Páginas

22/10/12

SERÀ QUE SOM GALLECS


Xosé Manuel Beiras i la sabata que li donà fama

No som catalans, escrivia el passat 9 d’octubre. De fons, la celebració del nostre dia nacional i escoltant-se encara els ecos de la diada catalana. Ho feia motivat pel secular costum que tenim els valencians de mimetitzar la nostra política amb la dels nostres veïns del nord, amb els que com explicava i a pesar d’este veïnat, ens separa més que un riu, un oceà.

Reprenc el tema des d’una altra perspectiva, esta volta acabades de celebrar les eleccions basques i gallegues que han saturat d’informació ràdios, televisions i periòdics de manera que al final he trobat alguna cosa semblant a un germà bessó amb qui no compartim tots els trets però amb el qui guardem un innegable paregut i no em referisc als bascos, tan allunyats de la cultura mediterrània com els propis alemanys, sinó als gallecs, sempre que es contemple el vessant polític i no una altra.


Galícia podria definir-se com una nacionalitat històrica light, amb un fort sentiment galleguista que no acaba de desembocar en el sobiranisme, un sentiment este, el galleguista, que el PP ha sabut capturar per a revestir-se de la seua aurèola a manera de disfressa de conveniència acaparant l’espai que poguera albergar algun tipus de nacionalisme de centre dreta, que existir, existix, però invisible i atordit.

El nacionalisme gallec visible que se situa a l’esquerra del PSOE (PSGa en este cas) va aconseguir esta visibilitat de la mà d’un líder carismàtic que ara, abandonat el BNGa, representa altres sigles coaligat amb EU. Ambdós formacions s’han repartit ara de manera desigual l’espai electoral que resulta de sumar a l’electorat de Bloque el suport perdut per els socialistes gallecs que es desplomen en caiguda lliure.

Amb un panorama fragmentat a l’esquerra i cohesionat a la dreta, la por al tripartit i la llei electoral han fet que els populars gallecs, perdent vots, amplien la seua majoria que és ara més absoluta que en l’anterior legislatura.

Si revisem esta descripció i canviem Galícia i gallec, per Valéncia i valencià les diferències que trobaríem són mínimes, tan mínimes que pareixen extretes de l’argument d’una pel·lícula de ciència-ficció de sèrie B sobre realitats alternatives en la quarta dimensió.

I si fa falta algun ingredient per a què el paregut siga més que raonable, podem fixar-nos que en Galícia també saben lo que és un conflicte sobre la llengua i lo que és tindre dos acadèmies, dos versions i dos conceptes sobre la unitat o la independència de la mateixa.

Sí, definitivament som gallecs els valencians i a l’hora de fer extrapolacions, projeccions de vot, futuribles resultats i pactes, hauríem de mirar-nos més en ells que en els nostres veïns del nord. El gen que domina la nostra vida política pareix que no el va portar el Rei En Jaume, sinó algun gallec despistat que va passar per ací.

2 comentaris:

socarrat1980 ha dit...

Potser tens raó, però hi ha alguna diferència substancial. L'alegria amb què els valencians van a votar té el contrast total amb els gallecs, uns desconfiats totals de la política i la cosa pública.
El referèndum per l'estatut van votar el 28% del cens.
I encara una diferència, els gallecs han tingut una diferència substancial respecte als valencians respecte al reconeixement del seu fet nacional. Ells van arribar a temps en la República, i per uns dies, són nacionalitat històrica, i els valencians els van faltar un parell de setmanes en la República per a poder arribar a eixe nivell.
Ells no han tingut un conflicte identitari, i els valencians, potser ara no tant, però la diversitat de visions sobre la identitat valenciana ha debilitat al valencianisme.

raimon ha dit...

Soc un nacionalista valencià antic militant del ex-PSPV, del PNPV i de la UPV, huí Bloc, i vull dir-te Chovi, que tu i el teu partit, UNITS X VALÈNCIA, em cauen molt bé.
Ja m´agradaría que la major part del ´´Blaverísme``, haguèra evolucionat cap a postures conciliadores com la teua, amb un nacionalísme valencià de veritat , i nó el regionalísme anticatalà que practicava la UV.

Jo també vaig ser un ´´pancatalanista``, peró amb el pas dels anys, em vaig fer la meua autocritica i revissió del fusterianisme, i finalment, com va fer la UPV,vaig rebutjar com a marc nacional dels valencians, el que el pancatalanisme fusterià ens va proposar als valencians , que suposava l´annexió i dissolució de la Nació Valenciana en la nació catalana.

Si desitgem aturar la castellanització de la nostra nació, i que el poble valencià recupere la consciència nacional , només serà possible amb un nacionalisme estrictament valencià, i nó amb el pancatalanisme fusterià.