Páginas

18/8/15

JIMMY EL “ALDEANO”


VALENCIA NEWS


Dilluns 3 d'agost. Són un poc més de les 8 del matí i camine pel meu carrer en paral·lel a una parella de dones que pam amunt, pam abaix, són de la meua edat. Una d'elles és del poble i valenciàparlant, l'altra forastera. Capte trossos d'una conversació que mantenen en castellà sobre l'escassa utilitat que té educar els nostres fills en valencià.

Dimecres 5 d'agost. Els dimecres hi ha mercat a Sollana. No són encara les huit i mitja del matí i estic assentat en un tamboret alt en la barra del bar Pallús prenent, com cada matí, un café del temps amb sacarina i sense llima (sóc home de costums). A la meua esquena s'obri la porta i s'escolta un bon dia. El nouvingut saluda als parroquians en un valencià adornat per un accent curiós.

Jimmy és un dels molts venedors del mercat i pel seu aspecte diria que és senegalés. S'assenta al meu costat i li solta a una de les ames del bar un “Inma, estàs que t'ixes” i a mi un “¿em passes el diari rei?”. Hi ha uns quants estrangers venent en el mercat, però no diria jo que a Jimmy se li poguera considerar com a tal.


Vivim un fals debat sobre l'educació en la nostra llengua materna que pretén reduir tot a una qüestió utilitarista, oblidant que la primera i principal funció de qualsevol llengua és la de poder relacionar-nos amb les persones amb què convivim. Per a mi, poder dir-li a la meua dona “te vull” ja justifica per si mateix l'existència del valencià.

La diferència fonamental entre les dos dones del dilluns i Jimmy és que les primeres filosofaven sobre un concepte difús de conveniència, mentres que Jimmy ha comprovat empíricament que parlar en valencià facilita la seua integració i li és útil per a vendre en el mercat. Jimmy cobrix millor les seues necessitats bàsiques i gaudix d'un major estatus social gràcies precisament a apreciar lo que altres amb més motiu desprecien.

La llengua en què em va parir ma mare no és útil, em diuen els detractors de la seua implantació en l'ensenyança. Afirmen que el futur està fora i que per a això és més necessari saber anglés, com si una cosa estiguera renyida amb l'altra. Els més gosats arriben a afirmar que el saber si que ocupa lloc i que cal alliberar espai en el disc dur de les nostres neurones per a què càpien eixos idiomes que sens dubte ens van a fer falta de manera immediata.

Jo, no obstant això, observe al meu voltant i la realitat que percep és ben distinta. És cert que cada volta hi ha més treballs per als que fa falta conéixer idiomes i que hi ha gent que ha d'emigrar per a trobar un mitjà de vida, però la immensa majoria passaran la seua vida laboral ancorats al seu poble, a la seua comarca o si molt m'apreten a la seua província. Pocs (en termes percentuals) travessaran eixes fronteres i d'estos a molt pocs lis aprofitarà el segon idioma aprés durant els seus estudis i com Jimmy hauran d'adaptar-se a la realitat del lloc en què recaiguen.

El debat a més de fals és pervers. No sols se'ns intenta convéncer de que el valencià no és útil i que el seu aprenentatge dificulta el d'altres idiomes que ho són més (tots els estudis respecte d'això indiquen lo contrari), a més se'ns presenta un futur en què tots serem emigrants en un moment o un altre de les nostres vides i que els nostres fills no tindran una altra opció vital que eixir a buscar-se la vida per eixos mons de Déu. ¿De veritat volem eixe futur?

De propina:

Més de tres segles convencent-nos de que el nostre idioma és inferior té les seues conseqüències. La primera és eixe ressort que s'ha implantat en el nostre cervell que ens fa canviar d'idioma en quan el nostre interlocutor parla en castellà (la conversació entra les dos dones del dilluns és una bona mostra d'això) i la segona és haver aconseguit que ens avergonyisca defendre'l.
De les dos dones, la que és del poble va acabar per dir, quasi disculpant-se per això, que a pesar de tot ella preferia que els seus fills estudiaren en valencià.

Afortunadament tot açò està canviant.