escolteu propici les nostres pregàries; no mireu les nostres iniquitats, que són moltes, mireu les llagues del vostre santíssim fill, tenyides en sang d'infinit dolor i sofrides pel nostre bé.

Eixes llagues demanen clemència, eixes llagues demanen perdó.

En elles es fonen les llàgrimes de la dolorida Senyora i mare nostra i les súpliques de santa Maria Magdalena, la nostra gloriosa titular i patrona.

És cert Senyor que vos hem ofés una i mil voltes; és cert que la vostra ira està justament enutjada contra nosaltres, més a pesar d'això, ens prostrem als vostres peus confiats que ens concedireu les gràcies que tant ens interessen.

Feu Senyor que experimentem prompte la vostra afectuosa protecció, i aixina units més i més a Vós per l'agraïment, ens consagrem des de hui a la pràctica de les virtuts cristianes i aconseguim ab això la nostra salvació eterna.

Amén.

21/7/08

HAMLET

“Ser o no ser, eixa és la qüestió”, aixina resa el monòleg escrit per William Shakespeare i posat en boca d'Hamblet príncep de Dinamarca i màxima expressió del dubte, a qui tots recordem sostenint una calavera i conversant ab el fantasma del seu difunt pare.

Ser o no ser, eixa pareix la qüestió més enllà del castell d'Hälsingbord, ací entre nosaltres.

Igual que Hamlet, el valencianisme es presenta des de fa uns anys meditabund, observant les buides conques d'una calavera, interrogant-se sobre que és lo que és ser valencianista. Ser o no ser, eixa és la qüestió i posats a ser ¿què és lo que som? ¿com ho som? ¿d'on venim? ¿on anem? ¿estarà obert quan arribem?

L'exercici de valencianisme s'ha convertit en un etern interrogant, un moviment en què prima el constant replantejament, la psicoanàlisi pública i el record permanent d'anteriors interrogants, replantejaments i psicoanàlisi.

Hem passat (ab caràcter general i excepte honroses excepcions) de parlar de les coses que li importen a la societat, a escrutar el nostre melic ab frenesí devorador, d'aplicar el filtre nacionalista sobre la política a tancar-nos en nosaltres mateixos, de mirar cap a fora, a fer-ho cap a dins i com Hamblet, acabarem dialogant ab els fantasmes dels que ens van precedir si és que no ho estem fent ja.

Bé està l'autoconeixement, el rastrejar les arrels per a projectar-se al futur, el determinar lo que som i com ho som, però este no pot ser l'estat perpetu, en algun moment ha de concloure's l'anàlisi, formular-se un camí i recórrer-lo.

Per a aquells que creguen que exagere propose el següent exercici. Observen-se les desenes de blogs, fòrums i webs d'ambient valencianista i es conclourà que aquelles que componen el nombre més gran, tenen més participacions, entrades i comentaris són aquelles que podrien començar ab un “To be or not to be: that is the question.”

Per cert, l'obra de Shakespeare finalitza ab un funeral militar en honor a Hamlet... to be continued.

15/7/08

EL CASTELLÀ ESTÀ EN PERILL

Sense cap pretensió artística, hui toca un poc d'humor gràfic per a desembafar.

Pots fer clic en les imatges per a engrandir-les o et quedaràs cec intentant llegir el text.


14/7/08

ARA ÉS L'HORA

Si hi ha una recepta que fruïx de consens a l'hora de fer front a la crisi econòmica, eixa és la combinació de rebaixes en els impostos i l'increment de la inversió pública, i de segur estos dies haurem sentit parlar en més d'una ocasió d'estos conceptes que en si mateixos pareixen una contradicció, una espècie de quadratura del cercle, atés que per a què les administracions invertisquen necessiten capital i este s'obté fonamentalment dels impostos.

No obstant això, esta combinació és possible i depén precisament de que el volum d'obra promogut genere els fluxos de capital necessaris per a què a una moderació impositiva succeïsca una major recaptació.

