Páginas

26/5/15

PROMESES


La setmana passada vaig ser testimoni accidental d'una d'eixes reunions que tenen els candidats amb tot tipus d'associacions quan es troben en campanya.

Dic accidental, perquè no estava convidat ni tenia cap intenció d'estar present, però la trobada tingué lloc en un establiment públic i això que tu estàs a la teua però els protagonistes s'encaboten en utilitzar un to de veu invasiu (com si no els importara estar rodejats de gent aliena, o precisament per això mateix) i no pots evitar assabentar-te de lo que diuen encara que ho intentes.

No té importància ací el candidat, ni la seua ideologia, ni amb qui s'haguera reunit, però el cas és que a l'anar-me'n d'aquell local ho vaig fer amb una considerable dosi de mal suc en el cos i no va ser precisament per la invasió acústica, sinó perquè de lo que vaig escoltar poguí deduir que poques coses han canviat en açò de la política a pesar de la crisi i d'eixa necessitat de renovació de què tant es parla.


Els polítics (o almenys una gran part d'ells) vells o novells, continuen fent com que escolten, però lo que realment fan és parlar. Parlen més que els seus interlocutors (com diria ma mare els xarra cul i tot) i sobretot sobreactuen intentant convéncer als que han tingut l'amabilitat de reunir-se amb ells de que coneixen els seus problemes millor que ells mateixos, que tenen les solucions a tots els seus mals, i per descomptat, que els comprenen molt millor ¿que dic? moltíssim millor que els altres polítics que només els volen pel seu vot. U els escolta parlar i pensa que el candidat és el representant de l'associació i el representant de l'associació el candidat.

Però lo que em va posar realment de mala veta és que no vaig escoltar ni un punyeter NO en tota la conversació. Un “això no es pot fer”, un “això no s'ha de fer”, un “no hi ha diners per a això” m'haguera reconciliat amb la política, però no. Cada petició (per desgavellada que esta fóra) era contestada des de la ferma adhesió a la causa de la caça del vot amb un sí rotund i sense pal·liatius. Igualet, igualet, a lo que faria un pare consentidor amb un xiquet malcriat.

A això es reduïx la política en massa ocasions. A dir sí de manera continuada, sense criteri i compulsivament. A transformar eixos sí en promeses electorals que finalment es materialitzen en infraestructures tan costoses com infrautilitzades, en pesades càrregues pressupostàries que paguem entre tots a escot i en el pitjor dels casos en tristos fantasmes clausurats per falta de diners per al seu manteniment. Que açò passara quan cavalcàvem en la cresta de l'onada muntats en el dolar ja estava malament. Que ho fem ara quan tenim el fang a l'altura del garganxó, senzillament no té perdó de Déu.

Hi ha una tendència massa generalitzada entre els polítics vells i novells a fomentar el ciutadà consentit, perquè resulta més fàcil pescar vots prometent pistes d'atletisme als què corren, piscines cobertes als que naden i jornals sense treballar als parats. Després ja vindrà la realitat a esmenar les promeses.

De propina:

Fa uns anys, vaig assistir a una reunió entre l'ajuntament i diverses associacions per a fixar criteris a l'hora de concedir i justificar les subvencions.
Dos intervencions van ser especialment cridaneres: La dels qui es queixaven per no poder incloure en la memòria de justificació de despeses les compres que es feien sense IVA i la dels que es queixaven de que no els permeteren incloure a efectes subvencionables la compra d'alcohol.

Dir sempre que sí ens porta a açò.