Páginas

9/7/12

DES D'AQUELLA TARONJA


El pare de mon pare, amic Càndid, tenia lligat el seu treball al camp, com tots els seus amics. Mon pare ja no va mantindre esta vinculació amb la terra encara que si ho van fer la majoria dels de la seua generació. Hauràs imaginat que amb semblant progressió, loseguix és lo lògic. La meua activitat professional no té res a vore amb el camp i tampoc la de cap dels meus amics.

Que l’activitat productiva haja patit un canvi tan significatiu té una conseqüència que, si bé ha estat dissimulada per la persistència dels abnegats llauradors que han mantingut les seues collites a pesar de tots els inconvenients, ara es fa cada volta més evident, insultantment evident; els camps queden abandonats al nostre voltant a mida que tota una generació va desapareixent.


Et preguntares Càndid, que té açò que vore amb les conversacions que mantenim sobre la política i la resposta és clara, abans de que l’home abandonara el camp, la política havia abandonat a l’home.

No és l’agricultura una activitat caduca que haja de rebutjar-se per obsoleta. Encara no s’ha trobat un sistema alternatiu per a la producció d’aliments i per tant no tindre un sistema d’autoabastiment hauria de ser un luxe que cap govern haguera de permetre’s i no obstant això, la passivitat davant dels problemes del camp que tots els governs sense excepció han exhibit, ha deixat a este sector en mans dels “mercats” molt abans de que tota l’economia caiguera en les seues mans mercé a la crisi.

Com bé saps Càndid, qualsevol fabricant de qualsevol producte establix un preu per a este en el què contempla els costos de producció i afig els beneficis que espera obtindre per la seua venda. Als agricultors els va ser negada esta capacitat de decidir per quant vendran la seua producció quedant el preu en mans d’un “mercat” que apreta sense pietat a una plèiade de xicotets productors indefensos davant d’una competència totalment globalitzada, plena de desigualtats normatives, legislatives i salarials.

Els agricultors, amic Càndid, continuen elevant les seues pregàries als déus (i han de ser ja els únics que ho fan) perquè mentres intermediaris, majoristes i venedors finalistes, van incrementant gradualment els beneficis, mentres el productor assumix tots els costos i tots els riscos a canvi, la majoria de les voltes, d’evitar les temudes pèrdues.

Els agricultors, clamen als déus, perquè s’han cansat de clamar als governants i perquè han aprés a base de desenganys que és més fàcil ser escoltats pels primers que pels segons i això que en cada campanya electoral senten als polítics parlar de la necessitat de mantindre el sector i inclús han arribat a sentir-se importants quan algú diu això de que són un “sector estratègic”, però és passar les eleccions i tornen a caure en l’anonimat i ni tan sols les protestes, les marxes, les manifestacions o el regal del fruit de la seua suor com a acte de denúncia, pareixen evitar lo inevitable. El nostre camp es mor, les seues terres es llancen a perdre i els arbarcers s’apoderen del territori.

Els polítics no han sabut estar a l’altura i ara es pot vore amb més claredat. En una crisi com la que travessem, l’agricultura podria haver absorbit gran part de la mà d’obra que s’ha quedat sense treball, però ¿com exercirà eixa funció un sector afonat?

Massa voltes s’ha exercit de ciutadà del món des dels ministeris i de liberals sense fronteres també. Cada volta que s’ha firmat un conveni de lliure comerç amb l’excusa d’afavorir el desenrotllament d’economies desfavorides, la consciència missionera d’algun dirigent s’ha netejat a costa de l’esforç dels nostres agricultors i cada volta que algú ha pronunciat la frase “l’agricultura és un sector estratègic que necessita la nostra protecció” sense que a continuació haja fet res en absolut per omplir de contingut eixa frase, ha afonat un poc més el sector.

Fa vint-i-tres anys un valencià i valencianista va traure una taronja durant la seua intervenció en el congrés dels diputats per a denunciar la situació dels nostres agricultors, collint multitud de crítiques i bromes per este gest. Hui només fa falta fixar-se un poc quan es transita per les nostres carreteres per a vore que Lizondo (que aixina es deia el diputat) es va quedar curt, curtíssim, amb aquella taronja.

El camp, amic Càndid, es mor davant dels nostres ulls, i amb ell mor tota una forma de vida. Continuaran trobant-se verdures, hortalisses i fruites en els supermercats, però ja no tindran la frescor (de fet ja no la tenen) ni el sabor, ni les característiques que corresponen a un producte de proximitat, tot açò serà (és) substituït per la maduració en cambres durant el viatge, la intemporalitat i la despersonalització i qui afirme que des de la política no pot fer-se res, simplement mentix.