Sóc
polític. Ho sóc independentment de a què em dedique per a
guanyar-me la vida. Ho sóc encara que no ocupe un càrrec públic o
orgànic, milite o no milite en un partit. Sóc polític de la
mateixa manera que un lleó és un lleó i cap dels dos podem deixar
de ser lo que som.
I
de la mateixa manera que jo sóc polític, hi ha persones que estan
en política i no faran una altra cosa que estar en política.
Mai seran polítics. Per molt que siga el temps que en ella estiguen,
no deixaran de ser professors, advocats, empleats de banca o torners
fresadors, perquè això és lo que són, lo que els definix.
Aclarisc
estos termes perquè entenc que no ha de quedar dubte algun de que lo
que escriuré en esta sèrie d'articles és defensa de part.
D'alguna
manera s'ha establit com a marc de referència un extens argumentari
de barra de bar (vertedero de amor que diria El último de
la fila) que marca amb l'estigma de la inutilitat la política i
tot quant a esta rodeja, en especial als polítics.
No
és estrany en esta època, que qualsevol, sense el més mínim
coneixement del nostre funcionament democràtic, esgrimisca sense
rubor la necessitat d'eliminar els inexistents jornals
vitalicis dels diputats, com tampoc és estrany trobar en les
xarxes socials gràfics en què es plasma qualsevol xifra inventada
(com més exagerada millor) de polítics a sou de l'erari públic i
l’enorme forat que provoquen a les nostres arques amb l'import del
qual es podria millorar la sanitat, portar la vidriola de les
pensions al superàvit o posar al primer espanyol en la lluna.
Es
titla constantment als polítics de gossos, malfaeners, aprofitats.
Es pren l'excepció pel tot i aixina finalment tots són corruptes,
apoltronats, buscadors del poder, desconnectats dels problemes de la
gent del carrer i titulars de quants defectes puguen trobar-se en la
condició humana.
Assumit
pel comú dels mortals que aquells que dediquen la seua vida a la
política són l'origen de tots els mals, tot quant amb ells es
relaciona com els sous o els elements necessaris per a desenrotllar
la seua funció, passen a ser considerats com a privilegis i
per tant no hi ha exercici més noble que dedicar els majors esforços
a intentar desposseir-los d'ells.
Tan
profundament estan assentades estes creences en la població que
molts dels qui estan en política no dubten a pujar-se al carro del
descrèdit i intenten presentar-se davant del públic com no
polítics, com pretesos representants de la societat civil en
contraposició a la casta.
Només
una xicoteta mostra d'açò: Fa uns anys, vaig tindre l'oportunitat
de participar en una taula redona (en la foto) organitzada per
l'Associació Valenciana de Politòlegs en la Facultat de Dret
de la Universitat Politècnica sobre regeneració política junt als
representants d'altres tres partits minoritaris (en este cas
minoritaris era un augmentatiu). Els meus companys de debat van
iniciar tots i sense excepció la seua intervenció afirmant que no
eren polítics. Jo per la meua part (mentres em preguntava ¿Si no
són polítics que punyetes fan ací?) ho vaig fer amb la mateixa
declaració amb la què he iniciat este article.
Tot
este soroll de fons no és innocent. Per davall d’ell, subjau tota
una filosofia que ja practicava Franco amb el seu celebre “Haga
como yo, no se meta en política” i el seu objectiu és
fer oblidar que el verdader paper dels polítics és el de servidors
públics que amb les seues accions han d'elevar el nostre
benestar a les més altes cotes.
Desposseint-los
d'este paper i convertint-los en problema irresoluble ens conviden a
desitjar ser governats per grisos tecnòcrates la ideologia dels
quals cap en un full excel o en un de balanç contable.
Reduint-los
a un “tots són iguals” eliminen la nostra capacitat de
triar als millors i a substituir-los si no complixen les
expectatives, convertint el nostre exercici democràtic en una
militància cega de hooligan incapaç de vore un penal si és comés
pel seu propi equip.
El
poble té eixe poder, encara que l'aja oblidat. El poder de rebutjar
amb el seu vot. Perquè no ens oblidem: La primera volta que un
polític ens enganya, la culpa és seua. La segona volta, la culpa és
la nostra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada