EUROPEES A LA VALENCIANA (I)

Els grans partits

Tinc l’avantatge de no haver-me jugat res de manera directa en les passades eleccions, un avantatge que em permet el desapassionament en l’anàlisi dels resultats i la contemplació de les xifres des d’un punt de vista gelat.

Conte a més ab el factor afegit d’haver deixat passar un cert temps i d’arribar l’últim, per lo que he pogut escoltar i llegir les anàlisis que s’han fet en calent per periodistes, polítics i habituals dels distints fòrums que solc visitar, anàlisi que ara més que mai han estat trufats de tòpics, frases fetes i llocs comuns.

La primera cosa que m’ha cridat l’atenció és la persistència ab què s’ha afirmat que en estes eleccions europees s’ha votat en clau espanyola, una afirmació que és del tot correcta si estiguérem parlant de Cuenca o d’Albacete, però errònia al meu entendre si ens referim a Valéncia.

Durant els mesos anteriors a la pròpia campanya, la pressió mediàtica i política sobre els casos de suposada corrupció del President Camps i les reaccions de crida en el seu suport del PPCV han convertit estes votacions en una espècie de plebiscit autonòmic. En esta clau s’han desenrotllat les campanyes dels distints partits i en ella s’ha provocat segurament el sentit dels vots, i a pesar que no són extrapolables els resultats d’eleccions de distint àmbit, no seria correcte obviar alguns dels senyals que apareixen entre l’embolic de xifres i percentatges.

¿Té sostre el Partit Popular?

En cada elecció pareix haver aconseguit el seu màxim valor. Des de 1987 en el que va obtindre el 24.6% no ha fet més que créixer arribant al 52.8% i encara que cabria esperar un cert desgast, este no pareix produir-se ni tan sols tenint a Camps i a Costa imputats.

Per la seua banda, el PSOE que va obtindre el seu millor resultat en unes eleccions europees fa vint anys ab un 43.2% (prou inferior als resultats obtinguts pel PP en tot este temps), oferix una radiografia inquietant de pujades i baixades de la què es pot deduir que encara no ha trobat la forma de fidelitzar als seus votants.

En efecte, atenint-nos als resultats obtinguts pel PSOE pot observar-se que la porció del seu electorat més ideologitzada, el seu “fons d’armari” és menor del que cabria esperar, mentres que la part susceptible de canviar el sentit del seu vot no troba motius per a romandre fidel a esta formació.

Si comparem abdós formacions podem concloure que mentres el PPCV ha sabut sintetitzar una fórmula d’èxit en la què s’entremesclen factors de construcció identitària com explica Gil-Manuel Hernández i l’absorció de tot l’espectre electoral recorrent a “els mètodes necessaris” en una combinació de clar-foscos que és percebuda per l’electorat com un valor en alça; el PSOE no ha sabut construir una alternativa “decent”, és més, no pareix tindre cap interés a construir-la, preocupat com està més en fer perdre les eleccions al PP que a guanyar-les ells mateixos.

En definitiva, no és desgavellat afirmar que el sostre del PPCV se situa (encara que parega contradictori) aproximadament en el sòl del PSOE, ja que després d’absorbir els votants d’extrema dreta, dreta i centre dreta i aglutinar-los majoritàriament davall les ales de la seua gavina, continua creixent al punt d’haver obtingut en estes eleccions europees 145.000 vots més que el PSOE en les passades autonòmiques.

Mentres alguns vaticinen l’arribada del bipartidisme, les xifres anuncien l’adveniment del partit únic, al què acompanyarà a manera de convidat de pedra un desorientat PSOE.

MIOPIA ELECTORAL (III)

Som lo que pareixem

Prengam el producte més beneficiós per a la salut que pugam imaginar, fem un detallat estudi de mercat per a assegurar-nos que cobrix les necessitats d’un important segment de la població, realitzem una bona campanya de màrqueting i finalment envasem-lo en un recipient de color groc ab lletres roges adornat per una calavera ab dos tíbies encreuades... el producte es podrirà en els lineals de les botigues.

Res pot assegurar l’èxit d’un producte, per meravellós que este siga, si no és percebut com a tal pels consumidors.

No hauria de fer falta dir-ho, però els nostres votants no assistixen als congressos del partit, no lligen les nostres ponències, ni tenen un concepte exacte de què és lo que som; únicament tenen percepcions que poden ajustar-se o no a la realitat en funció de la nostra capacitat de fer arribar un missatge clar i nítid, i en qualsevol cas esta percepció sempre serà parcial i incompleta.

Un partit polític pot dedicar tots els seus esforços humans i materials per a fer arribar als votants una idea força, posem per cas “som el partit dels republicans” i ser percebut de manera contrària pel simple fet d’incloure la bandera espanyola predemocràtica en el seu logotip. Potser a simple vista parega un exemple extrem i allunyat de la realitat, però a un altre nivell esta circumstància pot observar-se sense cap esforç.

Que la nostra imatge s’assemble a la millor versió d’allò que som realment té una importància capital si prèviament hem cobert les etapes anteriors, és a dir, hem enfocat el nostre partit a les demandes i necessitats dels nostres votants potencials i hem definit clarament quin és el nostre objectiu, el fi últim pel que ens dediquem a lo que ens dediquem, en cas contrari esta percepció pot ser més perjudicial que el coneixement difús de lo que som.

Les passades eleccions ens han oferit un parell d’exemples clars que il•lustren el concepte “som lo que pareixem”.

Esquerra Republicana de Catalunya, ara rebatejada Esquerra, porta anys esforçant-se per aconseguir ser percebuda pels votants valencians com lo que és, i al meu parer ho ha aconseguit d’una manera eficaç. A més, en cada elecció procura tindre una visibilitat equiparable a la dels grans partits, a pesar de que en les nostres terres té més aïna una implantació testimonial.

El problema és que ab anterioritat no s’ha preocupat de saber si lo que ells oferixen és coincident ab lo que demanden les valencianes i els valencians, és més, pareix que tinguen un especial interés a demostrar que realment no els importa lo que vullguen o si se senten identificats o no ab el model de societat que ells proposen.

Aixina, una percepció dels ciutadans coincident ab la verdadera naturalesa del partit, unida a una presència massiva, en compte d’augmentar les seues expectatives electorals les disminuïx, tant com una calavera ab dos tíbies en forma de creu.

En l’extrem oposat se situa el partit de Rosa Díez, Union Democracia y Progreso. La seua major virtut és el desconeixement general del votant sobre que és lo que és esta formació, la qual cosa pareix de moment jugar a favor seu.

Durant les setmanes posteriors a les eleccions al parlament europeu he pogut llegir moltes anàlisis que certificaven ab absoluta seguretat que UPyD rebia vots de tal o qual tendència, que es nodría de descontents d’un partit o del contrari, que comptava ab el suport mediàtic de tal o qual grup... Estes anàlisis si a més es realitzaven des del nacionalisme militant, acabaven sempre ab la desqualificació dels votants de Rosa Díez a qui es ratlla sense rubor d’espanyolistes d’extrema dreta.

Una anàlisi desapassionat d’allò que ha ocorregut en estes últimes eleccions ens dona uns fets objectius contundents. Una formació política ab escàs recorregut, sense a penes estructura en la nostra zona i sense la menor rellevància mediàtica (es diga lo que es diga), ha aconseguit situar-se com quarta força i deu este “èxit” precisament a que la percepció que es té d’UPyD és significativament millor que lo que el propi partit oferix.

Per a un cert nombre de votants, esta formació se situa no en un extrem, sinó en el centre polític entre els dos grans partits, a més es percep com un element regenerador de la vida política i com una alternativa desitjable al poder hegemònic de PP i PSOE, un avantatge competitiu que sens dubte tendirà a desaparéixer a mida que es conega millor l’ideari del partit i les seues posicions respecte als temes més conflictius.

Abdós exemples haurien de servir de reflexió respecte a la importància de lo que transmetem a l’electorat i de com trobar la forma de paréixer exactament lo que som... si realment val la pena ser com som.

MIOPIA ELECTORAL (II)

¿A què ens dediquem els polítics?

El fundador de Revlon, A Charles Revson, va definir el seu negoci de la manera següent: "En les fàbriques, fem cosmètics. En les botigues, venem esperança".

La majoria de partits oferim a l’electorat allò que fem en les nostres “fàbriques”, és a dir polítiques d’esquerres, conservadores, liberals, etc. adornades ab components d’adscripció a un model nacional, com el constitucionalisme, nacionalisme, federalisme, la república, etc. Però ¿sabem si són estos elements els que fan que els ciutadans “compren” ab el seu vot tal o qual opció?

Ens comportem com el fabricant de ferramentes per al bricolatge que pensa que ven talàdres quan en realitat els seus clients lo que compren són forats, pensem que els votants demanden una solució (un producte), la nostra solució en concret, i açò és totalment fals.

Els electors tenen una necessitat bàsica que normalment poden satisfer de diverses maneres, tantes com a opcions se’ls presente a l’hora de triar. Eixa necessitat bàsica és la que fa que tots els partits competim (moltes voltes sense saber-ho) pel mateix electorat i detectar quina és eixa necessitat distingix als que es troben en situació d’aconseguir representació, majories i govern i els que queden en simples solucions marginals.

La necessitat bàsica de les valencianes i els valencians en lo que a política es referix és el bon govern, i este és el primer factor que determinarà la seua futura elecció.

Bon govern significa seguretat en un ampli sentit; la seguretat de que les seues necessitats bàsiques estaran cobertes, la seguretat de que podran accedir a un treball digne, a una sanitat eficient, a una educació de qualitat, la seguretat que podran prosperar i arribar a ser tot lo que poden ser, però bon govern també és autoestima, sentir-se part d’un col•lectiu recognoscible i reconegut per les seues qualitats projectades més enllà del seu ser.

A estes altures més d’un haurà expressat la seua disconformitat ab allò que s’ha exposat fins al moment, afirmant sense cap dubte que el votant decidix la seua opció bàsicament per la seua significació ideològica, per la seua situació en l’eix esquerra-dreta, però es prou ab una simple ullada als estudis sociològics per a adonar-se de que una àmplia majoria de l’electorat se situa entre el centreesquerra i el centredreta, i és esta massa de votants la que finalment determina cap a on s’inclina la balança. Un altre tant ocorre si observem l’eix nacionalisme-no nacionalisme.

Qui no siga percebut per eixa massa central com capaç d’exercir el bon govern serà exclòs de manera immediata del grup dels destinats a exercir-lo i només després d’haver passat esta barrera entraran en joc els següents factors d’èxit.

¿A què ens dediquem els polítics? ¿Què va ser allò que ens va impulsar en un moment donat a “ficar-nos” en política? Si fem memòria nos en adonarem que, llevat d’excepcions, tots ho vam fer per lo mateix, perquè vam creure que hi havia una forma millor de governar. No ho vam fer per arribar a ser recognoscibles, ni per pujar en un cotxe oficial, ni per poder muntar un cert espectacle des del nostre escó, no, ho vam fer per allò que realment necessita el nostre poble.

Cada una de les opcions té, sens dubte, la seua pròpia manera, la seua pròpia visió de com ha de governar-se, però quan açò s’oblida, quan es perd de vista nostre objectiu real i ens dediquem a intentar convéncer els ciutadans de com són de perniciosos els nostres oponents en compte de fer-los vore les nostres bondats, la política es convertix en un espectacle incapaç de ser comprés a què el poble acaba donant l’esquena.

(Pròxima entrega “Som lo que pareixem”)