Páginas

20/12/12

¿DE QUE VIUREM QUAN HÀGEM MORT?



Passarà la crisi i haurem mort. No serà una mort física (la majoria de nosaltres seguirà en peu), però la societat tal com l’hem conegut hi haurà mort per a deixar pas a una altra bé distinta que comença a manifestar-se amb més claredat a cada nova acció de govern.

La nostra particular necròpolis donarà repòs a tres metres baix terra a l’estat del benestar, la justícia igualitària, l’educació gratuïta i els drets dels treballadors. Els seus cossos serviran d’adob a una societat sense classe mitjana i sense rumb perquè no hi ha ningú hui que s’ocupe de projectar el futur econòmic, encabotats en la pressa d’apagar l’incendi.


No ha sigut la crisi la culpable del desmantellament econòmic valencià i no obstant això és la crisi l’element que impedix pensar estratègicament a llarg termini, la que evita la formulació de la principal pregunta ¿de què viurem quan tot açò haja passat?

Els valencians vam sustentar durant dècades nostre desenrotllament en l’agricultura i la seua indústria derivada, creant un caldo de cultiu que va propiciar l’aparició de xicotetes i mitjanes empreses de caràcter familiar en gran mida, que van vertebrar econòmicament el nostre territori fins que va arribar la rajola i va fondre els cervells dels governants en una boja carrera cap al precipici en què van arrossegar el nostre sistema financer que ha acabat per no ser el nostre. El camp i la indústria van deixar de ser atractius i se’ls va deixar a la seua sort en el moment de major debilitat, optant per engegantir l’atenció dedicada a la construcció i al turisme, al punt que mentres centenars d’empreses perien, la Generalitat es partia el pit pels modestos “chiringuitos” com si en ells ens anara la vida.

Plantejar-se de què viurem pot evitar que ens convertim en una d’eixes destinacions turístiques en què un no pot abandonar la platja si vol evitar contemplar la misèria. Fer-se esta pregunta comporta la reflexió sobre el nostre model de creixement i la presa de decisions que el propicien en compte d’invertir indiscriminadament en grans esdeveniments i construccions faraòniques sense fil argumental.

Necessitem indústria i necessitem agricultura, per tant hem de posar els mitjans necessaris per a què estos sectors es recomponguen i tornen a ser motor de creació de riquesa. Necessitem recuperar el paper dels instituts tecnològics, dissenyar estratègies conjuntes d’exportació, crear infraestructures que permeten el creixement industrial, protegir la nostra agricultura per tots els mitjans al nostre abast, necessitem una Generalitat forta i compromesa amb la creació de l’escenari idoni per a la creació d’ocupació i capaç d’enfrontar-se a qui faça falta per a aconseguir-ho. Necessitem tot lo que no tenim.