INVISIBLES

Els valencians, com a poble, passem per la vida sense destorbar, sense alçar ni pols ni remolí. Practiquem la intranscendència i la irrellevància amb tanta obstinació que hem aconseguit, amb el temps, fer-nos totalment invisibles.

Per això no m'ha sorprés, ni tan sols m'ha defraudat que PSOE i PP s'hagen posat d'acord per a reformar la Constitució sense incloure la recuperació del Dret Civil Valencià. ¿Quin altre resultat calia esperar? Som invisibles i invisibles són les nostres reivindicacions per xicotetes que estes siguen. Perquè no ens equivoquem, la restitució del nostre Dret Civil no és més que una nimietat en comparació amb tot lo que el nostre poble ha de reclamar. Una micòria, el xocolate del lloro que qualsevol autonomia aconseguiria amb només murmurar-ho a cau d'orella dels qui manen.

Carta oberta a la Junta Directiva de la SUAM Sollana

Voldria escomençar estes línies donant-li les gràcies a la Junta Directiva pel seu paper en la recent assemblea informativa. Gràcies perquè van aconseguir portar-me a la memòria un record de la meua iaia que va faltar fa un grapat d'anys.

Voreu. Un dia vaig entrar a casa i me la vaig trobar veient una pel·lícula d'eixes basades en fets reals, en concret sobre violència de genere. En un moment donat, mentre el marit li estava pegant a la dona, la meua iaia em va dir “Mira si ella és roïna que el home li té que pegar i tot”.

Bé, se m'havia oblidat dir-vos que la meua iaia estava sorda. Entre això i que era producte d'una època fosca, la seua percepció de lo que estava passant estava prou distorsionada.

PARAULES D’AMOR

De les seues boques brollen les més meloses frases hàbilment calculades per a afalagar les nostres orelles. Les seues intencions se'ns mostren pures i virginals. Ens volen, és més, ens volen a tal punt que són capaços de fer tot per nosaltres. Invoquen el nostre nom a la menor ocasió per a demostrar quant rendits als nostres peus estan.

Pronuncien paraules d'amor però lo que realment volen és sexe, concretament fotre'ns (possiblement en castellà s'entén millor, “quieren jodernos”). No se m'ocorre millor manera d'explicar que s'amaga darrere de la pesada insistència amb què es proclama la rebaixada d'impostos com alguna cosa que es fa per i per als ciutadans, per a que puguen gastar més, per a que el Govern no es “forre” a costa dels pobres contribuents.

ANTIGA

Antiga era un país molt xicotet. Tan xicotet, tan xicotet, que possiblement era el país més xicotet del món.

I no ho era perquè no tinguera extensió, que de fanecades no li’n faltaven, ni perquè entre les seues fronteres visquera poca gent. De fet els seus habitants es comptaven per milions amuntegats en grans ciutats.

No, Antiga era un país molt xicotet perquè en ell només havien dos maneres de pensar i una de no fer-ho.

LES COSES QUE PODRÍEM FER

 

Esta setmana es compleix un any de les primeres mides per a contindre la COVID19. Un any des de que va sonar l'última mascletà, les falles van quedar a mig plantar i es va apretar el botó de pause de la festa.

Des de llavors, s'han succeït confinament, desescalada, nova normalitat, excés de confiança, segona ona, tercera i marxa arrere. Durant este temps, governs de tots els colors i formats han pres decisions encertades i errònies, s'ha rectificat mentre s'aprenia. Unes voltes s'ha optat per extremar la prudència i altes, per tot lo contrari.

Un any ens dona una certa experiència a tots, però també esgotament. Als qui han hagut que prendre decisions i als qui hem hagut de viure amb elles. Açò s'està fent més llarg que un dia sense pa i es nota.

ODI ETERN A LA POLÍTICA MODERNA

 

Com he dit en alguna altra ocasió, jo soc polític. Ho soc, independentment de a què em dedique per a guanyar-me la vida. Ho soc, milite o no en un partit. Soc polític de la mateixa manera que un lleó és un lleó i cap dels dos podem deixar de ser lo que som.

Entenc que la majoria de la gent pense que ser polític és ocupar algun càrrec orgànic o públic en el marc de la militància però no és aixina (no només), això és estar en política.

SALMÓ BOTÀNIC

En 2004 la revista Science publicà un estudi en el que qüestionava la seguretat del salmó de piscifactoria pels elevats nivells de contaminants detectats en instal·lacions europees, xilenes i estatunidenques.

Segons este estudi, el consum de només dos tallades de salmó de piscifactoria al mes era suficient per a superaren els límits de seguretat establits per l'Agència de Medi Ambient dels Estats Units per a estos contaminants orgànics.

