ON NO HI HA SANG NO ES PODEN FER BOTIFARRES

Podria ser una simple anècdota sense importància, però d'acord amb lo que veig i llig en la plaça virtual que és el mur del Facebook, és més aïna un símptoma. En el meu poble la campanya de la coalició #Alavalenciana l'està fent en solitari el cercle de Podemos.

Per a calibrar en la seua justa mesura esta dada cal tindre en compte que no és que no existisca un col·lectiu de Compromís consolidat en la població, tot al contrari. Els del logo carabassa tenen un regidor que forma part de l'equip de govern, mentres que són els de Podemos els qui no tenen representació en l'ajuntament.

EL DISCURS DE L'ESCLAU

Sovint passa que l'esclau de tal condició nascut, pensa que quant succeïx en la seua vida obeïx a l'orde natural de les coses i per consegüent no veu cap aberració en el fet de que siga l'amo i no ell mateix qui controle el seu destí.

A tal punt pot arribar esta naturalització de la desgràcia, que serà l'esclau el primer defensor decidit del statu quo, alçant-se en armes si és necessari contra aquells dels seus semblants que anhelen la llibertat o l'aconseguisquen, perquè l'anhel o la victòria d'estos no fan més que evidenciar lo miserable de la seua pròpia existència.

EL SANGONERA PARTY

A Pablo no li valia el resultat, a ell només li valia guanyar, guanyar, guanyar. A llarg termini guanyar les eleccions sí, però abans volia guanyar al PSOE i quasi ho havia aconseguit, quasi. Com quasi havia aconseguit expulsar del tauler a EU, quasi. Per això a l'acabar el recompte i amb la foto definitiva de l'hemicicle en les seues mans va pensar que eixe resultat havia de ser superat com més prompte millor. Calia repetir les eleccions.

Ho vaig vore en el moment en què Pablo va fixar la seua línia roja per a negociar amb el PSOE i està no va tindre res a vore amb mesures socials. No va parlar d'exclusió social, ni de desdonaments, ni de salaris socials, ni… va parlar del referèndum català com si este haguera sigut l'eix central de la seua campanya en compte de tot allò que no va mencionar eixe dia i que fins a eixe dia pareixia lo més important per a la seua formació.

MILIONS DE MOSQUES NO PODEN ESTAR EQUIVOCADES

Recorde quan les enquestes eren un instrument de treball intern per als comités de campanya. No em referisc a les que es publicaven, sinó a les que s'encarregaven per a obtindre una foto aproximada del panorama electoral que etectava debilitats, amenaces, fortaleses i oportunitats que permetien modular discursos, emfatitzar missatges i segmentar.

Hui la cosa ha canviat prou (la plèiade de politòlegs que inunden els gabinets dels partits té la culpa) i les enquestes, totes, s'han convertit en argument de venda o pitjor encara, en l'únic argument per a aconseguir el vot.