1/11/11

DEMOCRÀCIA DE BAIXA INTESITAT


En qualsevol altre moment no hauria pogut escriure este article. Haguera corregut el risc de ser malinterpretat, podria haver sigut considerat una excusa per a justificar la no presència d’Units per Valéncia en les eleccions generals del pròxim dia 20.

Aixina que he esperat a que més de 2300 valencians ens donaren el seu aval i encara aixina les nostres candidatures no foren proclamades i he hagut d’esperar inclús més, fins que ens hem guanyat el nostre dret a ser i estar, en els tribunals, fins que finalment Toni i Ana han vist aparéixer els seus noms en el BOE encapçalant les llistes al Congrés i al Senat.

Ara puc dir-ho alt, clar i carregat de raó: l’última reforma de la llei electoral és tot un atemptat contra la llibertat d’elecció i té com a únic objectiu el de perpetuar l’hegemonia dels grans partits als qui els importa una bleda el poble a qui diuen representar.

24/8/11

FART


De sobte he descobert que estic fart, fart de que ens prenguen el pèl, de que ens enganyen, de que ens creen falses expectatives.

Rubalcaba es despenja proposant la supressió de les diputacions provincials i tot es posa de cap per avall. S’escolten veus a favor i en contra, es matisa, es rectifica, s’atenua el missatge... res, no es farà res. No es van a suprimir les diputacions de la mateixa manera que no s’ha reformat el Senat a pesar que en cada campanya electoral hi han hagut propostes, com no s’ha modificat la constitució en cada una de les ocasions en què s’ha debatut sobre això (la d’ara és una excepció de la què després parlaré). Res.

1/8/11

ANIMUS IOCANDI

En ple estiu i en mig d’un projecte de llibre sobre política, m’abellia escriure sobre un tema intranscendent, quasi innecessari; i és que he descobert una de les millors pàgines d’humor que he vist en molts anys en internet. Però no avancem esdeveniments i comencem pel principi.

Conten les males llengües que durant la campanya de 2007, Jaimito Borromeo, un còmic d’escàs talent a què José Luis Moreno va convertir en estrela en el seu programa de varietés “Noche de fiesta”, va arribar a Valéncia i es va quedar atònit al reconéixer-se en el cartell electoral d’Unió Valenciana. Tant li impactà el paregut amb José Manuel Miralles que va demanar conéixer-lo, sense que se sàpia si finalment va poder complir este desig.

25/7/11

AMOR SENSE LÍMITS

Felipe Gonzalez, Vera i Barrionuevo a l'entrada de la presó
Hi ha alguna cosa en el fet de militar en un partit que s’assembla a l’estat d’enamorament. En ambdós casos l’individu experimenta una disminució de la seua capacitat de discerniment en favor de l’objecte del seu desig que li fa exagerar les seues virtuts i ignorar els seus defectes, per grans que estos siguen.

Durant dos llargs anys han anat multiplicant-se les evidències de que Camps mantenia relacions poc clares amb amistats perilloses que l'han col·locat, lentament però sense pausa, enfront de la justícia. Durant tot este temps els seus partidaris han preferit mirar cap a un altre costat, pensar en conspiracions, buscar culpables en el PSOE, la judicatura, el sastre o la premsa; tot menys admetre que el líder a qui se li suposen tots els atributs positius imaginables, ha sigut agarrat amb les mans en la caixa.

16/7/11

SACRIFIQUEM A MIRA

A estes altures de la processó ja no crec que les coses ocórreguen per pura casualitat, aixina que estic convençut de que en algun moment, tres o quatre persones reunides entorn d’una taula van prendre una decisió amb perfecte coneixement de les conseqüències.

Algú va haver de dir, “bé, si no votem als altres candidats per al consell de RTVV, lo més segur és que hi haja una reacció en els nomenaments de Consell Valencià de Cultura”. Supose, o preferisc pensar-ho aixina, que a continuació es produiria un llarg debat sobre els pros i els contres de lo que es pensava fer i que finalment algú va formular la pregunta ¿Sacrifiquem a Mira? i la resposta sigué “sí, sacrifiquem a Mira”.

