26/12/13

NINGÚ TÉ MAI LA CULPA DE RES



Mentres Alberto Fabra estrenyia amb les seues mans nues el coll de la televisió dels valencians, va eixir de la gola d’esta, acompanyant el seu últim sospir, un crit: Els treballadors no som els culpables.

És cert. Una part dels treballadors de RTVV no han tingut la culpa del balafiament, ni de la manipulació, ni de la desafecció de la societat, ni tan sols aquells a què se’ls ha tirat en cara que el seu silenci durant tants anys.

No obstant això, este eslògan  no pot aplicar-se a aquells que foren contractats precisament per la seua afinitat al règim, la missió dels quals era apartar els desafectes, ni a aquells als qui mai se’ls va imposar una consigna perquè la portaven posada de casa. Sí que hi ha culpabilitat en una gran part de la plantilla engreixada a base de premiar fidelitats, una culpabilitat que no desapareix per moltes llàgrimes que s’aboquen.

28/10/13

M'ENRECORDE DE SANT AGUSTÍ

¿És vosté Carles Choví? Li desitge molta sort per al projecte de Demòcrates Valencians. 

Esta breu conversació acompanyada d’un apretó de mans, es va produir a l’eixida de l’església de Santa Maria del Puig després d’haver assistit a la missa per la pàtria, la pau i la justícia el diumenge passat i és una situació que es produïx amb una certa freqüència.

Pel carrer, per correu electrònic, per privats de Facebook o Twitter, rep de tant en tant, missatges de suport i d’ànim que ajuden a continuar amb este repte en què estem encabotats des de fa molt de temps. Una part d’estos missatges vénen de gent que mai ens donarà el seu vot però que pensen que la presència de Demòcrates Valencians és necessària i la resta correspon a hòmens i dones que desitgen de veritat que tinguem èxit per a poder depositar la seua confiança en nosaltres.

23/10/13

FENT TRAMPES AL SOLITARI



Fa massa anys que el PP es quedà sense un projecte dinamitzador per al poble valencià i va tindre que recórrer a l’aparença per a continuar governant fins a convertir la nostra terra en un immens plató cinematogràfic on es roda sense parar una versió surrealista del “Bienvenido, Míster Marshall” on els grans esdeveniments i les obres faraòniques fan el paper de fatxada de cartó-pedra i els discursos dels successius presidents s’assemblen cada volta més al famós "Como alcalde vuestro que soy, os debo una explicación, y esa explicación que os debo, os la voy a pagar. Que yo, como alcalde vuestro que soy.... "  que tan genialment va pronunciar Pepe Isbert.

Però els decorats costen cars i passats els alegres temps de la bambolla immobiliària i amb les arques de la Generalitat munyides fins a deixar-les completament seques, ha hagut de canviar-se el discurs i ara Fabra, assumint el paper d’aquell alcalde retratat per Berlanga entona el "Os aseguro que para pagar esto ni un céntimo ha salido de las arcas públicas, porque en las arcas jamás ha habido un céntimo" per a posar-se a continuació al capdavant de les demandes d’un millor finançament per als valencians.

13/10/13

NORMALITAT INEXISTENT



Si tot et representa, res et representa.
Hi ha una pesada llosa que no ens deixa avançar als valencians com un poble unit capaç de fer front als reptes de futur, una llosa que se’ns vingué damunt en plena transició i que seguix esclafant-nos amb el seu enorme pes, una llosa que va ser coneguda com la batalla de València en els seus anys de major virulència però que ara, disfressada, ha perdut fins al seu nom sense que el seu pes haja disminuït ni que els seus efectes siguen menys perjudicials.

Si hi ha un moment en què el monstre que ens tenalla es fa més visible és el 9 d’octubre. El dia en què hauria de ser normal l’expressió del nostre orgull per ser i sentir-nos valencians es convertix en el dia del complex col·lectiu, d’avergonyir-nos públicament de la nostra història i d’un autoodi expressat amb la mateixa intensitat des de les dos parts enfrontades des de fa ja massa temps.

9/10/13

RECUPEREM LA DIGNITAT



Els valencians xafàvem els camins d’Europa molt de temps abans de que es parlara d’unitat econòmica o política i ho féiem obrint mercats, sense ajuda institucional ni grans infraestructures que ho facilitaren.

Hem sigut capaços de construir una economia florent basada en l’agricultura i de projectar esta cultura de l’esforç per a crear grans nuclis industrials repartits per tota la nostra geografia i una potent indústria agroalimentària que, amb el complement del turisme, ens han fet convertir-nos en una de les regions europees amb major potencial.

Continuem sent els mateixos, tenim les mateixes capacitats, el mateix esperit, però l’efecte que ha causat la ineptitud dels nostres governants prolongat en el temps, ens ha deixat en una situació d’extrema gravetat.

