Se'm cau l'ànima als peus cada volta que Toni Cantó obri la boca
per a amollar les seues abundants gracietes de parvulari. El tio no
distingix registres i li la bufa i no li la constipa estar en un
míting entre adeptes, en una entrevista o en un debat. Per a ell tot
es reduïx al llenguatge de hater hiperactiu de Twitter amb un
discurs infestat de pretesos insults i mentires.
El
xou de Cantó té sempre els mateixos ingredients. Dir-li PSC als
socialistes valencians, Tele Cumprumís a la nostra televisió i
esguitar amb mentires sobre el perill que corre el castellà o
l'adoctrinament en les aules. El seu és un espardenyot cuinat al foc
de la seua malaltissa obsessió per catalanitzar la política
valenciana.