28/5/12

A LES PORTES DE GRANADA


T'estranyà Càndid que no pegara bots d’alegria quan fa unes setmanes l’Associació Valenciana d’Empresaris AVE va fer públic el seu estudi sobre el finançament autonòmic.

¡Per fi! Pegaves crits pel corredor, i vaticinaves una pressió sobre el govern d’Espanya amb els empresaris com a punta de llança i tota la societat valenciana seguint-los a la victòria... jo només podia recordar a Fàtima, mare de Boabdil “el Chico” i de les paraules que segons conta la llegenda va dedicar al seu fill a les portes de la perduda Granada: “plora com a dona lo que no has sabut defendre com a home”, perquè aquella roda de premsa en què es va donar a conéixer l’estudi i en la que els empresaris cridaven a la mobilització ciutadana tenia més de plor que de crit de guerra.


Ha passat ja el temps suficient per a que percebes Càndid, quant de raó hi havia en la meua absència de fe. Temps per a que la notícia fóra engolida, digerida i excretada sense causar cap moviment, més que una mínima utilització mediàtica totalment intranscendent. Res de revolucions ni d’empresaris soltant punyades en les taules dels despatxos governamentals exigint un finançament just, res. Una simple cerimònia de ploraneres per a certificar que s’ha perdut la nostra Granada particular.

Procuraré explicar per a que ho entengues Càndid, on residia el problema i perquè tal com s’havia enfocat nohi havia possibilitat de solució.

Imagina’t a una persona, a tu mateix, que sent fadrí i vivint a casa dels seus pares, ingressara en el compte bancari d’estos el seu jornal. Te pareixeria correcte açò si els teus pares te proporcionaren roba, aliments i un lloc on viure i a més una xicoteta paga per a què pogueres eixir amb els teus amics, al cap i a la fi molts hem passat per una etapa com esta.

Ara bé, no sé si te pareixeria tan correcte que este sistema continuara funcionant una volta t’hagueres casat, format la teua pròpia família i llar. Si arribara a produir-se esta circumstància, ¿què seria lo correcte? Podríem negociar amb els nostres pares per a que augmentaren la nostra assignació, ja que al no viure baix el seu sostre, hem assumit els costos de menjar, roba, etc. També podríem discutir sobre la quantitat de diners que necessitem que ens donen atenent a criteris de necessitat com per exemple el fet de que abans érem un només i ara una família de quatre membres. Finalment podríem establir que part d’estos diners que estem demanant fóra empleat en reparacions en la nostra casa. Aixina, les nostres finances dependrien de la capacitat de negociació que tinguérem amb els nostres progenitors i podria ser un bon sistema, però ens oblidem Càndid de lo essencial i lo essencial amic, és que els diners amb què s’ha establit la negociació son els teus diners i no el dels teus pares i per tant no importa quant negocies, sempre eixiràs perdent.

L’informe que va presentar AVE parlava bàsicament d’açò, de com reclamar al nostre pare que ens done un poc més dels nostres propis diners i eixa amic Càndid, no és la solució a un dèficit estructural que ens impedix créixer més enllà de la incompetència dels nostres governants.

Si els empresaris valencians volgueren realment reivindicar un tracte just, haurien de demanar lo que és de justícia, que la Generalitat recaptara els seus impostos, els administrara i fixara amb l’Estat una quota de contribució als gastos generals. A açò uns li diuen concert econòmic i altres pacte fiscal, però el nom és lo de menys, lo que importa Càndid és que deixem de demanar i comencem a administrar.