Te convide amic Càndid a fer un experiment
amb mi. Revisa la teua cuina i mira si trobes algun producte de la marca Calvé,
Flora, Frigo, Hellmann’s, Knorr, Ligeresa, Maizena, Tulipa o Lipton, després
fes la mateixa operació en el teu bany i observa si tens alguna cosa de les
marques Axe, Dove, Pond’s, Rexona, Signal, TRESemmé o Timotei.
De segur Càndid hauràs reunit més d’una
d’estes marques en la teua busca que podria seguir per altres estances de ta
casa amb idèntics resultats per a altres marques que tindrien en comú amb les
que t’he mencionat una “U” composta per un muntó de xicotets dibuixos, el
símbol d’Unilever, una multinacional que assegura que “160 milions de voltes al
dia, en algun lloc del món, algú tria productes Unilever. Des de les millors
sopes fins a productes per a mantindre la teua llar neta. Les nostres
marques són part de la teua vida diària.”
Unilever és una marca expansiva que en compte
d’especialitzar-se en un tipus de producte o en un ninxo de mercat procura
empeltar-se en tots els sectors que pot encara quan estos es troben fora del
seu camp d’actuació preferent.
Et conte açò, Càndid, perquè vinc observant
l’existència d’una espècie de síndrome Unilever en la majoria dels partits
polítics. No està esta síndrome repartit per igual, és cert, però en major o
menor mida quasi tots tendixen a empeltar-se d’alguna manera en àmbits que en
principi hagueren d’estar allunyats de la seua activitat principal i esta
intromissió, acaba per deteriorar els ecosistemes en què s’introduïxen com a
espècie invasora.
Els partits, no tots, ni en la mateixa mida,
fan quant està en la seua mà per a introduir-se en moviments veïnals, per a
estar presents en els nuclis de decisió dels agents socials, associacions de
magistrats i quants grups de rellevància troben al seu pas, inclús si es tracta
d’associacions de jubilats, filades de moros i cristians o casals fallers.
La conseqüència d’este frenesí colonitzador
és evident, Càndid. La immediata politització de tot lo que toquen i la
subsegüent utilització partidista de tota esta amalgama que hauria de
representar a la societat però que acaba per representar de manera parcel·lària
els interessos d’unes sigles determinades.
D’açò es deduïx que per a una gran part de
les organitzacions polítiques no resulta útil escoltar a la societat que parla
per mitjà de les seues estructures associatives, sinó influir en l’opinió dels
ciutadans per mitjà de la intromissió.
Fins a tal punt hem assumit com normal este
comportament que parlem sense embuts dels magistrats del tribunal suprem com a
progressistes i conservadors, adjudicant a cada un la fidelitat a un o altre
partit en funció d’açò i lo que resulta més decepcionant, podem endevinar el
sentit de la seua intervenció en una deliberació en funció de l’origen polític
de lo que es jutja.
No t’estranye, amic Càndid que em mostre
escèptic cada volta que escolte algun polític parlar de regeneració
democràtica, és que no puc evitar recordar tant com es contradiu el seu discurs
amb els seus actes. Tots sense excepció han aparegut alguna volta subjectant la
pancarta en una manifestació, suplantant amb este acte el protagonisme del
poble.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada