Páginas

14/12/15

MILIONS DE MOSQUES NO PODEN ESTAR EQUIVOCADES

Recorde quan les enquestes eren un instrument de treball intern per als comités de campanya. No em referisc a les que es publicaven, sinó a les que s'encarregaven per a obtindre una foto aproximada del panorama electoral que etectava debilitats, amenaces, fortaleses i oportunitats que permetien modular discursos, emfatitzar missatges i segmentar.

Hui la cosa ha canviat prou (la plèiade de politòlegs que inunden els gabinets dels partits té la culpa) i les enquestes, totes, s'han convertit en argument de venda o pitjor encara, en l'únic argument per a aconseguir el vot.

4/11/15

UNA HISTÒRIA VALENCIANA DE FANTASMES

Capítol u:

No estic segur si va ser a finals de maig o a principis de juny. De lo que estic segur és de que era una nit de dilluns d'aquell llunyà 1991. El Consell Provincial d'Unió Valenciana sempre es reunia els dillunsos a la nit i aquell dilluns era especial.

En la gran sala de reunions ocupada quasi en un cinquanta per cent per una enorme taula amb forma d'escut watusi que presidia com sempre Vicent González Lizondo, es respirava eufòria. En les eleccions del 20 de maig havíem aconseguit 335 regidors (quasi res porta el diari i ve ple) però l'alegria no era completa.

3/11/15

DEMÀ, QUAN LA GUERRA COMENCE


La victòria pot adquirir un sabor amarg quan no se sap administrar i convertir-se en desastre quan cada un dels que l'han fet possible renúncia als seus propis mèrits per a atribuir-la a un únic actor.

He observat l'aparentment fulgurant ascens de Compromís des d'una prudencial distància. He vist com els que van passar trenta anys travessant el desert, creixent lentament, incrementant la seua presència en els ajuntaments i resistint, es convencien de que res tenien a vore amb eixe triomf i adoraven fervents a Mònica, nou jònec d'or abillat amb camisetes reivindicatives. Tot li ho devien, tot li ho agraïen.

27/10/15

SENYES D'IDENTITAT


Un 1,1% és, segons l'última enquesta publicada, lo que queda de la batalla de València. A poc més d'un valencià de cada cent li lleva la son això de les senyes d'identitat que tant ens va polaritzar durant eixa transició que ací estiràrem i estiràrem fins a fartar a la societat. Un 1,1% que cal repartir entre els dos bàndols de la contesa amb les seues respectives faccions i matisos. Lo que vénen a ser quatre gats i el de la guitarra.

20/10/15

EM FA PENA EL MEU POBLE

 
Hui tocava escriure sobre el passat nou d'octubre o a molt estirar, sobre la comunionera de les Corts, però no em sent amb ànims. Em fa mal la consciència, aixina que he decidit canviar fons, to i extensió.

Em fa pena el meu poble, tan acostumat a la vara que ni tan sols sent dolor quan esta descendix implacable sobre la seua esquena. Més al contrari, experimenta el malsà plaer de qui pensa que lo normal és patir i que al fer-ho esta contribuint a un bé major.

Sent pena pel meu poble sobretot quan veig les explosions de goig que han seguit al consens produït entorn de la proposta d'exigència d'un finançament just per a les valencianes i els valencians. No em malinterpreteu, a mi també m'alegra que tots els partits polítics amb representació parlamentària hagen arribat a l'acord en este tema o que a ells s'haja sumat la societat civil de manera unànime, però ¿Potser no és açò una altra cosa que un simple prec de clemència que no passa de la humil sol·licitud a la mà que agafa el nostre garganxó per a què afluixe un poc la pressió? ¿Ha de pegar bots d'alegria el gos perquè s'afija un metre més a la cadena que el manté ancorat a un punt del jardí per preciós que este siga?

13/10/15

L'ESTRANYA FASCINACIÓ PELS CABREJATS


La cosa no és nova. Beatriz Talegón ja va retraure als seus, llavors companys socialistes, voler promoure la revolució des d'un hotel de cinc estreles al febrer de 2012. Ho va fer des de la indignació més absoluta i va aconseguir la fama.

