Molt abans que els efectes especials generats per
ordinador i el 3D inundaren les pantalles dels cines, la figura esvelta de
Johnny Weissmüller engrunsant-se d'arbre en arbre ja havia fet somiar a milers
de xiquets de mig món.
La meua generació va conéixer a Tarzan emmarcat en
aquell caixó que habitava en el saló i al que es dirigien brillants els ulls
àvids d'aventura. Tots volíem ser Tarzán, aquell ser lliure que Hollywood ens
mostrava en una selva plena de perills controlats, animals a qui es podia
dirigir amb un simple crit i apartament en la copa d'un arbre dotat de totes
les comoditats de la vida moderna. El cine ens va fer desitjar una selva
modèlica sense penúries ni malalties, en la que tot estava a la nostra
disposició.