Páginas

28/2/15

QUAN NO VEUS VINDRE EL TSUNAMI

Se lo que és endur-se una hòstia quan no te la esperes, per això ara reconec els símptomes que li precedixen i puc vore la dolça candidesa que em va acompanyar en els moments previs en els rostres dels que rebran la següent.

Va ser en el 99. Un d'eixos anys que no s'obliden perquè establixen un canvi radical en la teua vida i passen a constituir una fita per la qual calcules les distàncies vitals.

Per a que pugueu comprendre de que parle, vos posaré en antecedents de lo que havia suposat la legislatura que estava a punt de concloure amb les eleccions del 13 de juny de 1.999.


La política havia deixat de ser per a mi una activitat secundària per a convertir-se en la meua ocupació principal i després de molts anys de participació des de les Joventuts, vaig passar a formar part del Consell Nacional d'Unió Valenciana, a ocupar el càrrec de secretari nacional d'implantació i a ser nomenat assessor del Conseller de M. Ambient.

Aquells anys, els que van seguir a l'entrada del partit en el govern de la Generalitat, van ser convulsos. Molts dels qui consideràvem un error aquell acord que es va conéixer com “el pacto del pollo” vam passar a conformar la nova direcció d'UV liderats per Hèctor Villalba, però ho vam fer atrapats per compromisos ocults adquirits per persones que ja no tenien la capacitat de complir-los, la qual cosa va desembocar en una crisi interna de nefastes conseqüències i a pesar de tot, vam seguir avant.

Tot i el panorama que he descrit, el partit creixia i molt. La nostra presència en els pobles i comarques es va multiplicar, com ho va fer la militància en quantitat, activitat i implicació. Al finalitzar la legislatura i en part gràcies a la meua labor, havíem incorporat entorn de 100 regidors i 10 alcaldes independents a la nostra llarga llista de càrrecs públics. Ens recomponíem i ens preparàvem per a la refundació. El Congrés de Gandia va servir per a demostrar de que érem capaços i també per a espantar als que ens volien dèbils i submisos per al seu ús i profit.

No hi havia dia en què no tinguera almenys un acte, sopar o reunió al què acudir i tot mentres es produïen sonades desercions airejades convenientment en els informatius de Canal 9 (Q.E.D.) i un dels fundadors del partit era expulsat en un dels capítols més desagradables de la història d'UV.

Per si no fóra prou amb tot açò, dos dels líders amb més poder es van comportar com eixos gossets que van pixant pels cantons marcant territori i al trobar-se en un d'ells s'enfanguen en una lluita sense quarter per la seua propietat i no obstant això, les sensacions percebudes en l'interior del partit eren bones. Res pareixia detindre la nostra progressió… o almenys això créiem.

Van arribar les eleccions i vaig ser encarregat de la coordinació dels mítings a les ordes del secretari electoral que al seu torn depenia del secretari d'organització, però per distints motius estes dos persones es van esborrar de la campanya i de la nit al dia vaig passar d'organitzar una xicoteta part de la mateixa a fer-me càrrec de tot; formant equips, dissenyant actes i manejant un pressupost que encara hui em fa tremolar les cames. Comparat amb allò res de lo que haguera fet amb anterioritat i molt probablement res de lo que faça mai podrà ni tan sols acostar-se a aquells vint i tants frenètics dies.

I no deguí de fer-ho malament del tot, perquè uns dies abans de finalitzar la campanya vaig rebre una telefonada en la què a més de felicitar-me pel treball, se m'oferia ocupar la secretària d'organització en la pròxima remodelació del Consell Nacional i confesse que en el meu atreviment, vaig arribar a acariciar la idea de ser senador.

La vida em somreia, la vida ens somreia. No disposàvem d'enquestes d'intenció de vot, però omplíem en cada presentació de candidat i en cada míting, inclús en el central que sempre s'abordava amb una certa inquietud i que eixe any ens va deixar amb un regust a èxit en la boca. Els més gosats parlaven de 12 diputats…

La línia que separa la vida i la mort per a un partit és prima, molt prima. En el cas d'Unió Valenciana va ser un percentatge, un simple 0'24% que ens va deixar fora de la la barrera electoral i de les Corts ¿Algú en la sala havia vaticinat 12 diputats? El bon ambient intern no ens deixà vore la realitat. Els electors havien deixat de contemplar-nos com una opció necessària o havien perdut la confiança en nosaltres o simplement apostaven per cavall guanyador o… que més dóna, el cas és que vam desaparéixer i ho vam fer de manera lenta i dolorosa, de vegades inclús vergonyosa.

Ara i gràcies a les xarxes socials sóc espectador de candideses alienes. Altres són els que no veuen arribar el tsunami enlluernats pels esmorzars de partit replets de militants (quasi sempre alliberats), per actes d'acompanyament a líders febles, torts en regnes de cegos. Guanyarem, els escolte o millor dit, els llig.

Em crida l'atenció en especial, una certa diputada que dia sí, dia també, s'afanya a penjar notícies sobre els casos de corrupció andalusos. No puc evitar recordar-me d'aquell acudit que contava no se qui, en el que l'alcalde del poble assentat en la barberia observava les dones que passaven pel carrer dient-li al barber: “Eixa dona ha sigut meua, eixa també ha caigut, aquella dos voltes” i aixina fins que el que estava al seu costat li respon: “Collons senyor alcalde, entre vosté i la seua dona es follaran a tot lo poble”.

Els dos grans partits feliços en el seu món intern, cada un parlant de la corrupció de l'altre, el poble pensant que entre els dos se'l van a follar i el tsunami creixent allà a la llunyania mentres l'hora del desastre s'acosta. Guanyarem, continuen escrivint en els murs virtuals, exhibint enquestes favorables mentres els dies transcorren inexorables cap a l'enquesta final, la de les urnes, la que apagarà la música de les previstes celebracions de victòria. Ja vaig viure una d'eixes nits.

I si dic fill, entén-te nora. L'aigua quan es desborda no es conforma d'arrasar els edificis situats a primera línia. Vorem quants queden en peu a l'acabar la legislatura que ve.

3 comentaris:

Rafel Francesc ha dit...

Un post honest, i fins i tot necessari... De veres gràcies per parlar (escriure) amb la mà al cor...

Enric Estruch ha dit...

Carles, tota la vida recordaré l.amargor d.eixa nit electoral de derrota.

Nomdedéu ha dit...

Jo vull unm país on la política no deixa fora a gent com tu