Després vindria el vídeo casolà de Moncho Borrajo desbarrant dels polítics que, al fer-se viral, va inaugurar un nou genere: el dels cabrejats filmant-se opinant sobre qualsevol cosa, tots amb els nassos espampolats i amb la mateixa cara que posaven els teus pares quan entregaves eixes notes en les què abundaven els suspensos; eixa cara que aconseguia acollonar-te com res en esta vida tornarà a fer-ho. Vídeos que són compartits amb profusió per les xarxes socials degut fonamentalment a l'estranya fascinació que ens produïxen els cabrejats que, dit siga de pas, anul·la la nostra capacitat crítica.

6/10/15

I A CATALUNYA ES VA PERDRE VALÈCIA


No serà per l'arreplegà de firmes que van iniciar destacats militants quan va començar a parlar-se del tema, ni serà pel referèndum virtual que va fer el Bloc ni pel dirigit a la Gent de Compromís, tampoc serà per les contínues campanyes en les xarxes socials demanant que Compromís es presente en solitari a les eleccions generals.

Si al final (que encara s'ha de vore) Mónica Oltra renuncia al seu projecte de confluència amb Podemos serà pel que ha passat en les eleccions catalanes.

No ens equivoquem. Coleta Morada s'ha pegat una llet de proporcions bíbliques al nord del riu Sénia que tindrà sens dubte conseqüències en l'equilibri de forces en els pròxims mesos. Em pareix escoltar Rita Barberá dient ¡Qué ostia Pablo, qué ostia!

28/9/15

EL BAR MANOLO


Ja no em queden forces per a guardar les formes i mantindre'm dins de la correcció política. ¡Em cague en la mare que ho ha parit tot! aixina amb totes les lletres ¿Però açò que vol dir? ¿Fins quan consentirem que es burlen de nosaltres?

No, no m'he tornat boig, és només que em bull la sang quan veig les fotos d'un Congrés pràcticament buit mentres els enviats de les Corts defenen la proposta de tramitar la reforma de l'Estatut valencià sense cap membre del Govern en la bancada. ¡Quina falta de respecte als qui representen amb la seua presència a tot un poble! ¡Quina poca vergonya!

21/9/15

COLLITA DEL 67


Pertany a una generació pont. Una generació que entrà a l'escola en plena dictadura, va eixir quan començava a caminar la democràcia i que pel camí arribà formar en silenci marcial mentres s'hissava la bandera abans d'entrar a classe. Convé recordar de tant en tant la nostra història que és molt més recent de lo que a voltes ens pareix.

La collita del 67 com tantes altres abans, es va educar en la immersió lingüística. Clar que en aquell temps a ningú se li ocorria qüestionar eixa immersió que com haureu suposat, sigué en castellà i només cap al final de la EGB vam rebre les nostres primeres classes de valencià impartides generalment per professors sense la més mínima formació en la matèria (no era este un cas excepcional, recorde haver rebut classes de francés amb mestres que no coneixien l'idioma). En altres paraules: vam ser educats per a ser analfabets en la nostra pròpia llengua, sense que es produïra una clamor general acostumats com estàvem a que les coses eren com eren i punt.

14/9/15

BONES IDEES, MALES EXECUCIONS

VALENCIA NEWS 08/09/15

¿Que si estic d'acord amb la gratuïtat dels llibres de text? ¡Abans s'hauria d'haver fet! ¿De quina manera podríem parlar sinò d'educació gratuïta? Fins ara esta afirmació era (bé, encara ho és) simplement falsa i tots els qui hem hagut de comprar els llibres i el material escolar per als nostres fills ho sabem, notem el buit que ha quedat en les nostres butxaques.

De fet, sóc dels qui pensa que els llibres haurien de pertànyer al centre educatiu i no als alumnes. Per això no puc més que fer l'ona davant de la iniciativa presentada pel Consell la passada setmana. Ara, si bé la idea és genial, l'execució de la mateixa fa aigua per tots els costats.

