Páginas

5/3/12

OMEGA MEN



Mentres els jocs de llum deixaven amb la boca oberta al personal, jo comptava. Mentres s’analitzaven els discursos i els gestos, jo comptava. Mentres les boques dels actors pretenien fer vore que es cantava l’himne, jo comptava, i vaig comptar cinc, cinc regidors d’Unió Valenciana sobre l’escenari de la Crida, o millor dit, cinc exunionistes reconvertits en populars de soca-rel.

El cinc és un bon nombre (em va donar per pensar), sobretot si tenim en compte que l’última volta que UV va obtindre representació en l’Ajuntament del Cap i Casal, només en va traure tres, dels quals dos encara seguixen allí i esta circumstància em va fer reflexionar sobre els estranys camins de la política. Dotze anys després de quedar desterrats de les institucions, per damunt damunt i que jo recorde, perviuen en les Corts Valencianes un parell de diputats i a Madrid, un senador i un altre diputat, per no mencionar el rosari de càrrecs intermedis, regidors i inclús alcaldes que van trobar nous camins pels quals prosseguir amb la seua carrera política.


Recorde haver escoltat a algun excompany de militància justificar la seua sobtada conversió als nous déus amb un “el valencianisme no té futur, la nostra societat no està preparada, aixina que lo millor és fer valencianisme des d’un projecte fort”. Resulta curiós que anys més tard escoltara arguments semblants des de l’altra vora del riu. Però no divaguem. La imatge dels cinc apujats a l’entarimat de la Crida em va donar molt en que pensar. D’entrada, que aquells que al seu dia es van sacsar la pols de les seues espardenyes per a poder continuar vivint d’açò van fer ple al quinze i que, ha de tindre raó la meua veïna quan diu que el fava sóc jo, atés que mentres ells (als que avorrim en la intimitat ) continuen calfant butaques oficials, a mi, mantindre les meues posicions ideològics inalterables al vil metall, no m’ha reportat més que algun insult i un parell d’amenaces de mort... C'est la vie .

Un altre pensament interessant que sorgix d’esta reflexió és lo que estan disposats a fer els partits polítics per arribar al poder o per a mantindre’s en ell, perquè si som sincers, a alguns dels meus excompanys als que (per ser fins) el PP ha premiat tan llargament la seua sobtada conversió, els ve bé justet fer la O amb un canut i ahí els tens, amb més possibilitats de romandre que la majoria de militants populars de soca-rel.

La política valenciana està instal·lada en el desficaci i el “lo que més convinga” s’escolta amb massa freqüència en llavis de líders que substituïxen l’escalada pel còmode ascensor amb fil musical, encara que la música no siga la seua preferida.

Qui sap, potser algun dia decidisca pujar-me a l’ona d’eixe “lo que més convinga”. Com diu el refrany, “mai digues d’eixa aigua no beuré ni eixe capellà no és mon pare,” però de moment em sent poc atret per la idea, estic més inclinat a vore’m entre els omega men que entre els cinc de la Crida.