Páginas

11/6/12

THE WALKING DEAD


Potser tu veges morts vivents passejant-se per la pantalla del televisor, jo en canvi observe les conseqüències de la por, fins on pot arribar a canviar una persona “normal” arrossegada pel pànic.

El pànic amic Càndid és una de les armes de control de masses més antiga de la història. Per la seua influència canviem per complet, perdem la noció de justícia i ens tornem manejables.

La por al perill, la necessitat de sentir-se segurs després de comprovar com es trobaven d’indefensos davant d’una forma de terrorisme que desconeixien, va fer que els nord-americans permeterenn que l’estat prenguera major control sobre la seua intimitat, van sacrificar drets conquistats per generacions i generacions i la por a la malaltia va provocar no fa molt una onada de psicosi davant de la imminent arribada d’una pandèmia devastadora, la grip aviària, que es va saldar amb la inversió de milers de milions en quantitats ingents de la vacuna que convenientment va aparéixer en el moment adequat.


Com voràs amic Càndid, no cal remuntar-se molt en el temps per a comprovar com influïx el pànic en el comportament humà i no cal que el perill estiga relacionat amb la pèrdua de la vida. En una societat com la nostra tan lligada a lo material, el perill de la pèrdua de la nostra “vida” en termes metafòrics és quasi tan important com com la possibilitat de perir i és en este sentit en el què el pànic s’ha instal·lat en les nostres vides.

Cada dia som informats convenientment del nivell a què ha arribat la prima de risc (concepte que la majoria encara no sap de ciència certa que és), de les fluctuacions de la borsa, de les baixes provocades per la crisi... Vivim en un estat permanent de pànic i per la seua influència, ens tornem vulnerables, disposats a acceptar que les regles del joc siguen modificades, sempre que no ens aplegue el desastre que veiem al nostre voltant.

Acceptem com a dogma que cal tindre un dèficit zero per a guanyar la salvació i una volta acceptat açò com única i verdadera fe, engolim tot lo que li seguix: reducció dels pressupostos de sanitat i educació, restricció de servicis bàsics, privatitzacions, rescats multimilionaris als bancs... qualsevol cosa abans de que les nostres pors es confirmen.

La por amic Càndid, s’ha convertit en el justificant de tota acció de govern. Només cal dir que lo que es fa és l’única cosa que pot fer-se i que si no es fa ve el desastre i els llops es convertiran en ovelles que, mirant a les seues possessions més preades, caminaran de bona gana cap a l’altar dels sacrificis.

No hi ha manera Càndid d’eixir d’esta situació mentres continuem triant com a líder del ramat a qui ens prometa cinquanta cèntims de seguretat per a, a continuació donar-nos una nova ració de pànic. No, hem de perdre-li por a la por i plantar cara als seus pregoners,  perquè llevat el cas de que els morts s’alcen de les seues tombes, sempre hi ha més opcions que la simple resignació.