7/9/15

DÉU DÓNA PA A QUI NO TÉ DENTS

CAMPANYA UxV 2012

Demane disculpes de bestreta per abordar el mateix tema dos setmanes seguides però no tenia previst quan vaig escriure el meu anterior article que entrevistaren a Carolina Punset en la ràdio i tornara a apujar el pa. Jure que he intentat resistir-me, buscar altres temes més agradables, però esta senyora em pot i al remat he hagut de sucumbir.

¿Que no li pregunten pel finançament i es posa de perfil? Cal tindre molt fotuda la percepció de la realitat per a adoptar una postura tan absurda sobre un tema tan perjudicial per als valencians.

La resposta de Carolina va ser per a emmarcar i ser analitzada per les generacions futures com a exemple de polític inepte. Segons la diputada Punset, si preguntàrem a tots els presidents autonòmics, tots es queixarien pel finançament que rep la seua comunitat. Va vindre a dir alguna cosa aixina com que “ens queixem per vici”.

1/9/15

UN PARTIT DE TELETENDA


Sempre m'han fascinat els anuncis de teletenda en què tracten de vendre (i sovint ho fan) trossos de ferralla als què ells anomenen màquines d'entrenament. Eixe desplegament de mitjans, eixos models de ventre pla, cuixes tornejades i mamelles operades, eixos bollets de xocolate i eixos presentadors de somriure blanquejat i monyo de perruqueria, viva imatge de la vida saludable són la quinta essència del màrqueting.

Si no ho heu fet mai, pareu-vos uns minuts en una d'eixes cadenes de baix cost que es passen les hores emetent anuncis d'este tipus i aprendreu molt sobre la vida i la nova política.

Per a vendre trastos d'estos cal aparéixer en TV. No és una qüestió supletòria sinó un argument de venda d'un pes extraordinari. Tota la inversió en espais d'escassa o nul·la audiència servix per a poder posar en fullets, web i sobretot en la caixa “anunciat en TV”.

25/8/15

¿ENS N'ANEM DE PROCESSÓ?


Toquen les campanes, sona la marxa reial (o no) i apareix la imatge per la porta del temple. Les mirades es dirigixen cap al grup d'autoritats que es disposen a presidir la processó escrutant qui falta.

L'assistència o no dels nous regidors i alcaldes parits en les últimes eleccions és el tema de conversació més habitual en les cafeteries, mercats i xarxes socials. Parlar de les processons s'ha posat de moda en el principi d'este nou cicle polític com ho va estar parlar de la “prima de risc” al seu dia.

Vaja per davant que a mi personalment, m'importa poc o gens si els regidors van o no a les processons. No sóc dels que opinen que forma part de les seues obligacions, però crec que hi ha un desenfocament total en la manera d'abordar el tema que ja es va produir en la transició. Aixina que esguitaré un poc este debat.

18/8/15

JIMMY EL “ALDEANO”


VALENCIA NEWS


Dilluns 3 d'agost. Són un poc més de les 8 del matí i camine pel meu carrer en paral·lel a una parella de dones que pam amunt, pam abaix, són de la meua edat. Una d'elles és del poble i valenciàparlant, l'altra forastera. Capte trossos d'una conversació que mantenen en castellà sobre l'escassa utilitat que té educar els nostres fills en valencià.

Dimecres 5 d'agost. Els dimecres hi ha mercat a Sollana. No són encara les huit i mitja del matí i estic assentat en un tamboret alt en la barra del bar Pallús prenent, com cada matí, un café del temps amb sacarina i sense llima (sóc home de costums). A la meua esquena s'obri la porta i s'escolta un bon dia. El nouvingut saluda als parroquians en un valencià adornat per un accent curiós.

Jimmy és un dels molts venedors del mercat i pel seu aspecte diria que és senegalés. S'assenta al meu costat i li solta a una de les ames del bar un “Inma, estàs que t'ixes” i a mi un “¿em passes el diari rei?”. Hi ha uns quants estrangers venent en el mercat, però no diria jo que a Jimmy se li poguera considerar com a tal.

