Páginas

25/6/12

LA SÍNDROME UNILEVER


Te convide amic Càndid a fer un experiment amb mi. Revisa la teua cuina i mira si trobes algun producte de la marca Calvé, Flora, Frigo, Hellmann’s, Knorr, Ligeresa, Maizena, Tulipa o Lipton, després fes la mateixa operació en el teu bany i observa si tens alguna cosa de les marques Axe, Dove, Pond’s, Rexona, Signal, TRESemmé o Timotei.

De segur Càndid hauràs reunit més d’una d’estes marques en la teua busca que podria seguir per altres estances de ta casa amb idèntics resultats per a altres marques que tindrien en comú amb les que t’he mencionat una “U”  composta per un muntó de xicotets dibuixos, el símbol d’Unilever, una multinacional que assegura que “160 milions de voltes al dia, en algun lloc del món, algú tria productes Unilever. Des de les millors sopes fins a productes per a mantindre la teua llar neta.  Les nostres marques són part de la teua vida diària.”


Unilever és una marca expansiva que en compte d’especialitzar-se en un tipus de producte o en un ninxo de mercat procura empeltar-se en tots els sectors que pot encara quan estos es troben fora del seu camp d’actuació preferent.

Et conte açò, Càndid, perquè vinc observant l’existència d’una espècie de síndrome Unilever en la majoria dels partits polítics. No està esta síndrome repartit per igual, és cert, però en major o menor mida quasi tots tendixen a empeltar-se d’alguna manera en àmbits que en principi hagueren d’estar allunyats de la seua activitat principal i esta intromissió, acaba per deteriorar els ecosistemes en què s’introduïxen com a espècie invasora.

Els partits, no tots, ni en la mateixa mida, fan quant està en la seua mà per a introduir-se en moviments veïnals, per a estar presents en els nuclis de decisió dels agents socials, associacions de magistrats i quants grups de rellevància troben al seu pas, inclús si es tracta d’associacions de jubilats, filades de moros i cristians o casals fallers.

La conseqüència d’este frenesí colonitzador és evident, Càndid. La immediata politització de tot lo que toquen i la subsegüent utilització partidista de tota esta amalgama que hauria de representar a la societat però que acaba per representar de manera parcel·lària els interessos d’unes sigles determinades.

D’açò es deduïx que per a una gran part de les organitzacions polítiques no resulta útil escoltar a la societat que parla per mitjà de les seues estructures associatives, sinó influir en l’opinió dels ciutadans per mitjà de la intromissió.

Fins a tal punt hem assumit com normal este comportament que parlem sense embuts dels magistrats del tribunal suprem com a progressistes i conservadors, adjudicant a cada un la fidelitat a un o altre partit en funció d’açò i lo que resulta més decepcionant, podem endevinar el sentit de la seua intervenció en una deliberació en funció de l’origen polític de lo que es jutja.

No t’estranye, amic Càndid que em mostre escèptic cada volta que escolte algun polític parlar de regeneració democràtica, és que no puc evitar recordar tant com es contradiu el seu discurs amb els seus actes. Tots sense excepció han aparegut alguna volta subjectant la pancarta en una manifestació, suplantant amb este acte el protagonisme del poble.