Páginas

6/11/12

LA INSOFRIBLE PASSIVITAT DELS GOVERNANTS



El Govern, siga quin siga el seu àmbit de competència, té com a obligació ineludible el protegir al seu poble dels abusos del poder. Si no ho fa deixa de ser legítim i ha de ser substituït pel propi poble.

Crec profundament en la política i pense que la solució als nostres problemes ha d’emanar de les institucions democràtiques. No sóc cap antisistema preparat per a aprofitar aigües térboles per a anunciar la fi d’una inexistent casta parasitària trufada de privilegis i no obstant això, esta reflexió no deixa de vindre al meu pensament des de fa mesos i no són pocs els dies en que m’ha llevat la son.


Alguna cosa està rematadament mal quan és necessari recordar als governants que la seua obligació principal és atendre al seu poble, mentres estos es desfan en esforços per resultar-los simpàtics als mercats, a Europa o a Merkel com si no importara gens ni miqueta que tot se n’anara a la merda per tal de rebre unes palmadetes d’aprovació de tant en quant.

Recorde que una volta vaig vore per televisió a un encantador de gallines. Prenent-les pel coll les feia abaixar el cap fins que la punta del bec tocava terra i subjectant-les en eixa posició traçava una línia de clarió que partia d’este. Quan les soltava, les gallines continuaven en eixa posició i la vista fixada en la línia blanca com si no haguera més món que eixe traç de clarió, incapaços de moure un sol múscul. La sensació que tinc a l’observar als polítics que en este moment tenen poder de decisió em recorda molt a la que em va produir la visió d’eixa gallina hipnotitzada.

Austeritat, dèficit, deute; tres paraules que es repetixen incessantment en els discursos de govern i oposició, retalls, no podem gastar més de lo que tenim, rescat; el mantra seguix mentres al poble se li intenta implantar un sentiment de culpabilitat, ”heu anat per damunt de les vostres possibilitats, el patiment és el just castic pels vostres pecats”. Tota esta amalgama configura la blancor de clarió en que fixen els seus desorbitats ulls els uns i els altres. Fora de la línia es troba el món real, el del drama de la desocupació o de la faena precària, el món dels qui ho perden tot o a penes subsistixen aferrats a la solidaritat familiar, el món en que no es veu el final del túnel.

Més impostos, menys inversió, devaluació interna, facilitats per a desfer-se dels treballadors, menys ingressos, més desocupació, menys consum ¡Rescatem als bancs! ¡Que se jodan! Estem en una espiral que conduïx a la misèria i la vista posada en la prima de risc i l’índex borsari, mentres ens intenten fer creure (els d’abans i els d’ara) en els brots de color esperança. Apliquen receptes que  han provat el seu fracàs (Grècia) esperant que ací funcionaran, tenen la mateixa fe que el ludòpata que s’acosta a la ruleta esperant el colp de sort que li traga de la misèria.

Mentres Govern i oposició deixen la mirada fixa en la línia de clarió que un dia Merkel, els mercats i Europa van traçar en terra, el poble, el seu poble cau més i més en el precipici de la crisi, davant de la indiferència de l’estructura de l’Estat. Tota ella, el poder executiu, el legislatiu i el judicial s’han convertit en cooperadors necessaris dels qui s’han aprofitat de la misèria i cada casa que és arrabassada a una família caiguda en desgràcia arrossega la vergonya d’una llei no promulgada, un jutge privatitzat i un policia convertit en sicari. Tot l’aparell públic es transforma en la secció de cobrament de morosos d’entitats privades que van incentivar al seu dia l’endeutament irresponsable de la mateixa manera que els traficants posen facilitats als novells fins a convertir-los en ionquis.

Dació en pagament és el nou eslògan, la nova solució fàcil al complex problema. Una panacea que es posa davant dels ulls dels afligits per a que no perden l’esperança mentres es prolonga sine die inclús el seu debat. Codi de bona conducta de compliment voluntari primer, amenaça d’iniciativa legislativa popular i anunci de conversacions entre els dos partits alternants en el poder, dubtós efecte retroactiu i en tot cas una solució en fals.

Dació en pagament suposa més rajoles per als bancs, més immobilitzat, més apalancament contable, més necessitats de rescat, però suposa sobretot més persones en el carrer, exclusió social, drama. Per este camí arribarem a vore les grans ciutats rodejades de Faveles. La solució ha de ser una altra.

El món, fent cas als maies, s’afona davant de la insofribre passivitat dels governants que seguixen per una altra senda. En els ajuntaments procurant que sempre quede algun euret de més per a les festes, en la Generalitat recordant que contra ZP vivíem millor i intentant passar desapercebuts fins a les pròximes eleccions i el Govern d’Espanya... jutgen vostés mateixos que punyetes està fent El Govern d’Espanya.