Páginas

29/12/10

UNIÓ VALENCIANA S’HA MORT

FA MOLT, MOLT DE TEMPS
Dos articles ha publicat Miralles en l’últim mes. Dos escrits per a dir que el partit que presidix contínua ab vida. Dos actes de defunció disfressades de fe de vida redactades en un pulcre castellà com requerix (per al que ho firma) un document de tanta importància.

Unió Valenciana s’ha mort. La va ferir de mort Chiquillo el dia que va prendre les regnes del partit ab l’aparent propòsit de realçar la seua figura de cara a obtindre majors glòries en l’Olimp dels populars. La va ingressar en la UVI en el moment en què contra allò que s'aprovà per l’assemblea, va malvendre lo que quedava a canvi d’una butaca en el Senat i des de llavors, a pesar dels esforços de Ballester i Chanzá per reanimar el cos moribund, UV ha anat morint-se a poc a poc.

16/12/10

RECUPERAR ESPAI

Mil nou-cents noranta-un va ser un bon any per al valencianisme entés des d’una visió àmplia i generosa. S’iniciava la dècada ab unes eleccions autonòmiques que donaven els millors resultats obtinguts pel conjunt dels dos partits que es consideraven valencianistes, uns resultats que no s’han tornat a produir i que estan lluny de tornar-se a aconseguir tal com es planteja el futur immediat.

Prop de dos-cents huitanta-dos mil vots, més d’un 14%, van sumar Unió Valenciana i Unitat del Poble Valencià en aquelles eleccions que van marcar a un temps la glòria i l’inici del declivi.

Els dos partits protagonistes d’esta gesta han patit no obstant això destins molt dispars.

8/12/10

MENTIR IX DEBADES

Pareu atenció a este extracte d’una notícia apareguda en el Levante-emv el passat dia 30 de novembre:

“El projecte de reforma de la pescateria del Mercat Central va propiciar ahir l’enèsim enfrontament entre el Delegat del Govern en la Comunitat Valenciana, Ricardo Peralta, i l’alcaldessa de Valéncia, Rita Barberá. L’alcaldessa va denunciar el passat 23 de novembre l’incompliment del Govern respecte a l’esmentada pescateria i ahir Peralta va mostrar als venedors, per a sorpresa d’estos, l’acta de l’acord aconseguit a penes sis dies abans, el 17 de novembre, entre el Ministeri de Foment i el propi Ajuntament de Valéncia per a licitar les obres en els pròxims mesos. Barberá, no obstant això, assegura desconéixer eixe acord.”

22/11/10

ARA CiU

A estes altures no revele cap secret si dic que Convergència i Unió conforma un projecte polític ab el què em sent identificat i al que m’unixen moltes coses. Tampoc és cap novetat que un polític tinga afinitat ab un partit a què no pertany, sobretot si no es compartix ab ell espai electoral, com és el cas. Sense anar més lluny el propi Mariano Rajoy es va confessar fa unes setmanes admirador de la formació que dirigix David Cameron i no van faltar al seu dia els fervents seguidors d’Obama entre el socialisme espanyol.

CiU ocupa a Catalunya un nínxol ideològic que no es troba representat, almenys d’una forma visible, ací a Valéncia. Un espai necessari que contínuament es ve reclamant d’una manera o d’una altra (l’últim a fer-ho va ser l’empresari Federico Félix ) i que a pesar d’alguns intents, no ha arribat a quallar. És precisament esta incapacitat pròpia per a bastir un projecte valencianista de semblants característiques la que fa incrementar l’admiració per aquells que sí que han sabut fer-ho en la seua terra.

11/11/10

COM DOS GOTES D’AIGUA

A primera vista no pareixen precisament bessons. Físicament són dos pols oposats. U, “ample d’os”, cap cobert per espessa mata negra, eterna camisa roja, l’altre eixut com una moixama, pèl batent-se en retirada, pulcre trage Forever Young.

No compartixen orígens, ideologia ni país. L’excolpista veneçolà, militar i profeta de la Revolució Bolivariana, encarna lo que ell anomena socialisme del segle XXI que s’expandix pel sud del continent america, mentres que l’altre, el nostre, ab una trajectòria pràcticament grisa que li va portar a ser el quart president de la Generalitat, més per demèrits aliens que per la seua pròpia vàlua, representa els “valors” de la nova dreta espanyola, exemple en què es mirarà el pròxim govern de Rajoy si Déu no li posa remei.

