DECLARACIÓ VALENCIANISTA 2008

Bona nit somiadors de la Nació

Intervenció de Carles Choví durant el sopar del 90 aniversari de la Declaració Valencianista el 12/11/08

Bona nit somiadors de la Nació, bona nit constructors del valencianisme possible, bona nit incansables buscadors del consens.

He de confessar que al preparar la meua intervenció d'esta nit, vaig tindre un xicotet conflicte intern.

Una part de mi (la més formal), volia parlar-vos de l'evangeli, mentres que una altra part (la més gamberra), volia contar-vos un conte. Finalment quan a punt estava d'arribar a les mans, va intervindre el jo racional i em va convéncer de que no es troba u tots els dies amb un públic tan heterogeni a qui dirigir-se i que calia aprofitar l'ocasió per a combinar els dos missatges en la seguretat de que sabreu perdonar la irreverència.

Comencem per tant per la part formal:

En aquells temps va reunir als seus deixebles Jesús de Natzaret (que com tots sabem és una pedania de la Ciutat de Valéncia) i els digué:

¿Perquè em dieu, “Senyor, Senyor” i no feu lo que dic?

Tot aquell que ve a mi i escolta les meues paraules i les complix; vos ensenyaré a qui és semblant: Semblant és a l'home que edifica una casa, el qual va cavar molt profundament i assentà els fonaments sobre roca. Quan vingué una inundació, el riu va pegar amb ímpetu en aquella casa, mes no la va poder menejar, perquè estava fonamentada sobre la penya.
Mes el que va sentir i no va fer, semblant és a l'home que va edificar sa casa sobre arena, sense fonaments. Quan el riu se'n va eixir i les aigües envestiren contra ella, es va caure; i va ser gran la ruïna d'aquella casa.

Esta nit estem reivindicant la importància i vigència de la Declaració Valencianista de 1918, sopem, elaborem sensats discursos, editem llibres i firmem manifestos, però ¿Assumim realment el missatge d'aquelles bases? ¿Estem disposats a seguir el camí que fa 90 anys van iniciar la Unió Valencianista Regional i Joventut Valencianista?

¿Per què em dieu, “Senyor, Senyor”, i no feu lo que dic?

Durant anys, el nacionalisme valencià ha sigut com l'home que va edificar sa casa sobre arena. Hem fet la nostra o millor dit les nostres sobre la divisió i l'enfrontament, hem rebutjat els fonaments del nostre poble i ens hem aïllat d'ell.

Un motiu per a la reflexió ¿Sabrem escoltar als qui ens van precedir i edificar el nostre futur sobre la sòlida roca de les seues ensenyances o els rendirem homenatge i els aparcarem novament en la part més alta de les nostres llibreries?.

Allò que s'ha promés és deute i després de tanta serietat, ara toca el conte:

Hi havia una volta tres porquets que van decidir emancipar-se, però com el tema hipotecari estava prou malament, van decidir construir-se ells mateixos una solució habitacional.

El primer va construir sa casa de palla, el segon de fusta i el tercer de rajola. Un bon dia es va plantar davant de la casa de palla un enorme llop que va amenaçar al porquet dient “bufaré i bufaré i la casa tombaré”... Bé tots sabeu com acaba la història.

Puix bé, fa quasi deu anys, hi havia una casa de palla que, "a lo tonto a lo tonto" s'havia fet prou gran. Un bon dia es va plantar davant de la porta d'aquella casa un llop alt, prim i moreno que venia de Benidorm. El llop va soltar la famosa frase “bufaré i bu...” bé, no ho digué aixina. Este llop no parlava valencià. Digué “soplaré y soplare y la casa tiraré” i... encara hui queden muntonets de palla per a testificar que en lo que ara és un solar un dia va haver-hi una gran casa.

Vegem ara que és lo que passa amb la casa de fusta. Durant este temps s'ha fet gran, encara que no tant com va ser la de palla i a les seues portes s'ha plantat un parell de llops famolencs que esperen aconseguir amb els seus bufits un somiat bipartidisme que els deixe com a amos absoluts del lloc.

Si, ja sé lo que esteu pensant. La casa serà de fusta, però és de fusta bona, de mobila, ¡quasi res porta el diari i va ple!, i les tatxes són d'acer... ¡no hi ha qui la tombe!.

Possiblement alguna cosa pareguda van pensar els habitants de la primera casa. ¡D'ací no hi ha qui ens moga!... i ja sabem com va acabar el conte.

No sé si heu percebut que en este conte falta una casa. Una volta desapareguda la de palla, si cau també la de fusta ¿En quin lloc trobarem refugi? ¿On està la sòlida casa de rajola edificada sobre la forta roca? ¿Ens donarà temps a construir-la?

Els nacionalistes valencians que ens van precedir ens estan observant i ens diuen una volta i una altra ¿Per què em dieu, “Senyor, Senyor”, i no feu lo que dic?

De nosaltres depén.

Per a acabar, vos convide a pronunciar amb mi el vitol que vam aprendre dels nostres majors.

¡Vixca Valéncia lliure!


Cap comentari: