Si em preguntes Càndid, la diferència entre
un botxí contrari a la pena de mort i un que l’aprova amb vehemència, et
contestaré que el primer plora cada volta que ha de complir amb la seua comesa
i no és tema menor este de les llàgrimes, perquè si bé és cert que al final
ambdós botxins acaben donant mort al sentenciat, el primer sens dubte posarà
especial cura en no fer-li patir, mentres que el segon no tindrà el mateix
mirament.
Alguns podrien titlar d’incoherència eixa
actitud, jutjant les conseqüències i no les causes. ¿Què sabem de les
circumstàncies que han portat a l’home a actuar de manera tan diferent de la
seua pròpia naturalesa? ¿Què sabem de les imposicions a què ha de fer front?
¿Què del sacrifici a què ha de sotmetre les seues creences? Aixina i tot, si jo
haguera de ser ajusticiat, triaria al botxí que plora.