En resum, lo que venia a dir l'informe publicat per Science era que el salmó de piscifactoria era roín, roiníssim i aquest concepte va ser àmpliament difós per mitjans de comunicació de tota mena (la gravetat del seu contingut no era per a menys) amb titulars com “El salmó de piscifactoria pot ser cancerigen” per a comboi dels productors de salmó salvatge que ho veien com una oportunitat per a incrementar el seu negoci recollint consumidors en la seua fugida del producte caigut en desgràcia.

SOBRE LA TELEVISIÓ DELS VALENCIANS

Tenia ma mare quan jo era menut, una amiga que com ella, sent de Sollana s'havia casat en Benifaió i allí vivia. Tenia eixa amiga un fill de la meua mateixa edat, aixina que, sovint acompanyava a ma mare quan anava de visita a la casa de la seua amiga per a jugar amb el seu fill.

HISTÒRIES DE LA PUTA MILI (III)

 

No vos ho havia dit, però vaig arribar a la mili com Pedro Sánchez va arribar a la presidència del Gobierno… amb una flor en el cul.

Tenint en compte que podria haver-me tocat anar a pegar panxades per qualsevol desert mal comunicat, acabar de mecanògraf en Capitania General de Madrid va ser tota una sort. 

Un tracte una miqueta informal amb els comandaments (ens passàvem el dia envoltats de galons, estreles i medalles), zero maniobres militars, tarifa super-reduïda de guàrdies concentrades en els primers mesos perquè els oficials volien tindre als seus secretaris lliures per a fer-los la faena i tots els caps de setmana a casa de permís.

HISTÒRIES DE LA PUTA MILI (II)

 

El meu amic Pepe Castellano (i Bolumar per part de mare), més conegut com a Pepe Carabasses sempre deia “En conventos i colectividades, no enseñes tus habilidades”.

No coneixia encara a Pepe quan, amb el cap rapat formava al pati del Campamento Santa Ana davant del pavelló de la quarta companyia, per lo que no vaig poder seguir el seu consell, cosa que m'haguera privat de la segona lliçó sobre el comportament humà que em va proporcionar aquell període de la meua vida.

Com tots els pollos (qualificatiu que rebíem tots els reclutes durant el període d'instrucció) em va tocar realitzar labors imprescindibles per al manteniment de la integritat de l'Estat com la neteja de latrines o el servici en cuina, on vaig poder comprovar que si no moríem per intoxicació alimentària, la nostra generació podria sobreviure a qualsevol catàstrofe.

HISTÒRIES DE LA PUTA MILI

He viscut moltes vides i no em referisc a aquelles vides anteriors en les que els crèduls de l'esoterisme diuen haver sigut Napoleó o Cleopatra.

He viscut moltes vides, però totes han sigut en esta i en totes elles he procurat transitar amb els sentits ben oberts, receptius a quants ensenyaments pogueren obtindre's de cada experiència, absorbint com fa l'aigua de brollador les propietats de la roca per la qual es filtra.

En una vida anterior i ja llunyana, com la majoria dels homes de la meua generació vaig ser soldat per un any i durant eixe període castrense amb 19 tendres anyets vaig tindre l'oportunitat d'aprendre algunes lliçons que res tenen a vore amb allò de “hacerse un hombre” que tant es pregonava com principal benefici d'aquell any llançat a perdre pel que havíem de passar obligatòriament.

MA MARE I FUSET

Ma mare és una dona valenciana de les de perenne monyo de perruqueria, polsera de canya i llavis pintats amb xoricet. Ideològicament podríem dir que complix els estàndards d'eixa dreta moderada a la que abans anomenàvem centre. Fa uns mesos, quan les enquestes començaven a dibuixar els possibles resultats de les últimes eleccions, estava molt preocupada per que pogueren arribar al poder els qui volien tornar als temps en que una dona havia de tindre el permís del seu marit per a obrir un compte corrent.

Servisca tot este preàmbul per a explicar que en cap circumstància m'imagine a ma mare votant a Compromís i aixina i tot, este estiu, quan es va produir la primera envestida contra Pere Fuset a compte de l'accident que va costar la vida a un operari durant el muntatge d'unes grades i els partits de l'oposició començaven a reclamar el seu cap en safata de plata, ma mare va eixir en la seua defensa.

LO QUE N’HI HA JUGA

Fa quatre dies mal comptats, anaven els de Compromís queixant-se de la decisió presa per Ximo Puig d'ajuntar les eleccions autonòmiques amb les generals. Culpaven a esta coincidència dels seus “roïns” resultats. El vot dual, deien.

I va i ahir tornem a votar i no hi ha coincidència, ni vot dual i els resultats són els mateixos.

Hi ha un defecte de percepció en el fet de pensar que en l'anterior contesa electoral es va obtindre un mal resultat. Una distorsió que ha condicionat decisions sobre com es concorria a estes que ni entenia jo llavors, ni entenc ara.

