Páginas

24/4/12

ANY 305 DESPRÉS D’ALMANSA


Han passat més de tres segles des de que el resultat d’una batalla canviara el destí de tot un poble, des de que els valencians ens vérem desposseïts de les nostres lleis i la nostra capacitat de decidir, des de que fórem assimilats per un altre poble pel  “justo derecho de conquista” que és el menys just dels drets per emanar de l’ús de la violència.

Res de nou respecte a lo que podria haver escrit fa un any, fa cinc o fa deu. Les coses no han canviat substancialment en este temps excepció feta de la tímida recuperació del nostre autogovern que ens va portar l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de 1982 i la seua posterior reforma de 2006, una recuperació incompleta que ni tan sols a aconseguit restaurar entre els valencians l’orgull de ser i sentir-se una nacionalitat històrica de ple dret i és esta falta d’orgull la que ens ha portat enguany a una situació de retrocés total sobre allò que s’ha aconseguit en les últimes dècades.


Any 305 després d’Almansa. No ha fet falta perdre cap batalla, no ha sigut necessari el vessament de sang, ni tan sols farà falta que cap Borbó firme un nou Decret de Nova Planta, esta volta estem perdent la nostra capacitat d’autogovern per la desídia dels nostres governants, en especial per la de qui haguera de defendre amb major fervor les institucions valencianes, el Molt Honorable Alberto Fabra.

Sí, les Corts continuaran reunint-se i representant el seu paper, les Conselleries continuaran tramitant expedients i el President de la Generalitat ficarà primeres pedres que en la majoria dels casos seran també les últimes, però la capacitat de decisió, allò que ens fa amos del nostre futur es va perdre en el moment en què el Sr. Fabra va decidir que primer era militant del PP i després el nostre president.

Hem perdut el sentit de les nostres institucions perquè Fabra ha decidit que cal sotmetre’s als designis del carrer Gènova i deixar de reivindicar lo que només fa uns mesos reivindicava diàriament. Hui ja no podem confiar en que reclame un finançament justa per als valencians, ni que exigisca les inversions necessàries per al nostre desenrotllament, ni que ens defenga davant de l’envestida contra els drets socials mampresa pel govern central. S’ha canviat el discurs per complet i on abans parlava de defensa dels nostres interessos davant de les agressions de Madrid, ara hi ha un silenci còmplice, una entrega total d’armes, la rendició més absoluta.

No, ja no cal que el mal vinga d’Almansa, és prou què Alberto Fabra seguisca cec davant de les necessitats del seu poble, sord a les seues reivindicacions i mut davant del govern de Rajoy. Ara l’enemic està dins.