Tinc gravada en la retina la imatge dels
indis americans ballant en rogle abillats amb vistoses plomes i entonant un
càntic de pregària. Li’l dec a les velles pel·lícules de l’oest, com li dec el
difús coneixement que allò es tractava de la dansa que les tribus indígenes
executaven per a fer ploure.
Un podia imaginar-se a aquells indis de cara
pintada, mirant al cel per a comprovar l’efectivitat del seu ritual mentres el
vell bruixot inaugurava la moda de les declaracions polítiques asseverant sense
cap dubte que el Gran Esperit no portava la pluja degut a alguna falta de la
tribu que el tenia enutjat o, al contrari, agraint l’abundància d’aigua
regalada pels cels i atribuint el mèrit de tan magnífic èxit a les hores de
dansa.