11/11/14

CATALUNYA ANY ZERO




Si Rajoy fóra polític en compte de registrador de la propietat, haguera cridat Artur Mas la nit del 9N per a començar a preparar el referèndum català. Però el president no és polític, és un simple registrador de fets que mai s'involucra en res fins que la força de la realitat li espenta, sempre tard, sempre malament.

Vista amb el desapassionament de qui no es juga res en l'envit (com és el meu cas), l'estratègia de Mas ha sigut brillant. Mas, que al contrari que Rajoy sí que és polític (al meu entendre en estos moments  el millor polític de la península ibèrica) ha sabut col·locar-se al capdavant del seu poble i donar eixida a les seues aspiracions d'una manera assossegada. 

22/10/14

L’ESTRANYA VARA DE MESURAR DE LA JUSTÍCIA



¿Has vist el diari? Esta pregunta va canviar el tema de conversació el matí del dissabte 18 a Sollana i del recurrent “quina calor fa per a ser octubre” els comentaris intercanviats entre els parroquians dels bars del poble van passar a girar entorn al titular que va aparéixer aquell dia en l'edició de la Ribera del Levante-emv: “El director d'un banc de Sollana ingressarà a la presó per estafar un client”.
Quasi ningú s'acordava ja de l'escàndol protagonitzat pel director d'una de les caixes d'estalvi (que no banc) del poble. La justícia és tan lenta que quan resol ha canviat fins i tot la moneda de curs legal.

22/9/14

ESTEM FOTUTS



Fartet estic d'escoltar parlar de regeneració democràtica. Tots els dies a totes hores hi ha algun il·luminat que ens diu que és necessari refundar el nostre sistema, que els vells partits ja no valen, que cal donar més participació al poble, que bla, bla, bla… ¡Pesats!
Tota la burumballa que s'aboca respecte d'això de la regeneració democràtica no és més que la utilització d'un concepte abstracte per a què cada u acoste el tros d'anguila al seu plat i lo mateix li servix al PP per a llançar propostes de modificació de la llei electoral per a conservar el poder, com als que no són el PP per a intentar convéncer als desencantats que val la pena donar-los el poder a ells.

7/8/14

MATRIMONIADAS A LA VALENCIANA



Pepa i Avelino es giten totes les nits en el mateix llit. Camisola i rulons ella, pijama elegant ell. Tot molt cast i decent.

Pepa i Avelino són l'estereotip d'un matrimoni clàssic de gent bé que després de llargs anys de convivència han canviat amor per conveniència i passió per odi, un odi tan gran que els fa dir-se les perreries més grans del món cada volta que obrin la boca, però com són un matrimoni clàssic de gent bé, romandran junts i odiant-se fins que la mort els separe.

L'equivalent valencià de Pepa i Avelino no el formen dos persones. Per molt que Bernat i Baldoví li haguera pegat mil patades als guionistes de José Luis Moreno, ací els protagonistes són el PP autòcton i els empresaris valencians.

16/7/14

LA POR I PODEMOS

Potser perquè no m'agraden les tertúlies polítiques a l'estil Salvame, vaig evitar les emeses per la Sexta i Intereconomia cara i creu de la mateixa moneda. Potser perquè vaig evitar els maniqueus discursos en què el paper de bo i roín s'alternaven segons la cadena, em vaig perdre la irrupció de la nova estrela mediàtica. Potser per despiste, perquè l'última campanya electoral va ser anodina o perquè les parides de Cañete ho invadien tot, em vaig assabentar de l'existència de Podemos després del recompte de vots i no és que siga jo un ermità que viu aïllat del món. Facebook és la meua segona residència i els caps de setmana els passe en Twitter, però ni tan sols en eixes modernes àgores la presència del nou guru de l'esquerra va ser prou cridanera com per a què em fixara en ell.

19/6/14

L’ORIGEN DE TOTS ELS MALS

El tio Juan és amic de mon pare de tota la vida  i és (era) a més, un d'eixos directors de banc dels d'abans, dels que van entrar en l'entitat quan encara portaven pantaló curt i van anar formant-se des de baix fins a arribar a la màxima responsabilitat de la sucursal.

Mon pare sol dir del tio Juan que és la persona que a més soterrars ha assistit en el poble i és possible que este detall i altres pareguts foren lo que marcava la diferència, perquè aquell director de sucursal entenia que el difunt i la seua família eren clients del banc, els SEUS CLIENTS i com a tals, sentia la necessitat acompanyar-los inclús en els moments més dolorosos.

14/3/14

POSE EL MEU VOT EN VENDA



No tinc decidit el meu vot per a les pròximes eleccions al Parlament Europeu. No he trobat encara el partit, el líder o el missatge que em comboie prou com per a depositar la meua confiança en ell i no volguera que fóra esta la primera volta des de que tinc dret de vot, que deixara d'exercir-lo. Tampoc em sentiria orgullós si al final acabara per depositar una trista papereta virginalment blanca com a símbol de covard rendició.

Sí, ja sé que pot paréixer que em precipite, que queden més de dos mesos i que en este temps pot aparéixer alguna cosa en el panorama polític que m'entusiasme lo suficient, però no ens enganyem; en circumstàncies normals ja estaríem calfant per a la precampanya i no obstant això els assumptes europeus pareixen estar fora d'agenda, com si no es percebera la importància que Europa té en el nostre dia a dia o com de determinants poden ser les institucions europees en la recuperació econòmica.

25/2/14

TOTS VOLÍEM SER TARZAN


Molt abans que els efectes especials generats per ordinador i el 3D inundaren les pantalles dels cines, la figura esvelta de Johnny Weissmüller engrunsant-se d'arbre en arbre ja havia fet somiar a milers de xiquets de mig món.

La meua generació va conéixer a Tarzan emmarcat en aquell caixó que habitava en el saló i al que es dirigien brillants els ulls àvids d'aventura. Tots volíem ser Tarzán, aquell ser lliure que Hollywood ens mostrava en una selva plena de perills controlats, animals a qui es podia dirigir amb un simple crit i apartament en la copa d'un arbre dotat de totes les comoditats de la vida moderna. El cine ens va fer desitjar una selva modèlica sense penúries ni malalties, en la que tot estava a la nostra disposició.

24/1/14

DE GOSSOS I COLLARS



No em crec els anuncis de canvi ni els aires de regeneració democràtica que se’ns venen quasi diàriament. No veig per cap lloc senyals que indiquen que alguna cosa està canviant de forma real i profunda el nostre sistema democràtic; només noves sigles destinades a reconduir a l’electorat cap a l’estable de la normalitat.

És cert que no fa res ens queixàvem de que les nostres institucions caminaven cap a un bipartidisme que pareixia irremeiable i que en eixe sentit les coses pareixen haver canviat substancialment... o no.

Vegem. Les Corts Valencianes compten ara amb quatre grups parlamentaris i tot indica que en les pròximes eleccions s’incorporaran un o dos més i no obstant això, el resultat previsible és que, com succeïx quasi des de l’inici de la nostra etapa autonòmica, el president triat serà el candidat del PP o el del PSOE, els dos partits majoritaris a nivell estatal. Res canvia, el bipartidisme es transforma per a continuar dominant el panorama polític i pot fer-ho perquè el joc està trucat.

9/1/14

DEMOSTRACIÓ DE FORÇA



José Antonio Monago governa en minoria Extremadura gràcies a l’abstenció de Izquierda Unida. Alberto Fabra en canvi, ho fa a València amb una majoria heretada, però absoluta.

El primer és president d’una comunitat subsidiada i amb una població que no arriba a la de l’àrea metropolitana de València, mentres que el segon representa a més de cinc milions de valencianes i valencians que paguem més de lo que rebem.

Monago és un xiuaua d’eixos que lladren insistentment sense que la seua reduïda grandària  li impedisca ser un milhòmens. Fabra és un gos de porcellana, tan decoratiu com inútil, a qui la seua naturalesa impedix alçar la veu.

Ambdós militen i representen al mateix partit i ambdós han escenificat esta setmana la guerra que sobre la llei de l’avortament s’ha obert en el si del PP.