29/10/10

JO VULL ELS DOS

Els valencians experimentem una certa tendència als extrems. Ens entreguem ab vehemència a una causa determinada i rebutgem ab abrupta brusquedat tot allò que no encaixe ab esta. La mateixa tendència la manifestem a l’hora de barrejar la ideologia ab les coses de menjar.

Des de 1992 estem reclamant ab insistència el tren d’alta velocitat Madrid-Valéncia. Arribar l’AVE a Sevilla i entrar-nos les picoretes va ser tot un, i durant els últims díhuit anys, mentres véiem com una volta i una altra el Govern d’Espanya ens deixava fora dels plans de modernització ferroviària, la reclamació es va convertir en afront històric, arenga electoral i trasto que tirar-se al cap.

14/10/10

DE LA MEL A LA FEL

 No m’abellix gens ni miqueta parlar enguany, de l'ocorregut durant la processó cívica del 9 d’octubre. Ha contribuït a esta apatia lo que he pogut llegir durant estos últims dies sobre este tema. Articles, comentaris i anàlisi que, de la mel a la fel, em fan pensar que aprenem poca cosa de les nostres experiències. A açò cal afegir com resulta de difícil resumir en un només article tot lo que ve al meu cap en estos moments.

La mel l’aporten els que, des d’una escassa perspectiva, qualifiquen d’èxit històric que un grup de persones aconseguírem arribar al parterre escortats per la policia. Perspectiva escassa perquè es pren com a referència lo que va passar l’any anterior i se li dóna dimensió històrica reduint la història a la seua mínima expressió. Mel perquè l’anàlisi es fa des de la voluntarietat de trobar l’element positiu entre tanta anomalia.

4/10/10

ESQUIZOFRÈNIA VALENCIANA

Intentar explicar el 9 d’octubre a un foraster ens porta a la conclusió que el nostre dia nacional pareix haver sigut dissenyat per Groucho Marx. Proveu si no a contar-li que el poble i les autoritats celebren al matí una processó cívica en què es ret homenatge a la bandera oficial, mentres que a la vesprada diverses associacions i partits polítics convoquen una manifestació en què s’enarbora una altra bandera ben distinta.

Intentar introduir a més els conceptes de pertinença, les controvèrsies sobre l’espanyolitat, la catalanitat o la simple valencianitat del nostre poble i les relacions ideològiques d’estos paradigmes ab les distintes denominacions, (Comunitat, País, Regne) o les variants cromàtiques de la nostra ensenya, és ja un exercici pedagògic que pot acabar ab la paciència de qualsevol interlocutor.

30/9/10

EL COST DEL SILENCI

Corre pels mentiders polítics una llegenda urbana que conta que, en l’última etapa de Zaplana al capdavant de la Generalitat, la classe empresarial valenciana va arribar a estar farta de la prepotència del Molt Honorable, de tal manera que a punt va estar de propiciar una convergència valencianista que poguera arrabassar-li la majoria absoluta i tornar-lo al solc.

Ab l’arribada de Camps a la presidència del Consell les aigües van paréixer tornar al lloc i la necessitat d’una força política autòctona va desaparéixer de l’agenda. Durant anys s’ha vist com les organitzacions empresarials de qualsevol tipus han donat el seu suport al govern popular, unes voltes de manera activa i altres, les més, simplement guardant silenci, un silenci que s’ha trencat estes últimes setmanes.

21/9/10

ENS VOLEN FURTAR EL VALENCIANISME

Hi ha qui defen una idea assassinant-la.
Com si s’haguera escoltat la dolça veu de Rita des del balcó de l’ajuntament del cap i casal a crit pelat “senyor pirotècnic pot començar la mascletà”, aixina han reaccionat els líders d’UV i CVa davant de la instrumentació del PP autonòmic (que no autònom), de la defensa dels símbols patris a compte de l’amenaça catalana, ara que s’acosten les eleccions.

Temps els ha faltat per a esclatar com a magranes al crit de “ens volen furtar el valencianisme”, reclamant la propietat en exclusiva d’esta defensa, acusant de plagi als populars, exigint anàlisi de sang per a vore qui té més blau en les venes i tot en perfecte castellà, en un exercici de coherència inconscient ab la seua més intima ideologia.

2/9/10

INTEGRACIÓ

Fins on arriba la meua memòria, el recorde treballant en la nostra fàbrica. Pell morena, cabell fosc i espés bigot.