Si, sé que m'estic posant un poc espés, però esta enrevessada introducció és necessària per a entendre l'oportunitat que es presenta per a Valéncia si se sap aprofitar bé la conjuntura.

Durant dècades, el nostre territori ha vist famèlic, com les inversions necessàries per al seu progrés en tots els camps venien sent retardades.

Obres importants per a la nostra comunicació ab Europa i la resta de la península han arribat generalment ab retard o ab importants deficiències, mentres la nostra economia (fonamentalment industrial i agrícola) sense els instruments necessaris per al seu creixement, anava derivant cap al sector terciari.

La nostra població ha crescut de manera significativa i la seua distribució territorial ha seguit les pautes de concentració entorn de grans nuclis específics i despoblament de l'interior, provocant el desequilibri de les infraestructures educacionals, sanitàries i assistencials entre altres.

Totes estes carències han vist la seua solució postergada per polítiques curt-placistes que han buscat la immediatesa del rendiment partidari en compte de sustentar-se sobre plans de desenrotllament establits a futur i no obstant això, la situació pot invertir-se si es transformen els factors negatius de la crisi en oportunitats de progrés.

La necessitat que ara mateixa tenen les distintes administracions públiques, des dels grans ajuntaments fins a l'administració de l'Estat passant pels governs autonòmics i les diputacions, d'impulsar projectes capaços de generar ocupació i provocar l'afluència de diners circulant en el mercat ha de ser aprofitada per a reactivar el teixit productiu i social valencià.

Clar està que en estos primers moments se cedirà a la temptació de la utilització política de la crisi, però una volta passada esta pallola (resem per a què passe prompte) lo lògic i lo normal seria que els governs Valencià i Espanyol es posaren d'acord per a impulsar un pla de creixement en el què s'implicaren totes les administracions afectades.

Mercé a este pla podria completar-se el mapa escolar, construir-se hospitals i ambulatoris per a adequar la xàrcia sanitària a les necessitats reals, millorar la xàrcia de rodalies de RENFE, fer realitat l'arc mediterrani com a eix comunicatiu i comercial ab Europa, aixina com una infinitat d'inversions necessàries en ports aeroports, xàrcies comarcals, universitats, etc.

Per a un partit de centre valencianista de naturalesa pactista, estes són les prioritats, en açò estaria treballant en estos moments i no en si la "abuela fuma o no fuma".

7/7/08

ESTEM SALVATS

Entrevistava Carles Francino dimecres passat a la vicepresidenta del govern i valenciana intermitent (ara si, ara no) Mª Teresa Fernández de la Vega i per un moment em vaig sentir esperançat.

“Yo me hago cargo” va dir, “de la situación de las familias en estos momentos tan difíciles” i davant d'esta declaració feta en primera persona, vaig pensar que si algú com la Vice, era capaç de posar-se en el lloc de les famílies, dels seus problemes i de les seues dificultats, conseqüentment posaria tot el seu interés, el del seu partit i el del govern a qui pertany en pal·liar “estos moments tan difícils”.

Estem salvats, vaig pensar... Desgraciadament, durant la resta de l'entrevista que a manera de preludi de la compareixença de Zapatero havia preparat la SER, el missatge de Mª Teresa es va tornar buit, descoratjadorament buit, i tan incomprensible a voltes que el propi Francino (gens sospitós de desafecció) no va poder més que deixar sentir la seua frustració davant d'una vicepresidenta que no anava més enllà de la reiteració e el nombre de mides (en este cas com en la vaga de transports pareix que és més important la quantitat que la qualitat) i el record a lo mal que s'estava ab el govern anterior sempre precedit d'un “no me gusta volver al pasado pero...”

