Páginas

21/9/15

COLLITA DEL 67


Pertany a una generació pont. Una generació que entrà a l'escola en plena dictadura, va eixir quan començava a caminar la democràcia i que pel camí arribà formar en silenci marcial mentres s'hissava la bandera abans d'entrar a classe. Convé recordar de tant en tant la nostra història que és molt més recent de lo que a voltes ens pareix.

La collita del 67 com tantes altres abans, es va educar en la immersió lingüística. Clar que en aquell temps a ningú se li ocorria qüestionar eixa immersió que com haureu suposat, sigué en castellà i només cap al final de la EGB vam rebre les nostres primeres classes de valencià impartides generalment per professors sense la més mínima formació en la matèria (no era este un cas excepcional, recorde haver rebut classes de francés amb mestres que no coneixien l'idioma). En altres paraules: vam ser educats per a ser analfabets en la nostra pròpia llengua, sense que es produïra una clamor general acostumats com estàvem a que les coses eren com eren i punt.


Aixina i tot, vam dur la qüestió amb una certa aparença de dignitat. A pesar de la sobredimensionada presència del castellà en l'administració pública o les relacions laborals, el valencià continuava sent l'idioma vehicular per excel·lència en les nostres relacions personals i ací resistia mal que be, bressolat per l'oralitat del context, fins que les noves tecnologies han vingut a modificar la nostra forma de comunicar-nos.

Em doní compte de fins a quin punt s'evidenciaven les nostres carències el passat mes d'agost quan vaig ser inclòs en el grup de watsap “QUINTA DEL 67 BENIFAIÓ” i vaig començar a llegir els missatges.

Voreu. A causa del camí que vaig triar en la vida, m'he relacionat majorment amb persones lingüísticament militants que com jo s'havien preocupat per aprendre a casa lo que l'escola ens va negar i als que se van anar unint noves generacions que ja eren educades en valencià i açò distorsionava prou la visió general de la situació. Sempre dic que a deu metres del nostre rogle de convivència hi ha tota una diversitat de realitats que no percebem si sempre romanem en ell.

Amb les noves tecnologies, la paraula escrita té cada volta més pes en les relacions personals i als que som valencià-parlants no ens naix dirigir-nos als nostres amics i sers volguts en un altre idioma que no siga en el que ens van parir i cada u ho fa com sap o com pot. Ja no es tracta d'adoptar una o altra ortografia… impera l'anarquia.

Cada volta que algú protesta perquè s'establixen mides de discriminació positiva per al valencià en l'educació, en l'administració pública o en qualsevol altre àmbit, mire a la meua generació i m'indigne perquè volen furtar-li als nostres fills lo que ens van furtar a nosaltres i ja està bé que aixina portem més de tres segles.

De propina:

Ai eixos que no volen assistir a les processons perquè diuen que no hi ha que barrejar lo institucional i lo religiós i es peguen colzades per a assistir, a principis de setembre, a la processó de la Mare de Déu de la Salut d'Algemesí.