JUGUEM AL POPULISME

Se li notaven els efectes secundaris d’unes llargues vacacions al President Fabra. Eren tantes promeses per anunciar des del púlpit de les Corts que s’amuntonaven en la seua gola desitjosa de ressonar en tan magne edifici al què feia tant temps que no s’acostava i entre elles, l’estrela, la mare de totes les propostes; reduir un 20% el nombre de diputats.

No podia competir el nostre desustanciat president amb la bravura de Mª Dolores de Cospedal disposada ha fer de la política ofici de rics hòmens i sacrificats santons. Seguir el solc de la plenipotenciària castellà manxega, haguera donat més d’un disgust als seus propis diputats, però alguna cosa calia fer per a demostrar que a pesar d’haver arribat el càrrec per accident, Alberto també sabia manejar amb soltesa el populisme.

Conscient que cada una de les promeses acabaria convertida en expectativa frustrada i invadit per un esperit mitiner, el President de la Generalitat va traure de la seua manega el sacrifici als déus de 20 diputats verges sense més explicació.

¿Perquè vint? Podrien haver sigut quinze, trenta-un o seixanta-tres. Vint és un número redó, simple, ampli. Total no té vots suficients per a modificar l’estatut, que més donarà quants.

Jugar al populisme és perillós. Una volta iniciat el camí, un no sap on acabarà l’escalada i a una proposta d’este calibre sempre pot seguir una aposta major feta per algú menys sensat. Juguem al populisme es va dir Fabra abans de pujar a la trona, juguem al populisme responc jo des de la meua cadira. Si no vols caldo, ací van dos tasses.

Ni vint, ni cinquanta, ni setanta, propose que eliminem expeditivament la quasi totalitat dels diputats i a diferència de Fabra, argument i justifique la mida.

Marquem una barrera electoral de manera consensuada, una que no estiga feta per a impedir la participació dels partits xicotets, posem per cas un 3% dels sufragis com és norma en altres parts. Fem després unes eleccions autonòmiques com a Déu mana, amb la seua campanya, les seues urnes, els seus mitins i les seues coses i (ara ve la diferència) una volta escrutats els vots, que cada partit que supere la barrera (hem dit del 3% per posar un exemple) obtinga un únic diputat, un diputat el vot del qual en la cambra valga just els vots obtinguts en les eleccions, un diputat que represente per si mateix a tots els electors que han confiat en ell.

¿Quants diputats ens hem estalviat de colp? ¿uns noranta o noranta-quatre? Però encara hi ha més ¡tot són millores ho mires per on ho mires! Unes Corts de 4 o 7 diputats no necessita d’un gran edifici, ni un exèrcit d’uixers i personal administratiu. Unes Corts com estes tenen prou amb una sala de juntes i alguns despatxos.

¿Hem estalviat? Sí ¿Hem donat al poble una resposta simple a un problema complex? Sí ¿Som populistes? com el que més. Ara bé ens hem carregat la institució per complet. Cospedal i altres aprenents de populiste com Fabra haurien de pensar-s'ho dos voltes, llevat que el seu objectiu siga precisament el de carregar-se les institucions.