21/7/15

DE LO URGENT I LO NECESSARI


Ma mare, com la majoria de les mares, és capaç de fer multitud de coses al mateix temps (les mares del món van inventar la multitasca molt abans que Microsoft o Apple) i no obstant això és incapaç de parlar i caminar al mateix temps.

Com ma mare és prou xarradoreta, recorde quan era menut lo llarg que se me feia al camí des de l'Estació del Nord a el Corte Inglés de Pintor Sorolla. Hi hagué voltes en que pensí que havíem de fer nit en mitat del trajecte.

Hauré contat esta anècdota com un milió de voltes, sempre per a la il·lustrar la necessitat d'evitar que lo urgent ens paralitze i és precisament ara, quan s'inicia una nova etapa en la política valenciana, quan més necessari és recordar açò mateix: Lo urgent i lo necessari poden i deuen fer-se al mateix temps.

Ve açò al cas dels diferents anuncis que van apareixent sobre els projectes del nou govern conforme este pren forma entre els que hi ha un que m'ha fet especial comboi. Em referisc a la supressió de les diputacions provincials pel mètode del buidatge de contingut i la reducció a la seua mínima expressió. Entendreu que com a vell somiador de la nació, açò em toque la fibra.


Des que tinc ús de raó política, he escoltat parlar sobre la necessitat, sempre ajornada, d'aprovar la llei de comarcalització que ja apareix reflectida en el nostre Estatut d'Autonomia de 1982, una llei que necessita (com totes les coses importants) d'una majoria de dos terços per a la seua aprovació i si bé la llei no existix, les comarques sí i es troben bé vives en l'imaginari col·lectiu i sense elles no es pot completar el procés.

Mai em van ensenyar en l'escola res sobre les comarques valencianes, ni vaig poder vore cap mapa que les mostrara, però des de ben xiquet sabia que havent nascut a Benifaió, pertanyia a la Ribera Alta i que una volta passat el barranc del Tramusser, entrant a Almussafes o visitant els meus iaios a Sollana, estava en la Ribera Baixa de la mateixa manera que em sonaven familiars els noms de les comarques més pròximes com si estigueren impresos en el meu ADN pel simple fet de ser formes d'organització territorial naturals que han sobreviscut a tots els canvis geopolítics que hem patit al llarg de la nostra història.

La llei de comarcalització és una d'eixes qüestions necessàries que sempre es veuen aparcades per un motiu o un altre i ara, quan es parla de diluir les funcions de les diputacions centrifugant les seues funcions és quan es va a vore amb total claredat l'autentica dimensió de la seua carència pal·liada només en part per unes febles mancomunitats i és ara quan els amics d'ajornar lo que és necessari per a abordar lo urgent més arguments tenen per a exposar.

Que sí. Que és cert que hi ha molts problemes pendents. Que tenim l'administració feta un Ecce Homo, que devem més que divisem, que ens neguen el finançament que ens correspon, que hi ha autèntics drames personals pendents de resoldre, la sanitat i l'educació estan demanant ajuda a crits i hem de reinventar el nostre sistema productiu i financer, però a diferència de ma mare, hem de ser capaços de parlar i caminar al mateix temps.

Les diputacions són una anomalia democràtica, un pou cec que s'escapa al control del ciutadà i que consagra un model territorial desvertebrador que ens impedix avançar com un poble unit. La seua eliminació hauria de ser qüestió prioritària per a qualsevol demòcrata.

De propina:

A vore si no ens desbaratem que vos conec. No es tracta de muntar 34 minidiputacions amb els mateixos vicis i servituds que les tres que ja tenim. Trellat i imaginació, que no tenim el cos per a balls.