Páginas

9/5/15

ENQUESTES


Vicenta és una viuda de 77 anys (la mateixa edat que Joan Carles I solia dir, sobretot quan la premsa encara es referia a ell com “nuestro joven monarca”) que dóna catequesis els dimarts i cuina per als seus néts tots els divendres. Pels matins s'entreté amb “Sálvame” i per les nits amb les tertúlies polítiques que oferixen ara quasi totes les cadenes (sí, ja sé que ens agrada pensar que el públic d'estos dos tipus de programes és distint, però no és aixina). Vicenta ha sigut, a més, el meu conillet d'índies durant molts anys.

Quan volia difondre un missatge en els meus temps de polític en actiu, primer li l'explicava a Vicenta. Si podia fer-me entendre, si comprenia lo que jo volia dir, no hi havia problema, però sí no era aixina, em replantejava la manera en què havia de fer-ho, perquè el problema sol estar en l'emissor i no en el receptor.


Bé, no havia explicat que a més de tot lo que he dit de Vicenta, ella és la meua sogra i vindria a ser una d'eixes “persones normals” a què es referixen els polítics quan els interessa. Una persona que a pesar de tindre una ideologia més o menys determinada, decidix el seu vot seguint impulsos de vegades peculiars i que entén la informació que li arriba (com fem quasi tots) a la seua particular manera.

Fa un parell de dies va entrar la meua sogra a casa dient que Podem havia perdut molts vots i preguntant-me que opinava sobre això. Vaig tractar d'explicar-li que no es podia perdre allò que no es tenia, però me'n adoní que possiblement per a una gran part dels electors, no hi ha diferència entre lo que diu una enquesta sobre la intenció de vot i els vots aconseguits realment per una formació.

Açò no tindria la major importància en qualsevol altre moment, però ara, quan s'està produint una gran migració de vots que busquen un lloc on refugiar-se de la cascada de corrupció i crisi que ens inunda, si que la té, i molta.

Tenim una llarga tradició d'enquestes electorals que són convenientment analitzades, esmicolades i explicades per especialistes durant tota la campanya (inclòs eixe etern període a què anomenem precampanya només perquè no es demana el vot), els mateixos especialistes que es passen la setmana següent a les eleccions justificant perquè els resultats reals no s'assemblen a les enquestes i a pesar d'estos antecedents i davant de la falta d'altres referències, estes enquestes i les seues pertinents cuines en funció de les preferències dels qui les encarreguen o les difonen, s'estan convertint en far que guia a un bon nombre de votants.

Les milers de vicentes que decidiran el seu vot en els pròxims dies, ho faran influenciades per qui apareix o no en estes enquestes, per quin partit pareix pujar o baixar, per a qui s'ha condemnat a l'extinció i a qui s'ha decidit elevar a l'Olimp. Al cap i a la fi, les majories es nodrixen d'eixe segment enorme compost per persones que poden canviar el seu vot en funció d'impulsos de vegades peculiars i als que els agrada sentir-se guanyadors.

Les enquestes poden ser esta volta (i com a excepció) fidels reflexos dels resultats del dia 24 de maig com a profecies autocomplides.