Compartisc la major part de les crítiques que s’han formulat els últims dies sobre la forma en què es trien els representants del CVC, del consell de RTVV i moltes altres institucions polititzades fins a les orelles, contaminades per l’ànsia desmesurada de control dels partits. Estime que la major part de les persones que ocupen estos càrrecs gràcies al repartiment proporcional entre les forces, ni estan capacitades per a ocupar-los ni són conscients del mal que fan a l’acceptar-los, però fins ara només coneixíem una manera d’utilitzar les institucions que bàsicament consistia en la col·locació de dinosaures, polítics desubicats i amics en general. Ara s’ha aconseguit innovar, també es pot posar a estes mateixes institucions al servici de l’aparell de propaganda dels partits.

23/4/11

ABRIL

Abril ve enguany gris, deslluït, light. Plou intermitentment, amb la suficient intermitència per a deixar en els seus altars els passos de Setmana Santa. Sempre plou quan no hi ha escola.

Plou aigua des del cel i este abril plou a més desmemoria i oblit. 750 anys van complir les nostres Corts el 7 d’abril. Aniversari sense tortada, ni festa; sense que els seus hereus ho mencionen tan sols, que una cosa és haver posat en l’Estatut que som una nacionalitat històrica i una altra bé distinta celebrar que ho som precisament perquè fa més de set segles ja es reunien les nostres Corts.

Vergonya d’un passat a penes reivindicat, abril ve discret per la carretera d’Albacete, ix d’Almansa cada 25 per a arribar al Cap i Casal on a penes uns pocs valencians s’esforcen per mantindre viu el record de que quan el mal ve d’Almansa a tots alcança, mentres les Corts, les nostres Corts les de 750 anys d’història, disfressen el dia a base d’esborrar el seu record i implantar un nou en el subconscient col·lectiu.

15/3/11

FALLES I ECONOMIA

Un bon nombre de valencians, duts pel secular autoodi que ens professem, han pres el costum d’utilitzar la paraula falla i els seus derivats com a sinònim de “chapuza”, desorganitzat, excessiu i quants qualificatius més puguen usar-se en to despreciatiu.

No obstant això, ara que està a punt de començar la setmana fallera m’abellix destacar el seu paper  com dinamitzador econòmic en contraposició amb la molt més moderna política de grans esdeveniments del Consell.

Entenc que per a qualsevol governant resulte atractiu penjar-se la medalla d’haver aconseguit portar l’America’s Cup, el mundial de F1, o la final de l’interplanetària de xapes per parella, però tots estos esdeveniments que ens venen com la manera última i definitiva de situar-nos en el mapa, no deixen de ser efímers i costosos fastos que depenen de la voluntat de tercers. No som nosaltres els que decidim que se celebren ací, són altres els que ens oferixen l’oportunitat, sempre que correguem nosaltres amb els gastos, a canvi això sí, de que l’hostaleria i la indústria turística llepen amb la punta de la llengua el suculent pastís econòmic que es menjaran altres.

30/1/11

LLENGUA, CULTURA, CONSENS I FUTUR.

Contingut de la meua intervenció en la taula redona que ab este lema va organitzar CIRD'Òc-Valéncia el 29 de gener ab la participació de Felip Bens i Jordi Davó.

ADVERTÈNCIA PRÈVIA:

Tinc l’estranya sensació de ser un ocupa en esta taula, la tinc des que a finals de novembre de l’any passat, Lluís Fornés em va comunicar el títol inicial de lo que hui ens ocupa. En aquell moment era “llengua, nació i futur”. Poc puc aportar jo a la discussió, vaig pensar, atés que dec de ser dels pocs valencianistes que no es consideren filòlegs (de carrera o vocació), lo que haja de dir sobre la meua nació pot resumir-se en una sola frase “sóc nacionalment valencià, que és prou ser” i sobre futur sóc incapaç de vore més enllà de lo que passarà en les pròximes eleccions.

CARTA OBERTA A MARIANO RAJOY

Acaba vosté de clausurar la convenció que el seu partit ha celebrat a Sevilla enmig d’un ambient d’eufòria electoral i en les seues intervencions s’han sentit algunes coses d’innegable sentit comú en els temps que corren, com la necessitat d’aplicar una important reducció del nombre de càrrecs polítics o evitar duplicitats entre Estat, autonomies i ajuntaments.

Fins ací tot bé, però (sempre hi ha un però), “una cosa es predicar y otra bien distinta dar trigo”. Les paraules pronunciades per vosté en eixe fòrum en què la moqueta blava a corregut com el vi en una festa, no són més que això, paraules, si estes no van seguides de l’acció.