12/8/15

NO SÓC MELENDI I ALLIOLIMAN

VALENCIA NEWS 4/08/15

Fa ja uns quants anys d'allò, però hi hagué una època en què vaig creure que era possible el naixement d'un moviment valencianiste transversal i integrador capaç de superar els conflictes tradicionals que ens han impedit créixer com a poble. No era l'únic que ho creia ni era la primera volta que s'intentava. Possiblement cada generació ha tingut almenys un intent acompanyat del seu corresponent fracàs.

El cas és que durant un temps, un grup heterogeni del que formàvem part valencianistes de quasi totes les tradicions ens reunírem, parlàrem, vam fer algunes campanyes, taules redones... i sopàrem junts, que tot és precís.

Va ser en un d'eixos sopars prop de les torres de Quart, que entre espesses dissertacions i bromes diverses va sorgir l'afortunadament efímer duo “No sóc Melendi i Allioliman”. El que no era Melendi era Pere Fuset que des de que s'havia tornat hipster li tenia una retirada al mal imitador de Sabina i Allioliman era jo per raons que no cal explicar.

4/8/15

CIUTADANS, PODEMOS I EL MEU RELLOTGE

VALENCIA NEWS 28/07/15

Estem perduts si les paraules perden el seu significat. La civilització sencera pot afonar-se si acceptem sense lluitar que es manipulen davant dels nostres nassos i amb total impunitat els conceptes que van lligats a elles.

Vaig arribar a esta apocalíptica conclusió la passada setmana al tractar de solucionar un problema en l'illa que la marca Viceroy té en la planta baixa de El Corte Inglés de l'avinguda de França del Cap i Casal.

Voreu: El passat mes de gener vaig complir (com tinc per costum) un any més i la meua dona i els meus fills van celebrar tan magne esdeveniment regalant-me un rellotge que he lluït amb orgull durant els últims mesos sense que este abandonara la meua monyica en cap moment. Animat i confiat gràcies a la inscripció “Water Resistant 50M” de la seua corona, cada matí em dutxava amb ell ficat (com he fet amb tots els rellotges que he tingut) sense saber que s'estava forjant la tragèdia.

28/7/15

M'ESPERARÉ A APLAUDIR

CAMPANYA PPCV 2008

M'agrada la música del discurs del nou govern de la Generalitat. M'agrada que es pose damunt la taula “el problema valencià” i que s'exigisca un finançament just. Però m'esperaré a aplaudir.

M'agraden també els cors que els empresaris d'AVE aporten a esta melodia denunciant públicament el permanent oblit de l'administració central de les necessitats que en inversió i infraestructures té la nostra societat a l'hora d'elaborar els seus pressupostos. Però m'esperaré a aplaudir.

21/7/15

DE LO URGENT I LO NECESSARI


Ma mare, com la majoria de les mares, és capaç de fer multitud de coses al mateix temps (les mares del món van inventar la multitasca molt abans que Microsoft o Apple) i no obstant això és incapaç de parlar i caminar al mateix temps.

Com ma mare és prou xarradoreta, recorde quan era menut lo llarg que se me feia al camí des de l'Estació del Nord a el Corte Inglés de Pintor Sorolla. Hi hagué voltes en que pensí que havíem de fer nit en mitat del trajecte.

Hauré contat esta anècdota com un milió de voltes, sempre per a la il·lustrar la necessitat d'evitar que lo urgent ens paralitze i és precisament ara, quan s'inicia una nova etapa en la política valenciana, quan més necessari és recordar açò mateix: Lo urgent i lo necessari poden i deuen fer-se al mateix temps.

Ve açò al cas dels diferents anuncis que van apareixent sobre els projectes del nou govern conforme este pren forma entre els que hi ha un que m'ha fet especial comboi. Em referisc a la supressió de les diputacions provincials pel mètode del buidatge de contingut i la reducció a la seua mínima expressió. Entendreu que com a vell somiador de la nació, açò em toque la fibra.

14/7/15

DESTRELLAT


Es contava una anècdota sobre Lech Walesa, el sindicalista de Solidarność, que es va convertir en president de Polònia a la que va transformar en un país amb una economia de lliure mercat canviant un règim comunista a un sistema polític multipartidiste.

Al perdre les eleccions en 1995 i tornar al seu treball com a tècnic electricista en la Drassana Lenin, l'únic privilegi que s'havia contemplat per als expresidents (i ell era el primer d'aquella nova etapa democràtica) era l'assignació d'un parell d'escortes que garantiren la seua seguretat.

Molt probablement esta anècdota tinga molt poc a vore amb la realitat i no crec que Walesa tornara a xafar la drassana després de la seua etapa política, però no em negareu que la imatge d'un expresident de govern enfundat en el seu “mono” de treball i acompanyat per dos guardaespatles que possiblement cobren més que ell mateix, resulta del tot ridícula.

7/7/15

DE BICICLETES I COTXES OFICIALS


No se si la crisi dels quaranta em va arribar amb retard o va ser la dels cinquanta la que es va avançar, però el cas és que fa poc més d'un any vaig decidir donar un canvi radical a la meua vida. Vaig abandonar el meu treball de comercial sempre en la carretera per a quedar-me el traspàs d'un xicotet negoci local al què li veia possibilitats.

Abans de donar este pas, evidentment vaig fer molts números. Vaig analitzar els comptes i vaig planificar l'amortització de la inversió per a determinar la seua viabilitat econòmica, però també vaig observar quins problemes incidien en la tendència de descens en les vendes que registrava any a any el negoci i que anaven més enllà de les contemplades pel sector.

30/6/15

FILEST DE PLASTILINA


Mariano Rajoy és un home previsible. Ell ho exhibix com un valor, com una cosa positiva que el convertix en garant d'estabilitat, de la mateixa manera que altres presumixen de coherència com si esta fóra un mèrit intrínsecament bo i no, no és aixina.

Lo coherent per a Jack l'estripador consistia en estrangular, degollar i mutilar putes de Londres i a ningú se li ocorreria lloar la seua coherència i de la mateixa manera, la previsibilitat de Rajoy tampoc és digna d'elogi més que siga per altres motius.

Lo previsible en Mariano és no fer res, res de res. Esperar que les coses es resolguen per si mateixes o que simplement passen. Podríem pensar que ho fa mogut per una concepció budista de la vida “Si el problema té solució, preocupar-se no val de res i si el problema no té solució no val de res preocupar-se” però no és aixina. La inacció de Mariano és una conseqüència directa de la seua pròpia incapacitat per a vore els problemes, per a detectar-los, per a analitzar-los.

20/6/15

PACTAR AMB PRESERVATIU


Ja ho vaig deixar escrit la setmana passada, just abans de l'episodi d'histèria col·lectiva que va acabar amb el part de la burra al que han batejat amb el bucòlic nom de pacte del Botànic . El canvi valencià té com a fonament la desconfiança.

La fatxada és un abraç quasi carnal entre Ximo i Mònica, somriures davant de les càmeres (dientes, dientes, diria la Pantoja) i passejada pels jardins. La fatxada és un nom estudiat per al pacte per a evitar que ningú li assigne el d'un animal de corral. Tot és alegria cap a l'exterior però la processó va per dins. Ací ningú es fia de ningú.

12/6/15

COM EL BALL DE PARRA


¡Mare de Déu santa com està el pebre! Va ser acabar el recompte de vots en què se certificaven les possibilitats de canvi de cicle i començar a decebre.

Encara estaven calentes la paperetes i ja podíem trobar un parell d'iniciatives d'arreplegada de firmes i una convocatòria de concentració per a recolzar a un dels possibles candidats a presidir la Generalitat (com si la gent no s'haguera manifestat ja amb el seu vot) i això no va ser més que el començament.

En els dies que han seguit a les eleccions s'ha produït una plèiade de minicampanyes destinades a influir en el resultat de les negociacions a tres bandes sense que estes s'hagueren tan sols iniciat i amb cada una d'elles s'ha anat enrarint l'ambient fins a crear una atmosfera densa i irrespirable sobretot per als que assistixen com a espectadors involuntaris.

Abans de l'aparició de les xarxes socials, les estratègies per a abordar un pacte tan complicat com el que se'ns presenta es parien en els gabinets dels partits i cada u jugava les seues cartes com millor li convenia, recolzant-se en els mitjans de comunicació tradicionals que representaven una comunicació unidireccional, però ara la cosa és distinta.