19/9/13

FE SENSE OBRES, MORTA ÉS



Fabra passejant

No guanyem per a disgustos últimament els valencians. Ni per a disgustos ni per a res pel que pareix, perquè sense haver-nos recuperat de la vergonya de vore en directe com el Govern de la Generalitat es deixava humiliar per Rajoy, ve la comissió d’experts nomenats per les Corts i certifica que la intensitat i la freqüència amb què se’ns ha munyit als valencians ens ha deixat famèlics.

Anem al metge perquè ens trobem un poc dèbils esperant que ens recepte unes vitamines i de sobte ens ve amb què ens queden tres mesos de vida, que hauríem d’haver portat una vida sana, haver fet esport i tot això, toca, lo mateix que li ha passat al Govern Valencià, que està en parada cardiovascular per no haver reclamat un finançament just quan tocava i per malgastar lo poc que tenia en la caixa. Prop de 6.000€ deu cada un dels valencians gràcies a haver votat cegament a inútils i malfaeners (a l’altra tornes).

10/9/13

EL GOVERN DE LA VERGONYA



Podreu tindre preparades totes les excuses i cortines de fum del món, però ja no vos creiem. Podreu vestir el sant a la vostra conveniència, enrotllar-lo amb paper de regal i adornar-lo amb un llaç, però ja no cola. Heu venut al vostre poble en terra plana sense que vos tremolara el pols i tots ho hem vist tan clar com la llum del dia.

Anys i panys traient pit amb fanfarrones exigències de millor finançament dirigides a ZP a qui culpàveu de tots els nostres mals, es van convertir primer en tímids gestos de cara a la galeria per a no molestar als nous inquilins de la Moncloa per a acabar en una ridícula baixada de pantalons més pròpia de lacais que de governants.

17/7/13

RAJOY I LA VIA VALENCIANA



"Sempre estaré darrere de tu, o davant, o a un costat. Gràcies Paco". Estes paraules pronunciades per Rajoy al juny de 2009 davant de milers de simpatitzants del PP durant el míting central de la campanya de les Europees en la plaça de bous de Valéncia, poden arribar a convertir-se en l’única afirmació realitzada pel, de moment, president del Govern d’Espanya que resulte ser certa, atés que cada volta resulta més evident que el seu futur està lligat a l’assaig clínic que va suposar la via valenciana, el Viacrucis de Camps.

He arribat a esta conclusió després de vore la reunió organitzada per Mariano Rajoy amb la flor i nata de l’empresariat amb l’única finalitat de buscar un suport mediàtic en plena efervescència del cas Bárcenas i just quan l’extresorer del PP ha posat en marxa el ventilador i les primeres esguitades comencen a notar-se en el seu perfectament tenyit pentinat.

18/6/13

FABRA NO APROFITA



Recorde la història que contava ma mare sobre aquell home que durant els durs anys de la postguerra captava pels carrers de Sollana i que a l’acostar-se l’hora de dinar, aguaitant a la porta deia “Sóc Ricardo, porte cullera”.

Ricardo no era un captaire comú. Havia dissenyat, possiblement sense pretendre-ho, tota una estratègia que li feia únic i el primer punt d’aquella estratègia era precisament superar l’anonimat. No era un més dels que passaven demanant per les cases, ell era Ricardo, algú recognoscible el nom de le qual ha traspassat la barrera del temps al punt de convertir-se en protagonista d’estes línies.

Aguaitar a la porta respectuós, anunciar la seua presència a l’hora en què el menjar comença a estar a punt per al seu consum, “porte cullera”. Ricardo sabia demanar sense demanar. Tinc fam i l’instrument necessari, no pretenc destorbar, només necessite menjar. Ricardo seria hui un guru del màrqueting, un coach per a líders immadurs.

3/6/13

APOLOGIA D’ANA CALATAYUD



Fa dos anys es va produir una convulsió en el microcosmos de l’Ajuntament de Carcaixent amb l’entrada de la primera regidora d’Units per Valéncia en esta important ciutat de la Ribera Alta, alterant l’estatus quo imperant durant les últimes legislatures.

Des del primer dia Ana s’ha dedicat a complir amb l’obligació que tot polític contrau a l’accedir a un càrrec públic: vetlar per la transparència, la justícia i l’equitat en l’administració, fiscalitzant la gestió del govern local des de la seua posició com a membre de l’oposició, una tasca que ha assumit amb la major serietat perquè és la seua obligació i perquè aixina li ho exigix la seua consciència i el seu partit, encabotat com ella en regenerar la política des de les institucions.

27/5/13

PARTIDO POPULAR, S.A.



La presidenta de Castella-la Manxa i secretària general del Partit Popular, María Dolores de Cospedal argumentava al setembre de l’any passat la seua, en aquells moments, proposta d’eliminació de jornal als diputats autonòmics amb la frase següent: “L’objectiu és que estiguen en política aquelles persones que verdaderament vullguen dedicar-se a això per la seua vocació de servir els ciutadans”
Passaré per alt el populisme barat i l’aberració democràtica de la proposta i em centraré en la frase pronunciada per Cospedal amb la que no puc estar més d’acord. En política no hauria d’estar ningú que no tinguera un profund sentit de servici al ciutadà, ningú que no tinguera eixa vocació que porta a esforçar-se més enllà dels límits exigibles. Desgraciadament tota la força regeneradora que conté esta afirmació desapareix en l’instant que ix de la seua boca.

14/5/13

I PEPE SE’N ANÀ A ALEMANYA



Acabava el mes de gener de 2009 quan el hui difunt Arturo Virosque va decidir fer-nos baixar de colp l’eufòria nadalenca amb unes apocalíptiques declaracions que van ser durament criticades durant les següents setmanes. Jo em trobava entre la multitud que va protagonitzar la lapidació pública del en aquells moments, president de la Cambra de Comerç de Valéncia.

Les paraules exactes pronunciades pel senyor Virosque van ser “Dins de poc eixirem amb pasteres des d’Espanya a buscar treball” i en aquell mes de gener de l’any nou, quan la crisi encara no havia mostrat la seua cara més amarga i es discutia si la recuperació es produiria al març o a l’abril, es van qualificar d’intolerables, alarmistes i irresponsables. La coordinadora general d’Esquerra Unida, Gloria Marcos, va demanar la seua dimissió i els sindicats el van acusar de no ficar el muscle. Observat des de la distància produïx una certa vergonya.

12/5/13

LA RAÓ

¿Qué passaria si els dos únics hòmens vius sobre la terra foren valencians? Amb este relat curt aparque per una volta els escrits en els que expresse la meua opinió... o no.



Si haguera ocorregut tan sols un any abans, haguera passat quasi inadvertit, tapat per l’estrèpit de milers d'automòvils i la escama de la ciutat, pero ara, el sec esclafit rebotava en les parets dels edificis buits multiplicant-se pels carrers encatifats de cadàvers en estat de putrefacció. Si haguera hagut algú viu a molts quilómetrets a la redona, segur que hauria pogut escoltar aquell tir, pero no era el cas i només els pardals estaven ací per a escarotar-se.

2/4/13

ANEU-VOS-EN A FER PUNYETES



Vos observe des de la discreció extraparlamentària i sent vergonya. Teniu la immensa fortuna d’estar allí on es pot fer política i contribuir amb això a la millora de les condicions de vida del vostre poble i (Déu dóna pa a qui no té dents) no feu res per aprofitar eixe privilegi.

Ni la crisi, ni la desocupació, ni el drama dels desdonaments vos fan canviar de guió i mentres la societat demana llum, no feu més que donar fum, preocupats per les vostres pròpies misèries a les què dediqueu tot el temps que hauríeu d’ocupar en resoldre la situació.

6/3/13

NI U, NI MIG, NI CAP



Parla el president de l’Associació Valenciana d’Empresaris i les fletxes ixen disparades cap al Govern de la Generalitat. És precisa l’anàlisi,  "no podem permetre’ns ni un cas de corrupció més" encara que es queda curta. No podem permetre’ns ni u, ni mig, ni cap, ja siga nou o vell, i és bo que els empresaris comencen a dir-ho ben fort.


Boluda va entonar la vella màxima de la dona del Cessar, ser honrats i paréixer-ho, qualitat i aparença exigibles als governants i cada volta ho fa amb major freqüència i amb major energia. Hem de recuperar el prestigi de ser i sentir-nos valencians, una tasca titànica si a cada poc ix una nova taca en l’historial col·lectiu. Hem de recuperar el nostre bon nom, perquè sense ell, no som res ni davant dels mercats, ni davant del govern d’Espanya i això influïx directament en les nostres possibilitats de desenrotllament econòmic.

17/2/13

Intervenció de Carles Choví durant l’acte de presentació de la proposta per a un Centre Democràtic Valencià.



La qüestió que vos plantegem hui és si fa falta una nova opció, si cal un altre element més en el tauler de la política valenciana, i si seria de profit a esta societat

Evidentment, alguns de nosaltres ja ens hem fet esta pregunta i ens hem respost afirmativament, perquè a pesar que ja comptem amb un instrument que canalitza les nostres inquietuds polítiques, el moment crucial en què vivim i els perills d’involució i populisme que la desafecció cap als polítics pot portar-nos, ens ha fet replantejar quin hauria de ser el nostre paper i ens ha dut a valorar la importància que podria tindre l’impuls d’una autèntica alternativa amb vocació de govern.

8/1/13

LA DANSA DE LA PLUJA



Tinc gravada en la retina la imatge dels indis americans ballant en rogle abillats amb vistoses plomes i entonant un càntic de pregària. Li’l dec a les velles pel·lícules de l’oest, com li dec el difús coneixement que allò es tractava de la dansa que les tribus indígenes executaven per a fer ploure.

Un podia imaginar-se a aquells indis de cara pintada, mirant al cel per a comprovar l’efectivitat del seu ritual mentres el vell bruixot inaugurava la moda de les declaracions polítiques asseverant sense cap dubte que el Gran Esperit no portava la pluja degut a alguna falta de la tribu que el tenia enutjat o, al contrari, agraint l’abundància d’aigua regalada pels cels i atribuint el mèrit de tan magnífic èxit a les hores de dansa.