Després del desencant, pegue un ullada a lo que proposa el partit de l'oposició, que des del seu últim congrés pareix haver canviat el discurs i pretén ocupar-se dels problemes que de veritat preocupen a la gent i em trobe ab el següent titular de Las Provincias “El PP proposa les receptes econòmiques valencianes per a eixir de la crisi” i em pregunte quines mides copiarà el PP de l'executiu valencià si no se li en coneix cap.

En estes reflexions em trobe quan els empresaris fan públic la seua anàlisi de la situació econòmica a la què auguren un pitjor resultat de l'anunciat per l'executiu de Zapatero i pense que desgraciadament govern i oposició han acabat per anteposar novament els interessos de partit a l'interés general i faran de la gestió de la crisi arma "arrojadiza" com van fer abans ab la lluita antiterrorista o el model d'organització territorial.

Entre tant de soroll, Francisco Camps anuncia la intenció del govern valencià d'invertir 1.000 milions d'euros per a crear ocupació (20.000 nous llocs de treball) a través d'obres estratègiques, infraestructures i grans esdeveniments.

Per a això, el Consell haurà de recórrer a l'endeutament, per lo que el president autonòmic, avança que demanarà al vicepresident econòmic del Govern, Pedro Solbes, que autoritze l'assumpció del dit deute, en el marc de la norma d'estabilitat pressupostària.

O lo que és lo mateix, la “recepta valenciana” no és més que la continuïtat.
Continuïtat en els conceptes, obres estratègiques (transvasament), infraestructures (AVE) i grans esdeveniments (F1, America's Cup) i continuïtat en l'objectiu d'oposició al PSOE... si Solbes no permet l'endeutament, Zapatero tindrà la culpa de que no es creen 20.000 ocupacions.

És curiós que quan més necessitem que la política canvie... més igual seguisca tot.

1/7/08

EL "TALANTE" CANVIA DE MANS

Siguem sincers. En gran part, lo que feia bo a Zapatero no eren els seus propis mèrits, sinó lo “roín” que era Rajoy i clar està, esta situació podia canviar d'un moment a un altre com aixina pareix haver ocorregut.

Hui publica la cadena Ser el segon pulsímetre de la legislatura ab un dada que podia paréixer impossible fa només uns mesos. El líder del PP ha aconseguit una espectacular pujada d'11 punts i una aprovació del 43% dels votants, mentres que el cap de l'Executiu ha perdut dos punts i ha caigut al 42%, tot després d'un congrés (el del PP) portat a cara de gos, les repercussions del qual encara coegen pels dominis d'Aguirre.

Fa quatre anys, quan ZP va accedir al poder, representava la moderació enfront d'un PP eternament crispat que era incapaç d'arribar acords ab cap dels altres grups de l'arc parlamentari imposant des de la majoria absoluta un ambient asfixiant per als que no compartiren la seua forma de vore les coses.

Coneixedor del punt dèbil del seu oponent, Zapatero va elevar a la categoria d'emblema particular lo que haguera de ser una practica habitual en la política i sobre el concepte de “talante” va fer pivotar tota la seua política durant la primera legislatura.

Ab les seues bones maneres al coll o més aïna gràcies a la falta d'elles per part dels caps visibles del principal partit de l'oposició, Zapatero va aconseguir les adhesions necessàries per a governar ab placidesa sense haver de fer grans esforços per guanyar-se els suports de la resta de la cambra. La crispació del PP espentava als braços del PSOE als grups parlamentaris desitjosos de posar-se del costat del "talante" tant com d'allunyar-se de les maneres dels Acebes, Zaplana, Pujalte o el mateix Rajoy.

Passada la seua segona derrota en els comicis, Mariano pareix haver pres nota de lo que la veu del poble va expressar ab els seus vots i una volta eliminat el soroll de les conspiracions del 11-M que servien al temps d'excusa i justificació, ara sí, ha escoltat alt i clar que la ciutadania en general aprecia una manera de fer política basada en l'acord i en el pacte més que en la confrontació constant.

El congrés que els Populars van celebrar en les nostres terres va servir per a fer-se un bon lífting, inclús les desavinences precongressuals van contribuir a exalçar la nova imatge de moderació de Rajoy i la nova direcció del partit i els resultats no s'han fet esperar.

La passada setmana, l'oposició va aconseguir que es donara via lliure a la compareixença urgent del president del Govern per a explicar davant del Ple del Congrés les seues mides davant de la situació econòmica.

L'exigència d'explicacions a Zapatero va ser promoguda pel PP i IU, i es va aprovar en la Junta de Portaveus del Congrés al ser recolzada per tots els grups excepte el PSOE, que va intentar sense èxit, convéncer als nacionalistes per a evitar esta compareixença.

Hi ha que vore lo que és el "talante", hui aconseguix ab ell, Rajoy lo que ab tanta facilitat aconseguia ahir Zapatero... l'adhesió d'altres grups a les seues propostes i encapçalar el rànquing de popularitat.

27/6/08

A PAGAR-HO “POCA-ROPA”

L'Institut Nacional d'Estadística ha fet públic hui l'indicador avançat de l'Índex de Preus de Consum Harmonitzat (IPC-H) que situa la seua taxa anual en el 5,1% en el mes de juny, arribant aixina al seu nivell més alt des de 1997.

Un increment de quatre dècimes respecte al mes anterior ens dóna una lleugera idea de a quina velocitat s'esta produint la desacceleració econòmica i de com influirà en el curt termini a les nostres butxaques la crisi que des del govern s'encaboten en minimitzar.

Fa un parell de dies, el governador del Banc d'Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez recomanava que no es traslladara l'augment del IPC a les nòmines dels treballadors en les pròximes revisions salarials com a mida pal·liativa al repunt de la inflació.

Durant els últims anys de bonança econòmica i bambolla immobiliària, els grans capitals han anat acumulant beneficis i inclús ara, quan arriba el moment de les vaques flaques, els bancs i les grans empreses continuen incrementant els seus rèdits i no obstant això, al senyor Fernández Ordóñez no se li ocorre una altra cosa que assenyalar als treballadors com a víctima a sacrificar el déu de l'economia.

Estos treballadors a qui ara se'ls demana contenció salarial i per tant que assumisquen un fort descens del seu poder adquisitiu, són els mateixos que van haver de pagar els plats trencats dels costos especulatius de la vivenda, els mateixos que van alimentar els moviments hipotecaris fomentats ab desmesura per les entitats financeres, i els mateixos que ara es veuen atrapats per este parany compost per l'increment de la desocupació, del IPC i de les mensualitats creditícies al què posa la guinda un possible augment de la jornada laboral (auspiciada per la Unió Europea) i la congelació dels jornals.

Mentrestant, l'increment del preu del combustible (principal causa de l'augment de la inflació), no impedirà que les companyies petrolíferes continuen presentant balanços de guanys milionaris sense que l'administració els exigisca moderació en este sentit.

Descarregar el pes de la crisi sobre els treballadors, és com intentar parar una hemorràgia en el peu posant un esparadrap en el front. És senzill i vistós, però no servix.

Com sol dir ma mare... ¡A pagar-ho “Poca-ropa”!.

22/6/08

SOM LO QUE SOM

La inspiració per a millorar la societat en la què vivim es presenta sovint en forma de somni, d'evocació d'una realitat futura a la què podem encaminar-nos si som capaços de mantindre el rumb ferm una volta fixat l'objectiu.

Hi hi ha moviments sencers sorgits d'un somni, moviments que han aconseguit reunir a la societat civil, que han fundat partits polítics, que han aconseguit introduir-se en els cors d'un poble que busca el seu propi somni.

Al contrari, hi ha qui somia pertànyer a una societat diferent de la que pertany i en el seu somni, s'imagina com a part d'un món feliç i ideal en què tots pensen com ell i en el que tots perseguixen els seus mateixos objectius. De somnis com este, naix el divorci de la realitat i un autoodi per comparació que acaba derivant en una espècie d'aïllament de classe i finalment en la conclusió de que és millor pertànyer a una altra societat diferent de la que es pertany.

Massa sovint el valencianisme s'ha lamentat de que la societat no el comprén o que no ha sabut traslladar correctament les seues propostes al poble, quan la veritat és que la societat si que els ha comprés i que si s'han sabut traslladar les propostes al poble, però ni la societat ni el poble han volgut “comprar” eixe somni que no els tenia a ells com a base.

“¡Està verd!” va dir la rabosa quan no va poder arribar d'un bot al raïm que penjava de la parra. “¡Estan verds!” diuen els líders dels partits valencianistes quan els votants no els atorguen el necessari suport. Ni la rabosa ni els polítics assumixen que el problema és seu i no dels votants o el raïm.

La societat valenciana, és com és, podem somiar-la millor i treballar per a millorar-la, però confondre els nostres somnis ab la realitat no farà més que allunyar-nos d'ella i per tant d'anul·lar les nostres possibilitats d'èxit.

Aquells que tenen la temptació de situar-se per damunt del poble, aquells que creuen que poden menysprear-lo per no seguir els seus designis, aquells que pensen que la seua veu és més important que la de la resta, haurien de recordar que si no s'és poble ab el poble no es pot representar al poble.

17/6/08

PARÀBOLA

Es miraven de reüll mentres corrien pel camp competint per qui arribava a la pilota.
El peu dret se sentia poderós, ell era qui posseïa la capacitat per a pegar-li correctament al baló i no entenia que tenia que vore el peu esquerre en este joc; un peu que sempre anava per darrere i que si alguna volta aconseguia protagonitzar un xut ho feia ab tan poca gràcia que l'esfèric acabava en qualsevol part menys en el fons de la porteria.

Definitivament -pensava el peu dret- l'altre peu no tenia cap paper en este joc.

Per al peu esquerre, l'altre, el dret, no tenia cap mèrit. Sí, li pegava al baló correctament, i aconseguia marcar gols, però no tenia, com ell, un sòlid suport sobre el qual sustentar-se. Mentres el dret volava inconscientment cap a la pilota, l'esquerre afonava els seus tacs en el camp.

Definitivament –pensava el peu esquerre- l'altre peu acabaria sent víctima de la seua poca consistència i llavors... el peu esquerre demostraria la seua vàlua.

Podríem dir que abdós peus sentien el u per l'altre un profund menyspreu que s'alimentava a cada partit que havien d'acudir i açò va ser aixina fins aquell dia en què un altre peu, un peu distint i alié a l'odi dels nostres peus, va impactar contra el peu dret ab tant d'ímpetu que el va deixar inservible.
-0-

Mentres es dirigixen a l'estadi, el peu esquerre mira ab indiferència al peu dret que penja inútil al final de la cama. Mentres dóna lleus puntellades a la pilota, el peu esquerre es lamenta de les closses "si no fóra per elles, ara correria lliurement i colpejaria ab força al baló".

Mentres es balanceja bruscament portat per la inèrcia, el peu dret contínua mirant de reüll a l'esquerre i observa al seu voltant per si tornara a aparéixer aquell maleït peu que el va deixar inservible. "Algun dia tornaré a posar-me en forma i llavors..." farfalleja entre dents.

A l'arribar a l'estadi el peu esquerre i el peu dret es dirigixen lentament al lloc que tenen assignat, allí, abdós s'assenten en la grada i observen com a mers espectadors el partit que ara juguen altres peus que una volta van ser els seus contrincants i que ara els ignoren... perquè ignoren a tots els que estan fora del terreny de joc.
Qui tinga ulls que veja, qui tinga oïts que senta, qui tinga cor que entenga.