17/7/19

DEFENSA DE LA POLÍTICA 1


Sóc polític. Ho sóc independentment de a què em dedique per a guanyar-me la vida. Ho sóc encara que no ocupe un càrrec públic o orgànic, milite o no milite en un partit. Sóc polític de la mateixa manera que un lleó és un lleó i cap dels dos podem deixar de ser lo que som.

I de la mateixa manera que jo sóc polític, hi ha persones que estan en política i no faran una altra cosa que estar en política. Mai seran polítics. Per molt que siga el temps que en ella estiguen, no deixaran de ser professors, advocats, empleats de banca o torners fresadors, perquè això és lo que són, lo que els definix.


Aclarisc estos termes perquè entenc que no ha de quedar dubte algun de que lo que escriuré en esta sèrie d'articles és defensa de part.

D'alguna manera s'ha establit com a marc de referència un extens argumentari de barra de bar (vertedero de amor que diria El último de la fila) que marca amb l'estigma de la inutilitat la política i tot quant a esta rodeja, en especial als polítics.

No és estrany en esta època, que qualsevol, sense el més mínim coneixement del nostre funcionament democràtic, esgrimisca sense rubor la necessitat d'eliminar els inexistents jornals vitalicis dels diputats, com tampoc és estrany trobar en les xarxes socials gràfics en què es plasma qualsevol xifra inventada (com més exagerada millor) de polítics a sou de l'erari públic i l’enorme forat que provoquen a les nostres arques amb l'import del qual es podria millorar la sanitat, portar la vidriola de les pensions al superàvit o posar al primer espanyol en la lluna.

Es titla constantment als polítics de gossos, malfaeners, aprofitats. Es pren l'excepció pel tot i aixina finalment tots són corruptes, apoltronats, buscadors del poder, desconnectats dels problemes de la gent del carrer i titulars de quants defectes puguen trobar-se en la condició humana.

Assumit pel comú dels mortals que aquells que dediquen la seua vida a la política són l'origen de tots els mals, tot quant amb ells es relaciona com els sous o els elements necessaris per a desenrotllar la seua funció, passen a ser considerats com a privilegis i per tant no hi ha exercici més noble que dedicar els majors esforços a intentar desposseir-los d'ells.

Tan profundament estan assentades estes creences en la població que molts dels qui estan en política no dubten a pujar-se al carro del descrèdit i intenten presentar-se davant del públic com no polítics, com pretesos representants de la societat civil en contraposició a la casta.

Només una xicoteta mostra d'açò: Fa uns anys, vaig tindre l'oportunitat de participar en una taula redona (en la foto) organitzada per l'Associació Valenciana de Politòlegs en la Facultat de Dret de la Universitat Politècnica sobre regeneració política junt als representants d'altres tres partits minoritaris (en este cas minoritaris era un augmentatiu). Els meus companys de debat van iniciar tots i sense excepció la seua intervenció afirmant que no eren polítics. Jo per la meua part (mentres em preguntava ¿Si no són polítics que punyetes fan ací?) ho vaig fer amb la mateixa declaració amb la què he iniciat este article.

Tot este soroll de fons no és innocent. Per davall d’ell, subjau tota una filosofia que ja practicava Franco amb el seu celebre “Haga como yo, no se meta en política” i el seu objectiu és fer oblidar que el verdader paper dels polítics és el de servidors públics que amb les seues accions han d'elevar el nostre benestar a les més altes cotes.

Desposseint-los d'este paper i convertint-los en problema irresoluble ens conviden a desitjar ser governats per grisos tecnòcrates la ideologia dels quals cap en un full excel o en un de balanç contable.

Reduint-los a un “tots són iguals” eliminen la nostra capacitat de triar als millors i a substituir-los si no complixen les expectatives, convertint el nostre exercici democràtic en una militància cega de hooligan incapaç de vore un penal si és comés pel seu propi equip.

El poble té eixe poder, encara que l'aja oblidat. El poder de rebutjar amb el seu vot. Perquè no ens oblidem: La primera volta que un polític ens enganya, la culpa és seua. La segona volta, la culpa és la nostra.

Cap comentari: