Páginas

12/8/15

NO SÓC MELENDI I ALLIOLIMAN

VALENCIA NEWS 4/08/15

Fa ja uns quants anys d'allò, però hi hagué una època en què vaig creure que era possible el naixement d'un moviment valencianiste transversal i integrador capaç de superar els conflictes tradicionals que ens han impedit créixer com a poble. No era l'únic que ho creia ni era la primera volta que s'intentava. Possiblement cada generació ha tingut almenys un intent acompanyat del seu corresponent fracàs.

El cas és que durant un temps, un grup heterogeni del que formàvem part valencianistes de quasi totes les tradicions ens reunírem, parlàrem, vam fer algunes campanyes, taules redones... i sopàrem junts, que tot és precís.

Va ser en un d'eixos sopars prop de les torres de Quart, que entre espesses dissertacions i bromes diverses va sorgir l'afortunadament efímer duo “No sóc Melendi i Allioliman”. El que no era Melendi era Pere Fuset que des de que s'havia tornat hipster li tenia una retirada al mal imitador de Sabina i Allioliman era jo per raons que no cal explicar.


He volgut contar este succeït per a il·lustrar lo que pretenc abordar hui. Conec prou bé a Fuset com per a saber que quan es va posar a valencianitzar la batalla de flors, va fer lo que li eixia del cor i amb total coherència amb la seua trajectòria.

Mireu. Molt s'ha escrit els últims dies sobre la grandària del blau de les senyeres que van omplir el recorregut i molta tinta s'ha malgastat per a escriure autentiques parides. He vist les fotografies i excepte les fetes a mala llet, en totes he vist la meua bandera, però no és eixa la qüestió. Altres veuen manipulacions vergonyoses i la mà del Butoni que intenta catalanitzar les tradicions valencianes.

Com he dit conec a Fuset, però també conec a molts dels qui han intentat fer ara de l'ample del blau casus belli, mentres que han romàs callats durant tots els anys en què el lloc de la Senyera ha sigut usurpat. Majoritàriament anaven amb les escopetes carregades des de molt abans de vore com quedava allò. Les van carregar el dia en què l'ajuntament del Cap i Casal va canviar de mans i tement que se'ls caducara la pólvora van decidir soltar-la encara que l'oportunitat no ho meresquera. Si la franja blava haguera tingut quatre voltes la grandària que va lluir, s'hauria alçat el crit al cel perquè el blau era massa clar o massa fosc... parides.

Estic segur de que motius no faltaran per a criticar els nous governs en què participa Compromís i jo no sóc precisament dels que aplaudixen a la seua lideressa cada volta que s'aclarix la gola, més aïna al contrari, però hi ha gent que s'ha quedat ancorada a un moment que no és este i que al crit de “contra el catalanisme vivíem millor” desitgen ferventment que es produïsca l'aquelarre esperant que el poble torne a córrer cap a les trinxeres que ells mai van abandonar.

Hem canviat de segle i fins i tot de mil·lenni. Tenim una altra moneda, una altra situació geopolítica i altres problemes, però açò no pareix importar-los, continuen repartint carnets de valenciania i puresa de sang i de segur a estes altures ja m'hauran retirat el meu.

Lo que ens va convertir en una comunitat autònoma maltractada i desnodrida va ser la nostra patològica tendència a la desunió i a la batalla identitària i mentres no trenquem amb eixe vici nostre, les portes estaran obertes per a lladres, botxins i tirans.

De propina:

Qui pense que les meues critiques es dirigixen només a una vora del riu s'equivoquen. També a l'altra vora veig elements desitjosos de reviure batalles amb la faca entre les dents.

Deixeu de ser vores, sigeu riu amics meus.