8/6/15

LO MEU ÉS MEU I LO TEU… TAMBÉ


Mira que porte anys en açò de la política i encara hi ha coses que em sorprenen.

Portava ja uns mesos preguntant-me el motiu pel qual Pablo Iglesias havia decidit desertar de les eleccions municipals sent com és el líder d'un partit que fa de la connexió directa amb el poble la seua bandera. ¿Quina millor manera de materialitzar eixa aspiració que estar present en l'administració que més prop es troba dels ciutadans?

Al principi vaig pensar que es tractava d'una qüestió logística. El sobtat èxit de Podemos en les europees i la seua proximitat a les locals podien haver-los agarrat sense l'estructura suficient per a armar candidatures, però no podia ser açò perquè els “Circulos” sorgien per tot el territori espanyol com a bolets després de la pluja.

30/5/15

APOLOGIA DELS POLÍTICS

VALENCIA NEWS 26/05/15

Igual lo que càbria esperar d'una columna d'opinió del dimarts següent a les eleccions fóra una extensa anàlisi dels resultats, però no sóc jo molt de fer solcs ja llaurats i de ben segur molts altres ja s'hauran ocupat del tema amb profusió. Temps hi haurà en les pròximes setmanes d'analitzar en este espai les seues conseqüències per als valencians.

En el seu lloc parlaré sobre els polítics, eixes persones a qui pel simple fet de dedicar-se a esta activitat se'ls suposa la major de les immoralitats al crit de tots són iguals amb l'esperança que els resultats del diumenge suposen un canvi en eixa consideració.

Els divendres el meu fill menut té assaig amb la banda de música de Sollana i sol acabar entre les dotze i mitja i l'una de la nit, aixina que tots els divendres, passada la mitjanit m'acoste a arreplegar-lo.

26/5/15

PROMESES


La setmana passada vaig ser testimoni accidental d'una d'eixes reunions que tenen els candidats amb tot tipus d'associacions quan es troben en campanya.

Dic accidental, perquè no estava convidat ni tenia cap intenció d'estar present, però la trobada tingué lloc en un establiment públic i això que tu estàs a la teua però els protagonistes s'encaboten en utilitzar un to de veu invasiu (com si no els importara estar rodejats de gent aliena, o precisament per això mateix) i no pots evitar assabentar-te de lo que diuen encara que ho intentes.

No té importància ací el candidat, ni la seua ideologia, ni amb qui s'haguera reunit, però el cas és que a l'anar-me'n d'aquell local ho vaig fer amb una considerable dosi de mal suc en el cos i no va ser precisament per la invasió acústica, sinó perquè de lo que vaig escoltar poguí deduir que poques coses han canviat en açò de la política a pesar de la crisi i d'eixa necessitat de renovació de què tant es parla.

18/5/15

LLIÇONS DES D'ANDALUSIA

 
Em fique a escriure quan no fa res que Susana Díaz ha arreplegat el seu carregament de carabasses en el parlament andalús. 62 per a ser exactes. La segona collita en una setmana i en seran tres si no es produïx un miracle abans del 14 d'este mateix mes. A este pas, Susana podrà fer bunyols, coques i arnadí, però no podrà fer govern. Aixina ha quedat el panorama després de les eleccions andaluses i aixina es poden tirar un parell de mesos fins que hagen de tornar a celebrar eleccions.

9/5/15

ENQUESTES


Vicenta és una viuda de 77 anys (la mateixa edat que Joan Carles I solia dir, sobretot quan la premsa encara es referia a ell com “nuestro joven monarca”) que dóna catequesis els dimarts i cuina per als seus néts tots els divendres. Pels matins s'entreté amb “Sálvame” i per les nits amb les tertúlies polítiques que oferixen ara quasi totes les cadenes (sí, ja sé que ens agrada pensar que el públic d'estos dos tipus de programes és distint, però no és aixina). Vicenta ha sigut, a més, el meu conillet d'índies durant molts anys.

