Páginas

14/5/12

ELS MONLEONETES


Sovint Càndid, em recordes a Les Monleonetes, aquelles jovenetes amb aspecte de vedette de postguerra que, sostenint vidrioles davant dels seus pits cantaven alegrement allò de “a guanyar diners ¿on esta, on estan?” Tu també em preguntes on estan els diners ara que els ajuntaments dels camps d’Ibèria pareixen haver-se arruïnat simultàniament com a preses d’un ebola financer.

La resposta, amic Càndid es troba en l’inici dels temps de la nostra imberbe democràcia, quan els primers alcaldes van accedir als despatxos dels seus ajuntaments després d’haver guanyat les eleccions amb promeses de dinamització de la vida municipal, que quasi sempre es traduïen en obra pública. En aquells temps eren moltes les oportunitats que es presentaven per a un alcalde comboiat i amb ànim de portar a lo més alt al seu poble, ja que tot faltava i aixina es van començar a remodelar les antigues places per a donar-los un look més modern, es van entaulellar voreres, es va canviar l’obsolet “adoquín” pel modern asfaltat, i es van realitzar una infinitat de millores en els edificis públics.


El problema va vindre després, quan es va arribar a la conclusió de que un bon alcalde era aquell que construïa coses i si és possible més que l’anterior i aixina, les campanyes electorals es van omplir de promeses de cases de la cultura, piscines municipals i llars del pensionista, promeses que després es van complir de millor o pitjor manera segons l’habilitat de l’alcalde de torn per a traure les necessàries subvencions.

Però com el ionki que necessita augmentar la dosi per a aconseguir els mateixos efectes, els polítics prometien més i més a cada campanya i aixina van vindre els auditoris, les piscines cobertes amb gimnàs incorporat, els poliesportius, els pavellons coberts, els asils municipals i un llarg etcètera que cada volta resultava més difícil de materialitzar i lo més important, de mantindre.

Resulta complicat trobar vila o poble que no compte amb una d’estes instal·lacions construïdes i amb un ús mínim o nul mentres el seu manteniment contínua generant gastos dia a dia.

Podria parlar-te també Càndid de les partides dedicades a les festes i el seu increment exponencial. De com van influir les tradicionals rivalitats entre pobles veïns en la contractació de concerts de primer nivell, les nits de rock i les gires de “triunfitos”, però això donaria per a un altre article, és prou dir que a pesar de la crisi, molts ajuntaments continuen pensant que el pressupost destinat a les festes no ha de patir cap retall i si és possible ha de ser augmentat, perquè ahí es juguen la seua reelecció.

Hem arribat a una fi de cicle i no només perquè ja no hi han diners per a tanta obra faraònica (abans les anomenàvem aixina), es nota sobretot en què en els últims anys els ajuntaments tornen a canviar les voreres i a reasfaltar els carrers. Al cap i a la fi havíem arribat a una situació en què qui pretenguera accedir a la cadira d’alcalde oferint més que l’anterior, no li quedava més remei que arribar a l’absurd de prometre platges en municipis de muntanya.

Hauràs escoltat Càndid, queixar-se als alcaldes de que han assumit competències que no els corresponien sense haver rebut el pressupost necessari per a atendre els servicis derivats d’estes i tenen raó, però no és menys cert que moltes obligacions adquirides no han sigut conseqüència de la demanda ciutadana, sinó fruit de les interminables campanyes electorals que duren quatre anys.

Hem oblidat Càndid que la verdadera funció d’un alcalde és la de gestionar correctament i eficientment els recursos del municipi i no la de ficar primeres pedres i inaugurar edificis.

Em preguntaves on estava els diners i ací Càndid pots trobar una bona part.