Antonio va emigrar ab la seua família des d’un poblet d’Andalusia quan encara era un xiquet. A penes va poder anar a escola (fet que justifica la seua peculiar ortografia) i a pesar que pràcticament es va criar a Benifaió, del seu coll sempre ha penjat un cadena ab l’escut del Betis i del retrovisor del seu cotxe una medalla de la Macarena, senyals inequívocs de compromís ab les seues pròpies arrels.

Que jo sàpia mai s’ha vestit de faller, no plora davant de la Geperudeta, ni vibra d’emoció ab el Valéncia CF i a pesar d’açò em consta que va fer l’esforç més gran de que va ser capaç per a integrar-se en la societat que li va acollir a ell i a la seua família. Podria haver triat, com ho van fer molts altres, relacionar-se només ab els del seu mateix origen (a Benifaió hi ha andalusos per a parar un tren) i desenrotllar una vida exclusivament en castellà, però no ho va fer aixina, va aprendre valencià i en valencià s’ha expressat sempre, un exemple que han seguit els seus fills.

23/8/10

SOLLANA

Ajuntament de Sollana
Sovint em pregunte si els polítics tenim clar a que ens dediquem, i quant més em fixe en la forma d’actuar d’aquells que tenen algun tipus de responsabilitat, més convençut estic que no és aixina.

A la meua manera de vore-ho, la raó principal de tota activitat política hauria de ser la de proporcionar als ciutadans les majors quotes de benestar possibles, un concepte este que, més enllà de tamisos ideològics, es traduïx en facilitar els mitjans per a un desenrotllament òptim a cada un d’ells en igualtat d’oportunitats, però açò sol quedar en segon pla suplantat pel pervers joc de poder entre partits.

Per a argumentar este raonament deixaré per un moment els “grans assumptes” per a descendir al terreny en què més evident hauria de ser açò, el de l’administració local, la més pròxima a l’administrat i la que de manera més directa es percep l’actuació dels polítics, estiguen estos en el govern o en l’oposició i prendré com a exemple al meu propi poble, el que dóna títol a este article i ho faré ab un cas pràctic.

13/8/10

RÈQUIEM PER LES CAIXES

Dèbils, excessivament carregades de risc i polititzades. Aixina s’han descrit les Caixes d’Estalvis durant mesos, convertint les seues virtuts en defectes a ulls de l’opinió pública, buscant la desafecció dels ciutadans que permetera donar-los la “puntilla” sense massa escama, i pareix que ho han aconseguit.

Primer ens van convéncer de la necessitat de concentrar-les per a aconseguir grups potents, i en poc més d’un any s’han reduït de quaranta-cinc a díhuit. Després que les millors fusions eren aquelles en què s’unien entitats de distintes autonomies, i els valencians hem perdut de colp els centres de decisió de la tercera i la quarta. Finalment ab la LORCA s’obri la porta per a desterrar definitivament les caixes del panorama financer convertint-les en simples bancs.

25/7/10

LA DESPEDIDA D'IÑAKI

Em confesse admirador de Gabilondo. Sempre m’han agradat les seues anàlisis polítiques i la claredat ab què expressa les seues idees. No sempre compartisc la seua visió, és cert, però conte ab l’avantatge de tindre clara la seua adscripció ideològica i per tant, de comprendre el tamís a què sotmet el seu criteri. Ab altres comunicadors no sempre és possible açò.

Fa uns dies i gràcies a alguns faceamics socialistes que s’han preocupat de difondre el vídeo per esta xarxa social, vaig poder vore l’editorial de fi de temporada del programa que conduïx Iñaki en CNN+. Una editorial que a més, s’encarregaven d’elogiar profusament ab frases com “ja era hora que algú ho diguera clar” o ab alabances a la grandària dels genitals del periodista.

15/7/10

DE BARRERES ELECTORALS

No tardaran molt a aparéixer les primeres protestes, les primeres opinions, les primeres campanyes. A menys d’un any de les eleccions autonòmiques, és només qüestió de temps que isca la qüestió de la barrera del 5% a lluir, possiblement a mida que la premsa vaja publicant enquestes que situen en la corda fluixa a algun dels aspirants a revalidar representació parlamentària.