Quan volia difondre un missatge en els meus temps de polític en actiu, primer li l'explicava a Vicenta. Si podia fer-me entendre, si comprenia lo que jo volia dir, no hi havia problema, però sí no era aixina, em replantejava la manera en què havia de fer-ho, perquè el problema sol estar en l'emissor i no en el receptor.

8/4/15

TELECRÀCIA

Al llarg de la meua vida, he anat adquirint una sèrie de certeses fruit de l'experiència i l'observació. Ací van algunes d'elles degudament raonades.

1.- L'opinió dels opinadors es compra i es ven.

Corrien els primers anys de la dècada dels 90 quan me'n adoní per primera volta d'este fenomen.

Solia treballar amb la ràdio de fons, escoltant les tertúlies de diferents cadenes i un dia, com qui no vol la cosa, un tertulià va amollar una frase que em resultà curiosa. Més o menys vingué a dir que a pesar que la majoria de la gent ho desconeixia, el major banc d'Espanya es deia ARGENTARIA i a partir d'este comentari es va iniciar un debat en què els distints intervinents van anar desgranant informació de tan misteriós banc que a pesar de la seua dimensió resultava desconegut per al gros de la població.

28/2/15

QUAN NO VEUS VINDRE EL TSUNAMI

Se lo que és endur-se una hòstia quan no te la esperes, per això ara reconec els símptomes que li precedixen i puc vore la dolça candidesa que em va acompanyar en els moments previs en els rostres dels que rebran la següent.

Va ser en el 99. Un d'eixos anys que no s'obliden perquè establixen un canvi radical en la teua vida i passen a constituir una fita per la qual calcules les distàncies vitals.

Per a que pugueu comprendre de que parle, vos posaré en antecedents de lo que havia suposat la legislatura que estava a punt de concloure amb les eleccions del 13 de juny de 1.999.

2/2/15

LOST IN TRASLATION



Cada volta estic més convençut que els que conformen eixe grup a qui comunament coneixem com “aparato” dels partits polítics parlen en un idioma diferent del del seu poble. És més, puc assegurar sense por d'equivocar-me, que per a entendre els missatges que eixe mateix poble els transmet, utilitzen el mateix programa de traducció que els fabricants d'etiquetes per als productes que ens arriben del llunyà i misteriós país del sol naixent. Per això, cada volta que algun d'ells afirma amb rotunditat “hem entés el missatge” hi ha motius més que suficients per a ficar-se a tremolar.

Vegem per exemple la reacció d'una part dels partits davant l'onada de descontent general i d'indiferéncia cap a la política que es va materialitzar en el moviment 15M expandint-se fins a modificar els usos i costums dels votants. M'imagine als del “aparato” corrent per les seus al crit de  ¡Volen més democràcia! ¡Volen més democràcia! i entrant a la sala d'estratègia (tot partit hauria de tindre'n una) mirant-se amb expressió de desconcert ¿I això que vol dir? És en estos casos en què emergix la figura del líder amb la capacitat de mantindre la calma mentres els altres perden els nervis i armat amb el seu portàtil, obrint (estic segur d'això) el Politic-Traslation i teclejant M É S D E M O G R À C I A i en un tres i no res.. la resposta: VOTAR MÉS. ¡Que volen votar més coses! ¡Fem primàries!

28/1/15

LA FORÇA DE L'APARENÇA

Fa un grapat d'anys, sent encara un xiquet, vaig acompanyar mon pare a Madrid en un viatge de negocis.

En aquell temps la nostra marca no era massa coneguda més enllà de la nostra àrea d'influència directa i en la nostra facturació tenia un gran pes la fabricació per a tercers. Empreses amb marca i potencia en la distribució però sense mitjans de producció propis.

Recorde perfectament com entrarem a l'imponent edifici amb aspecte de ministeri que era la seu central d'una importantíssima franquícia de supermercats, el nom de la qual va caure en el pou de l'oblit (res és per sempre per molt gran que se siga). Recorde la sensació de ser insignificant accentuada pel premeditadament exagerat temps d'espera en l'antesala del despatx de negociacions i l'actitud obertament condescendent amb el que vam ser rebuts per aquell perdonavides.