NO LI VEIG EL PROFIT

Diré de bestreta, que no tinc cap objecció a l'acord de coalició aconseguit per Compromís. En realitat no em pareix ni bé ni mal, entre altres coses perquè no em jugue res en eixa partida i pense que ells, millor que ningú, coneixen les seues circumstàncies i les seues necessitats. Però perqué tinc molts i bons amics que militen en la formació als qui desitge que els vaja bé i d'altra banda per la meua naturalesa de furoner de la política valenciana m'impulsa a analitzar tot lo que passa en esta pàtria nostra, em vaig posar ahir a reflexionar sobre els possibles beneficis del pacte i el resultat no se m'antoixa massa profitós.

DEFENSA DE LA POLÍTICA 1

Sóc polític. Ho sóc independentment de a què em dedique per a guanyar-me la vida. Ho sóc encara que no ocupe un càrrec públic o orgànic, milite o no milite en un partit. Sóc polític de la mateixa manera que un lleó és un lleó i cap dels dos podem deixar de ser lo que som.

I de la mateixa manera que jo sóc polític, hi ha persones que estan en política i no faran una altra cosa que estar en política. Mai seran polítics. Per molt que siga el temps que en ella estiguen, no deixaran de ser professors, advocats, empleats de banca o torners fresadors, perquè això és lo que són, lo que els definix.

DESTARIFO

Se'm cau l'ànima als peus cada volta que Toni Cantó obri la boca per a amollar les seues abundants gracietes de parvulari. El tio no distingix registres i li la bufa i no li la constipa estar en un míting entre adeptes, en una entrevista o en un debat. Per a ell tot es reduïx al llenguatge de hater hiperactiu de Twitter amb un discurs infestat de pretesos insults i mentires.

El xou de Cantó té sempre els mateixos ingredients. Dir-li PSC als socialistes valencians, Tele Cumprumís a la nostra televisió i esguitar amb mentires sobre el perill que corre el castellà o l'adoctrinament en les aules. El seu és un espardenyot cuinat al foc de la seua malaltissa obsessió per catalanitzar la política valenciana.

NO PENSES EN ELS PRESSUPOSTOS

Estàvem ací tan tranquils, entretinguts amb l'estrena de “Apocalypto” en Andalusia, l'octava temporada de “El Golpe” en Catalunya i el remake de “La venjança dels Sith” que s'anuncia pròximament en totes la pantalles i va el Gobierno i decidix pertorbar esta bassa d'oli iniciant la tramitació dels Pressupostos Generals de l'Estat. A fer la mà Netflix, HBO i la programació d'À punt al complet. Tot el món s'ha quedat amb la mirada fixa en els pressupostos com a conills paralitzats en mig de la carretera enlluernats pels fars del cotxe que està a punt d'atropellar-los.

Bullen les xarxes socials de gent unflant pit com a colom de mostra per l'estratosfèric augment en les inversions que ens va a regalar el Gobierno a les valencianes i als valencians. S'alegren ufans de que Pedro Sánchez vaja a complir la promesa que li va fer a Ximo Puig quan el segon va anar a visitar al primer i mira que té pelendengues que hàgem de declarar festiu el dia en què un president del Gobierno assumisca un compromís adquirit prèviament.

WINTER IS COMING

S'acosta li hivern. Els vents gèlids ja han bufat per les terres del sud, alçant de les seues tombes velles ideologies que haurien de romandre soterrades en la tenebrosa era a la que pertanyen i no obstant això caminen ara entre nosaltres, blanquejats pels qui obliden els escrúpols a l'hora d'accedir al poder.

S'acosta l'hivern i aquells que van passar anys anunciant el seu pelegrinatge al centre, l’han abandonat a la carrera atrets pel costat fosc, contagiats pel mer contacte, desitjosos de complaure als nous senyors de l'agenda.

EMPELT

Jo em mirava els meus plantons. Més bonics no els hi havia. Els cuidava amb dedicació i cura. Els imaginava creixent forts i erectes, de troncs amples, arrels profundes, frondoses branques, oferint fruits carnosos i dolços. En el viver revisava cada detall que assegurara el seu futur creixement.

En el xicotet entorn controlat tot eren promeses d'èxit, però una volta i una altra, al trasplantar aquelles meravelloses promeses a la fèrtil terra, esta es tornava dura, aspra i els cavallons impedien l'arribada de la necessària aigua fins a marcir sense pietat els meus esforços.

EN NOMDEDÉU

Enric Nomdedéu va escriure un twit l'altre dia “El PP voldria canviar a Bonig, però l’alternativa és cim un ximpanzé amb una ballesta.” Lo que sucedió a continuación les sorprenderá… (o no).

Bramen les hosts twiteres des de llavors demanant el cap del secretari autonòmic d'ocupació i director del SERVEF i ho fan mentres alcen torxes, forques i piques a compte del twit, sostenint que en una arrancada de masclisme furibund, Nomdedéu li va dir ximpanzé a Eva Ortiz (número dos del PPCV) afirmació esta, que per poc que es tinga un mínim de comprensió lectora, es manifesta com falsa.