La llei electoral valenciana és especialment exigent a l’hora de permetre l’entrada dels partits a les Corts. Les seues portes romanen tancades per als que no són capaços d’obtindre el suport de al menys un 5% dels votants, prou més de lo que es necessita per a accedir a altres parlaments, prou més de lo raonable. Un percentatge dissenyat a mida per a fomentar el bipartidisme i que no obstant això, no és l’única barrera per a aconseguir representativitat, simplement és l’última i la més autòctona.

6/7/10

EL PROJECTE I LES SEUES CONSEQÜÈNCIES

Més enllà de lo que es percep a primera vista, més enllà dels escàndols, els trages i la insensibilitat cap als problemes reals dels valencians, el PPCV ve executant ab mà ferma un projecte transformador de la societat que manté mig ocult baix capes d’aparent improvisació i focs artificials.

Tindre una visió, un pla estratègic és imprescindible si es vol governar, lo contrari és, en el millor dels casos, aspirar a gestionar; però tindre una idea clara d’allò que es vol no és de cap manera garantia d’estar en el camí correcte. Hi ha projectes que ericen els pèls del bescoll i el que ens té reservat el PP als valencians és un d’ells.

29/6/10

PEL PUR PLAER

Tornava divendres passat de l’última visita de la setmana; infructuós intent de cobrar a un client peresós en el pagament, atrinxerat en l’excusa de l’escassetat de fons a final de mes. A l’entrada del poble un xiquet jugava en el primer descampat a la dreta. Des que hi ha els descampats sempre hi ha hagut un xiquet jugant en ells en el moment que l'oratge i les vacacions ho permeten.

La velocitat moderada ab la que la prudència m’invita a transitar per un nucli urbà em va permetre captar un breu instant del seu joc, una simple foto. En plena era Play Station, en la que els jocs dels xiquets pareixen irremissiblement condemnats al consum d’electricitat, este posava tot el seu interés en fer rodar un vell pneumàtic de cotxe que emmarcava una pesada llosa de pedra.

21/6/10

¡QUE ES FOTA EL COCODRIL!

Davall la gran roca de la sabana s’havien congregat tots els animals cridats pel rei de la selva. El lleó es va dirigir als seus súbdits en un to greu perquè greu era la situació.

Germans, la terrible sequera que ens assota està provocant la ràpida desaparició dels aliments i molt prompte no tindrem res que tirar-nos a la boca, aixina que he reunit al consell de savis i hem trobat una solució. Fins que es normalitze la situació no hi haurà més remei que menjar-nos els uns als altres, però com som animals civilitzats ho farem seguint un orde. El primer a sacrificar-se per la comunitat serà un animal de color verd que viu en l’aigua.

Això, això, ¡que es fota el cocodril!, es va sentir cridar la granota des de l’última fila.

31/5/10

LA LLEBRE I LA TORTUGA

El pare de mon pare era un home auster en l’afecte fins a tal punt, que quan ens contava alguna història no ho feia per a entretindre’ns, sinó ab l’objecte de formar-nos. Per a ell tot havia de tindre algun propòsit que transcendira a la simple diversió.

D’aquell temps segurament m’ha quedat el regust literari per la paràbola i una visió tamisada de l’actualitat que sovint acaba per evocar algun dels contes del meu iaio, que per altra banda no eren diferents dels escoltats per qualsevol altre xiquet de la meua època.

20/5/10

UNA VERITAT INCÒMODA

Vivim en la creença que se’ns està permés triar els nostres líders. Cada quatre anys som convocats a les urnes per a designar ab el nostre vot les persones que dirigiran les institucions valencianes, persones que se’ns presenten ab cara i ulls, que ens exposen els seus programes, que se’ns venen de la millor manera possible; però tot açò és fals, almenys en el cas de la Generalitat Valenciana.

Votem sí, i en aparença la persona que aconseguix més suports accedix a la presidència i forma govern, però qui porta els ramals del nostre destí es troba a més de 300 quilòmetres del Palau de la Generalitat i la seua designació no depén de la voluntat de les valencianes i dels valencians.

12/5/10

¿SOM UN POBLE SENSE SANG?


Diàriament escolte els meus clients queixar-se de la crisi, lamentar-se de la situació per la qual travessen els seus negocis, malparlar dels polítics. Hi ha dies en què després de la tercera o quarta visita , costa véncer l’impuls de tornar a casa rendit a l’onada de desanim i pessimisme que ni tan sols la costosa campanya Estoloarreglamosentretodos.org ha aconseguit parar.

Les lamentacions i les queixes s’han convertit en frases rutinàries en les conversacions, com un “bon dia” o un “com estàs” que traspassen la frontera dels llavis quasi de manera automàtica i sense conseqüències. Ni un simple gest de vaga general, ni el més lleu indici de revolució social a pesar que la situació s’agreuja mes a mes, inclús a pesar que quasi un de cada quatre valencians es troba desocupat i 17.000 autònoms s’han donat de baixa en l’últim any. ¿És que potser som un poble sense sang?

21/4/10

MALEÏT COMPLEX

Hui vaig a enfangar-me en un d’eixos temes que pensava que no tocaria mai, un d’eixos que de segur em farà perdre algun “amic” de Face, però al final de la correguda tan roín és estar sempre parlant de lo mateix que no fer-ho mai, convertint la prudència i les ganes d’avançar obviant els temes espinosos, en connivència per omissió.

Llig en el portal valencianisme.com la notícia de la presentació a Valéncia del Fòrum Mundial pels Drets dels Pobles ab una conferència en l’Aula Magna de la UV davall el títol “Els drets col·lectius dels pobles en el marc dels drets humans” i pense “vaja, pareix molt interessant, igual m’acoste”. Accedisc a l’enllaç que amablement es proporciona en l'esmentat portal per a vore que és exactament este Fòrum Mundial, que ab un nom tan aparatós ha de ser de lo més important i em trobe ab la primera sorpresa desagradable, ¡els valencians no estem en este Fòrum Mundial pels Drets dels Pobles!, o almenys no apareixem entre les 25 banderes que figuren en el logotip i entre les que si trobe les d’Euskadi, Galícia i Catalunya.

19/4/10

DUPLICITAT PROVINCIAL

A principis de la legislatura 95-99, Vicent González Lizondo, president de les Corts Valencianes va traure comptes i va arribar a la conclusió que era més rendible proporcionar un fax a cada diputat que continuar convocant-los per mitjà de telegrama, tal com es venia fent.

Hui, esta decisió pot paréixer un poc innocent, immersos com estem en plena era de les comunicacions en la que tots portem damunt un xicotet aparell que ens manté permanentment connectats ab el món i en el que els telegrames, el correu tradicional i inclús el fax han sigut ràpidament superats per internet i el correu electrònic, però més enllà de la mida en qüestió, lo que m’interessa ressaltar és el fet de que en un moment determinat, algú va decidir que quan les circumstàncies canvien, és necessari canviar també els mitjans, i açò no és precisament lo més habitual en l’administració.

8/4/10

LA DILIGÈNCIA DE L’ADMINISTRADOR

L’article 22 dels estatuts de la Germandat del Santíssim Crist de la Piedad, entitat de quina junta de govern sóc secretari diu aixina:

1.- L’Administrador de l’associació està obligat a complir la seua funció ab la diligència d’un bon pare de família.

La primera volta que vaig llegir este paràgraf em va paréixer tret d’un còdex antic, una cosa antiquada i masclista, tan acostumats com estem a l’actual correcció política en les formes, però per algun motiu, fa uns dies vaig sentir la necessitat de rellegir este article en concret i al fer-ho desposseït de prejuís, he descobert quanta falta ens fa en estos temps recuperar i actualitzar alguns dels conceptes que tan passats de moda ens pareixen.

31/3/10

NORMALITAT DEMOCRÀTICA

Quan el passat mes d’octubre el delegat de govern i omnipresent comissari polític socialista Ricardo Peralta, va declarar que entrava dins de la normalitat democràtica que un grup de violents donara caça a ciutadans en mitat d’una celebració popular, davant de la passivitat de les forces de l’orde que depenen d’eixa mateixa delegació del govern que ell dirigix, a més d’un se’ns va gelar la sang en les venes.

Parlar de normalitat democràtica per a justificar lo que sense cap dubte pareix una utilització partidista del conflicte per a impedir que afloren alternatives al bipartidisme acaparador i salvatge de PP i PSOE no pareix, no obstant això, cosa exclusiva del senyor Peralta, és més, per lo que he pogut observar és una practica prou habitual en els mitjans de comunicació que no dubten a aplaudir certes tàctiques de pressió quan estes beneficien a l’opció política dels seus amors.

8/3/10

NO TENIM PES POLÍTIC

Sí, ja sé que no és cap novetat. Els qui tenim una certa sensibilitat nacionalista sabem des de fa molt de temps que este, l’escàs pes polític, és el principal problema dels valencians, però escoltar-li-ho dir al representant de l’Associació Valenciana d’Empresaris fa un parell de setmanes li ha donat una nova dimensió, molt més àmplia i compartida; molt més greu.

La intervenció de Federico Félix durant el col•loqui organitzat pel Centre d’Actuació Valencianista en el Club Diario Levante, va posar de manifest que els empresaris han hagut de suplir en més d’una ocasió esta falta de poder real i que esta situació, lluny de millorar ab el temps s’està agreujant a cada dia que passa.

14/2/10

¿D'ESQUERRES O NO SERÀ?

Poques voltes una frase tan curta ha provocat tant de mal a un moviment. Ab les seues lletres s’ha alçat un mur d’exclusió, un gueto al què han sigut llançats tots els que no encaixaven en el motle prefabricat, un forat negre que ha engolit noms, associacions i partits, esborrant-los de la història del valencianisme simplement per no ser d’esquerres.

La visió reduccionista que s’ha nodrit de la repetició obsessiva d’esta màxima, no sols s’ha limitat a esborrar de la memòria col•lectiva una gran part del valencianisme actiu durant la república i la posterior dictadura extirpant-lo ab efectivitat quirúrgica, sinó que continua tirant a l’oblit a quants gosen acostar-se al nacionalisme des de qualsevol posició ideològica diferent de la “única fe verdadera”.

Dijous passat, Unió Democràtica del Poble Valencià va organitzar un sopar homenatge a Vicent Miquel i Diego. En el mític saló de l’Hotel Anglés, escenari de tants actes del valencianisme dialogant i entorn de Vicent ens vam reunim un nombrós grup de polítics, empresaris, religiosos, editors, professors universitaris i sincers amics ab un denominador comú, la visió d’un valencianisme emmarcat pel personalisme comunitari.

26/1/10

TRES "R" PER A FRANCO

Resulta difícil de creure que més de 23 anys després de la retirada de l’estàtua de Franco de la plaça del cap i casal, la seua figura continue planejant sobre l’actualitat política valenciana.

U pot entendre que durant els primers anys de la democràcia, quan encara podia escoltar-se el so de sabres en la foscor, els polítics que van dirigir la transició actuaren ab peus de plom. Però ara, ¿quina excusa pot esgrimir-se per a què l’estàtua d’un dictador continue generant polèmica?

I no és només això de l’estàtua lo que em preocupa. Passejant per la ciutat de Valéncia encara poden observar-se símbols predemocràtics que han sobreviscut inexplicablement a governs de distints colors aferrats a les fatxades d’edificis de titularitat pública i ahí continuen sense que els afecten lleis ni sensatesa.

22/1/10

¿UN MÓN FELIÇ?

Me vaig retrobar ab Huxley farà cosa de dos mesos. Se’m va presentar en una insinuant edició de butxaca des de les estanteries d’un centre comercial i el vaig abraçar junt ab el record d’una preadolescència de lectura als perus d’una garrofera.

Als dotze anys “Un món feliç” em va impressionar com només pot fer-ho una novel•la futurista plena de conceptes fantàstics i imatges de modernitat suggeridora, però rellegir a Huxley tants anys després m’ha donat perspectiva i una mirada critica que eriça els pèls del bescoll, perquè si bé no hem arribat als extrems de producció humana estandarditzada, classificació en alfes, betes o epsilons, ni al condicionament per mètodes invasius, d’alguna manera ens hem acostat perillosament a la societat de felicitat obligatòria i lligada al consum que es descriu en la novel•la.

8/1/10

REGENERACIÓ DEMOCRÀTICA

Hi ha conceptes que es posen de moda en un moment determinat com a resposta a una necessitat real o percebuda. Conceptes, que encunyen una frase com a expressió condensada de la seua pròpia complexitat i que queden tancats en eixa frase, desactivats per ella, anul•lats per ella.

En la segona mitat del segle passat, la necessitat d’harmonitzar l’increment del desenrotllament humà ab la conservació de l’espai natural va donar com resultat el concepte-frase “desenrotllament sostenible”. En quant es va popularitzar el desenrotllament sostenible, va deixar de ser útil a pesar de la imperiosa necessitat de la seua pràctica.

