Páginas

30/4/12

LES LLÀGRIMES DEL BOTXÍ


Si em preguntes Càndid, la diferència entre un botxí contrari a la pena de mort i un que l’aprova amb vehemència, et contestaré que el primer plora cada volta que ha de complir amb la seua comesa i no és tema menor este de les llàgrimes, perquè si bé és cert que al final ambdós botxins acaben donant mort al sentenciat, el primer sens dubte posarà especial cura en no fer-li patir, mentres que el segon no tindrà el mateix mirament.

Alguns podrien titlar d’incoherència eixa actitud, jutjant les conseqüències i no les causes. ¿Què sabem de les circumstàncies que han portat a l’home a actuar de manera tan diferent de la seua pròpia naturalesa? ¿Què sabem de les imposicions a què ha de fer front? ¿Què del sacrifici a què ha de sotmetre les seues creences? Aixina i tot, si jo haguera de ser ajusticiat, triaria al botxí que plora.


Com voràs Càndid, no diferix molt en açò la política espanyola. Fins fa ben poc, l’encarregat d'eixecutar (el president de l'Eixecutiu) les mides per a traure’ns de la crisi era un cert Zapatero (no sé si et recordaràs d’ell) i encertada o equivocadament va acabar per aplicar les receptes que, segons conten, li van ser imposades per Merkel i Sarkozy, Com estes receptes entraven en conflicte moral amb la seua pròpia ideologia, les va aplicar tard i mal, intentant (o pretenent) minimitzar el patiment dels qui hauríem de suportar la càrrega, cosa que no va aconseguir.

Podríem dir que com a botxí, entraria en la categoria dels qui ploren i com a estos, se'l va jutjar més per les conseqüències que per la intenció. Aixina que, marcat amb l’estigma de la incoherència, va vore com els ciutadans (per al cas, les víctimes) li donaven l’esquena a ell i al seu partit que va patir per la seua causa el menyspreu i la derrota.

Com en moltes altres ocasions, va funcionar la llei del pèndol i en compte de triar una opció neutra en què l’encarregat del “garrote vil” tinguera l’obligació de negociar i consensuar els termes del seu maneig, el poble va decidir donar tot el poder a l’opció més allunyada del seu predecessor, i aixina ens veiem ara, amb les mateixes receptes imposades per tercers aplicades això sí, pels qui no troben inconvenients morals per a fer-ho i inclús pareixen disfrutar fent-ho.

No sóc, com bé saps Càndid, més pròxim a les ideologies d’esquerra de lo que ho sóc a les de dreta, no és el meu regne d’eixe món i solc trobar coses i causes vàlides o invàlides tant en un costat com en l’altre. No sóc tampoc amic de majories absolutes que impedisquen el matís, el diàleg i l’acord. El meu vot no va anar, ni fa tres anys, ni fa poc més de cent dies, per a cap dels partits majoritaris, però com he dit al principi, posats a ser executats, preferisc sempre el botxí que plora, encara que lo millor, sense cap dubte, haguera sigut cremar el patíbul.