8/6/15

LO MEU ÉS MEU I LO TEU… TAMBÉ


Mira que porte anys en açò de la política i encara hi ha coses que em sorprenen.

Portava ja uns mesos preguntant-me el motiu pel qual Pablo Iglesias havia decidit desertar de les eleccions municipals sent com és el líder d'un partit que fa de la connexió directa amb el poble la seua bandera. ¿Quina millor manera de materialitzar eixa aspiració que estar present en l'administració que més prop es troba dels ciutadans?

Al principi vaig pensar que es tractava d'una qüestió logística. El sobtat èxit de Podemos en les europees i la seua proximitat a les locals podien haver-los agarrat sense l'estructura suficient per a armar candidatures, però no podia ser açò perquè els “Circulos” sorgien per tot el territori espanyol com a bolets després de la pluja.


Al remat vaig concloure que es tractava d'un excés de zel, un intent d'evitar que a l'abric de la victòria centenars d'arribistes acabaren infiltrats en les candidatures i el consegüent perill d'haver de carregar amb ells durant quatre anys. Esta em va paréixer l'explicació més plausible. Un tant covard però lògica. No obstant això estava equivocat.

No sé com explicar-ho d'una manera suau, però lo que Iglesias ha fet en estes eleccions és alguna cosa pareguda a la selecció natural, una espècie de darwinisme polític. Ha enviat a les seues hosts a combatre sense oferir-los l'escut de la seua marca i sense reconéixer explícitament mes que un lleu parentesc (que d'altra banda ha sigut evident per al comú dels votants) i ha esperat a vore qui eixia viu de la contesa.

He de reconéixer que l'estratègia és genial i li ha permés rendibilitzar com pròpies les victòries d'Ada Colau o de Manuela Carmena. Però com va dir el mateix Pablo, el cel es pren per assalt i els que no han arribat a xafar el bancalet de Sant Pere no són tan Podemos com les dos futures alcaldesses. ¿Qui se'n recorda dels tres regidors que ha tret València en Comú en El Cap i Casal? Van pegar un gran bot, sí, però ni es van acostar als núvols i al calaix.

Pablo va comprendre prompte els perills de generar massa expectatives. Després de la sorpresa de les europees a les què es presentaren sense la pressió de l'èxit preconcebut, les andaluses li van posar els peus en la terra. Traure menys representants que els que vaticinaven les enquestes va convertir en fracàs un enorme èxit i a partir d'ací es van acabar les oportunitats per a convertir-se en sorpresa. Els Guanyem, els En Comú i els centenars de noms més o menys creatius amb els que es presentaren en cada poble i ciutat es van convertir a un temps en arnés de seguretat i garbell destriador.

Les victòries de Pablo són seues i les dels altres també, mentres que els fracassos són sempre dels altres.

De propina.

València és una excepció a la regla. Ací el gran bot a la fama, la verdadera sorpresa, no s'ha produït en l'ajuntament (que també) sinó en les Corts i l'ha pegat Oltra que no està en l'òrbita de Podemos i no obstant això, es deixa vore eixa compulsió per absorbir la llum aliena que ha desenrotllat Iglesias.

D'alguna manera s'està assimilant l'èxit d'Oltra per mitjà de xicotets i subtils gestos com certes declaracions de Pablo que pareix haver oblidat que el seu home a València és Montiel o com certs dibuixets que circulen per les xarxes socials on Oltra apareix junt a Ada i Manuela com a heroïnes d'un canvi en la política associant subliminarment a la formació del redolinet.

Per a algú de Madrid, Sevilla o Conca, algú que no coneguera les particularitats de la política valenciana Compromís podria confondre's perfectament com una altra de les marques associades a Podemos.

Esta setmana tocava parlar del govern... però encara no n'hi ha.