30/6/15

FILEST DE PLASTILINA


Mariano Rajoy és un home previsible. Ell ho exhibix com un valor, com una cosa positiva que el convertix en garant d'estabilitat, de la mateixa manera que altres presumixen de coherència com si esta fóra un mèrit intrínsecament bo i no, no és aixina.

Lo coherent per a Jack l'estripador consistia en estrangular, degollar i mutilar putes de Londres i a ningú se li ocorreria lloar la seua coherència i de la mateixa manera, la previsibilitat de Rajoy tampoc és digna d'elogi més que siga per altres motius.

Lo previsible en Mariano és no fer res, res de res. Esperar que les coses es resolguen per si mateixes o que simplement passen. Podríem pensar que ho fa mogut per una concepció budista de la vida “Si el problema té solució, preocupar-se no val de res i si el problema no té solució no val de res preocupar-se” però no és aixina. La inacció de Mariano és una conseqüència directa de la seua pròpia incapacitat per a vore els problemes, per a detectar-los, per a analitzar-los.

20/6/15

PACTAR AMB PRESERVATIU


Ja ho vaig deixar escrit la setmana passada, just abans de l'episodi d'histèria col·lectiva que va acabar amb el part de la burra al que han batejat amb el bucòlic nom de pacte del Botànic . El canvi valencià té com a fonament la desconfiança.

La fatxada és un abraç quasi carnal entre Ximo i Mònica, somriures davant de les càmeres (dientes, dientes, diria la Pantoja) i passejada pels jardins. La fatxada és un nom estudiat per al pacte per a evitar que ningú li assigne el d'un animal de corral. Tot és alegria cap a l'exterior però la processó va per dins. Ací ningú es fia de ningú.

12/6/15

COM EL BALL DE PARRA


¡Mare de Déu santa com està el pebre! Va ser acabar el recompte de vots en què se certificaven les possibilitats de canvi de cicle i començar a decebre.

Encara estaven calentes la paperetes i ja podíem trobar un parell d'iniciatives d'arreplegada de firmes i una convocatòria de concentració per a recolzar a un dels possibles candidats a presidir la Generalitat (com si la gent no s'haguera manifestat ja amb el seu vot) i això no va ser més que el començament.

En els dies que han seguit a les eleccions s'ha produït una plèiade de minicampanyes destinades a influir en el resultat de les negociacions a tres bandes sense que estes s'hagueren tan sols iniciat i amb cada una d'elles s'ha anat enrarint l'ambient fins a crear una atmosfera densa i irrespirable sobretot per als que assistixen com a espectadors involuntaris.

Abans de l'aparició de les xarxes socials, les estratègies per a abordar un pacte tan complicat com el que se'ns presenta es parien en els gabinets dels partits i cada u jugava les seues cartes com millor li convenia, recolzant-se en els mitjans de comunicació tradicionals que representaven una comunicació unidireccional, però ara la cosa és distinta.

8/6/15

LO MEU ÉS MEU I LO TEU… TAMBÉ


Mira que porte anys en açò de la política i encara hi ha coses que em sorprenen.

Portava ja uns mesos preguntant-me el motiu pel qual Pablo Iglesias havia decidit desertar de les eleccions municipals sent com és el líder d'un partit que fa de la connexió directa amb el poble la seua bandera. ¿Quina millor manera de materialitzar eixa aspiració que estar present en l'administració que més prop es troba dels ciutadans?

Al principi vaig pensar que es tractava d'una qüestió logística. El sobtat èxit de Podemos en les europees i la seua proximitat a les locals podien haver-los agarrat sense l'estructura suficient per a armar candidatures, però no podia ser açò perquè els “Circulos” sorgien per tot el territori espanyol com a bolets després de la pluja.