Dilluns
3 d'agost. Són un poc més de les 8 del matí i camine pel meu
carrer en paral·lel a una parella de dones que pam amunt, pam abaix,
són de la meua edat. Una d'elles és del poble i valenciàparlant,
l'altra forastera. Capte trossos d'una conversació que mantenen en
castellà sobre l'escassa utilitat que té educar els nostres fills
en valencià.
Dimecres
5 d'agost. Els dimecres hi ha mercat a Sollana. No són encara les
huit i mitja del matí i estic assentat en un tamboret alt en la
barra del bar Pallús prenent, com cada matí, un café del temps amb
sacarina i sense llima (sóc home de costums). A la meua esquena
s'obri la porta i s'escolta un bon dia. El nouvingut saluda als
parroquians en un valencià adornat per un accent curiós.
Jimmy
és un dels molts venedors del mercat i pel seu aspecte diria que és
senegalés. S'assenta al meu costat i li solta a una de les ames del
bar un “Inma, estàs que t'ixes” i a mi un “¿em passes el
diari rei?”. Hi ha uns quants estrangers venent en el mercat, però
no diria jo que a Jimmy se li poguera considerar com a tal.
Vivim
un fals debat sobre l'educació en la nostra llengua materna que
pretén reduir tot a una qüestió utilitarista, oblidant que la
primera i principal funció de qualsevol llengua és la de poder
relacionar-nos amb les persones amb què convivim. Per a mi, poder
dir-li a la meua dona “te vull” ja justifica per si mateix
l'existència del valencià.
La
diferència fonamental entre les dos dones del dilluns i Jimmy és
que les primeres filosofaven sobre un concepte difús de
conveniència, mentres que Jimmy ha comprovat empíricament que
parlar en valencià facilita la seua integració i li és útil per a
vendre en el mercat. Jimmy cobrix millor les seues necessitats
bàsiques i gaudix d'un major estatus social gràcies precisament a
apreciar lo que altres amb més motiu desprecien.
La
llengua en què em va parir ma mare no és útil, em diuen els
detractors de la seua implantació en l'ensenyança. Afirmen que el
futur està fora i que per a això és més necessari saber anglés,
com si una cosa estiguera renyida amb l'altra. Els més gosats
arriben a afirmar que el saber si que ocupa lloc i que cal alliberar
espai en el disc dur de les nostres neurones per a què càpien eixos
idiomes que sens dubte ens van a fer falta de manera immediata.
Jo,
no obstant això, observe al meu voltant i la realitat que percep és
ben distinta. És cert que cada volta hi ha més treballs per als que
fa falta conéixer idiomes i que hi ha gent que ha d'emigrar per a
trobar un mitjà de vida, però la immensa majoria passaran la seua
vida laboral ancorats al seu poble, a la seua comarca o si molt
m'apreten a la seua província. Pocs (en termes percentuals)
travessaran eixes fronteres i d'estos a molt pocs lis aprofitarà el
segon idioma aprés durant els seus estudis i com Jimmy hauran
d'adaptar-se a la realitat del lloc en què recaiguen.
El
debat a més de fals és pervers. No sols se'ns intenta convéncer de
que el valencià no és útil i que el seu aprenentatge dificulta el
d'altres idiomes que ho són més (tots els estudis respecte d'això
indiquen lo contrari), a més se'ns presenta un futur en què tots
serem emigrants en un moment o un altre de les nostres vides i que
els nostres fills no tindran una altra opció vital que eixir a
buscar-se la vida per eixos mons de Déu. ¿De veritat volem eixe
futur?
De
propina:
Més
de tres segles convencent-nos de que el nostre idioma és inferior té
les seues conseqüències. La primera és eixe ressort que s'ha
implantat en el nostre cervell que ens fa canviar d'idioma en quan el
nostre interlocutor parla en castellà (la conversació entra les dos
dones del dilluns és una bona mostra d'això) i la segona és haver
aconseguit que ens avergonyisca defendre'l.
De
les dos dones, la que és del poble va acabar per dir, quasi
disculpant-se per això, que a pesar de tot ella preferia que els
seus fills estudiaren en valencià.
Afortunadament
tot açò està canviant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada