22/11/10

ARA CiU

A estes altures no revele cap secret si dic que Convergència i Unió conforma un projecte polític ab el què em sent identificat i al que m’unixen moltes coses. Tampoc és cap novetat que un polític tinga afinitat ab un partit a què no pertany, sobretot si no es compartix ab ell espai electoral, com és el cas. Sense anar més lluny el propi Mariano Rajoy es va confessar fa unes setmanes admirador de la formació que dirigix David Cameron i no van faltar al seu dia els fervents seguidors d’Obama entre el socialisme espanyol.

CiU ocupa a Catalunya un nínxol ideològic que no es troba representat, almenys d’una forma visible, ací a Valéncia. Un espai necessari que contínuament es ve reclamant d’una manera o d’una altra (l’últim a fer-ho va ser l’empresari Federico Félix ) i que a pesar d’alguns intents, no ha arribat a quallar. És precisament esta incapacitat pròpia per a bastir un projecte valencianista de semblants característiques la que fa incrementar l’admiració per aquells que sí que han sabut fer-ho en la seua terra.

11/11/10

COM DOS GOTES D’AIGUA

A primera vista no pareixen precisament bessons. Físicament són dos pols oposats. U, “ample d’os”, cap cobert per espessa mata negra, eterna camisa roja, l’altre eixut com una moixama, pèl batent-se en retirada, pulcre trage Forever Young.

No compartixen orígens, ideologia ni país. L’excolpista veneçolà, militar i profeta de la Revolució Bolivariana, encarna lo que ell anomena socialisme del segle XXI que s’expandix pel sud del continent america, mentres que l’altre, el nostre, ab una trajectòria pràcticament grisa que li va portar a ser el quart president de la Generalitat, més per demèrits aliens que per la seua pròpia vàlua, representa els “valors” de la nova dreta espanyola, exemple en què es mirarà el pròxim govern de Rajoy si Déu no li posa remei.