Páginas

14/8/12

PRESIDENT PER ACCIDENT

No tenim sort els valencians amb els nostres presidents. De moment, cap d'ells passarà a la història pels seus grans èxits i a cada nou relleu en l'executiu la qualitat pareix descendir un nou escaló cap a la mediocritat més absoluta.

No tenim sort els valencians, ni amb els presidents que triem, ni amb els que ens trien des de la seu del PP del carrer Gènova de Madrid, sense tindre que passar ni pel tràmit d'unes votacions. Olivas va inaugurar esta nova forma d'arribar a ser la primera autoritat valenciana i ja veiem com està acabant el seu particular conte de fades; no sols no serà recordat pel seu breu pas pel Palau del Marqués de Castellfort sinó que el seu nom apareixerà sempre vinculat a la ruïna de Bancaixa.


No, no ens somriu a fortuna als valencians des de fa massa temps. A la crisi general, hem hagut de sumar la nostra particular crisi autonòmica, la fallida d'un model erroni de creixement i l'afonament moral de les nostres institucions que va culminar amb el nomenament de l'últim (de moment) president popular, un president perplex a qui segurament sorprendria el seu nomenament tant com a la resta de la ciutadania que fins al moment de la seua ascensió digital, no sabia ni quina cara tenia. Algú des de Madrid, tremendament enfadat pels girs dramàtics del cas Camps, va haver de buscar entre els polítics valencians a algú que no donara problemes, sense família, sense poder propi, un "segundón" disposat a agrair sense límit un ascens sobtat i immerescut i aixina es va marcar amb una creu el nom d'Alberto Fabra.

El nostre president és en si mateix una casualitat, un cúmul de circumstàncies, un pur accident i ell ho sap, sap que sense els escàndols previs i la vergonyant dimissió de Camps, continuaria sent una mitjania en el partit, lluny dels oripells de l'altre Fabra, dels de Rus i a anys llum dels de Rita Barberá. Ho sap i sap a qui deu el gir de la seua fortuna, sap que la seua eterna gratitud no és amb els valencians sinó amb el dit que li va assenyalar en eixe llunyà despatx de l'estepa castellana.

De tots els mals que ens han tocat en sort als valencians en els últims tres segles, Alberto Fabra ve a ser com un sisme de magnitud 5,9 en l'escala Richter, un accident de la naturalesa que pot causar danys majors en edificacions dèbils o mal construïdes com el nostre a penes esbossat autogovern. 

No sabíem el preu de la gratitud que Fabra deu als seus padrins, no ho sabíem però anem intuint-ho, el preu som nosaltres. L'import que els valencians hem de desembossar per gaudir d'un President per Accident és buidar de contingut la nostra autonomia per a reduir-la a una simple subdelegació del govern central, és la reducció a mínims imperceptibles la nostra personalitat com a poble, és desfer el camí de l'educació en valencià, és en definitiva retrocedir trenta anys.

Publicat per Levante-emv el 17/08/12