Qualsevol projecte urbanístic que implicara la desaparició de paisatge natural, exhibia en la seua redacció algun paràgraf que feia referència al desenrotllament sostenible, com si la seua simple evocació transformara el projecte en conservacionista. Cualsevol discurs polític quedava bé si el que el pronunciava soltava les dos parauletes ab un cert èmfasi i clar està, va deixar de tindre el seu significat original per a convertir-se en el pitjor enemic de si mateix.

El nou segle ens ha portat un nou exemple d’este paradigma; la regeneració democràtica, un concepte-frase que serpenteja entre l’actualitat, ballant un tango ab els casos de corrupció política. A més gran nombre de notícies sobre la corrupció, més són les veus que s’alcen per a pronunciar emfàticament les paraules màgiques.

¡Regeneració democràtica! Crida Rosa Díez des del seu cubicul ambigu i mediàtic y ho fa també la creu de la seua moneda, Enrique de Diego cavalcant sobre la demagògica Plataforma de las Clases Medias.

¡Regeneració democràtica! Exclama el PSPV-PSOE instal•lat en una oposició ab vocació d’eternitat mentres li fan d’eco Marga Sanz assentada en l’antic escó de Gloria Marcos i les xiques d’Iniciativa lluint camiseta Wanted .

¡Regeneració democràtica! És l’eslògan de moda per a gatets i gossets, des de l’extrema dreta a l’extrema esquerra passant per tot el registre de colors polítics, i inclús Mariano Rajoy ha mostrat sense pudor les seues ànsies de salvar la malparada democràcia assetjada per la degradació.

¿Però que volen dir quan diuen regeneració democràtica? ¿Perquè diuen amor quan volen dir sexe?

Per a uns regenerar la democràcia significa limitar la influència dels partits nacionalistes, per a altres limitar la de tots els partits en general. Uns parlen de casta parasitària, altres de corrupció generalitzada, però per a tots sense excepció la regeneració democràtica consistix en promulgar lleis, modificar reglaments, incrementar controls, en vigilar als polítics, sobretot als altres polítics, perquè la culpa sempre és dels altres.

¿Evita l’increment de la legislació en matèria penal l’existència de robatoris o la proliferació de radars en les carreteres que continuen havent-hi conductors que sobrepassen el límit de velocitat? Això mateixa, que regenerar la democràcia a base de fer més lleis, reglaments i codis de conducta, per a l’única cosa que servix és per a malgastar paper i tinta.

Que ningú s’equivoque, jo també crec que cal fer alguna cosa, que no anem per bon camí, que a este pas acabarem italianitzant la nostra democràcia (si no ho està prou ja), però a diferència de lo que s’ha proposat fins ara, pense que les accions regeneratives no han de ser exercides sobre els partits ni sobre els polítics, sinó sobre els votants.

És vergonyós vore com desfilen els polítics pels jutjats, i que eixos mateixos personatges imputats per greus delictes continuen figurant al capdavant de les llistes electorals, però ho és molt més observar les masses de fidels que s’amuntonen a les portes de les audiències per a animar-los i és depriment que cullen majories absolutes en les què s’escuden al crit de “les urnes m’han absolt”.

Mentres els ciutadans no comprenguen que el dret al vot els conferix el poder de decidir en quines mans es deposita el govern i que eixe poder comporta una responsabilitat sobre les actuacions d’eixos governants res canviarà, per molt que es publiquen els patrimonis dels polítics en internet.

Mentres els votants no castiguen les males pràctiques de govern, mentres continue eixint gratis i inclús rendible, els partits continuaran donant cobertura a imputats i encimbellant a inútils apretabotons.

I les males pràctiques de govern no es limiten a la utilització dels càrrecs públics per a l’enriquiment personal, ho són també el deteriorament de l’educació, la sanitat i altres servicis essencials per la inoperància dels polítics i ho són també la mala gestió de les arques de l’administració o la falta de suport al desenrotllament econòmic.

Per això, mentres altres reclamen més legislació, més duresa, més control, més transparència sobre els polítics, jo continue ab la meua particular croada dirigida als votants.

Si els teus governants estan imputats o han sigut agarrats agraint-los regals a membres d’una trama de corrupció, si malgasten els diners de tots en fastos i celebracions mentres es deteriora la sanitat i l’educació, si miren cap a un altre costat mentres s’incrementa la desocupació i es desintegra el teixit industrial, recorda, si el vas votar, tu eres el responsable.