24/11/20

HISTÒRIES DE LA PUTA MILI

He viscut moltes vides i no em referisc a aquelles vides anteriors en les que els crèduls de l'esoterisme diuen haver sigut Napoleó o Cleopatra.

He viscut moltes vides, però totes han sigut en esta i en totes elles he procurat transitar amb els sentits ben oberts, receptius a quants ensenyaments pogueren obtindre's de cada experiència, absorbint com fa l'aigua de brollador les propietats de la roca per la qual es filtra.

En una vida anterior i ja llunyana, com la majoria dels homes de la meua generació vaig ser soldat per un any i durant eixe període castrense amb 19 tendres anyets vaig tindre l'oportunitat d'aprendre algunes lliçons que res tenen a vore amb allò de “hacerse un hombre” que tant es pregonava com principal benefici d'aquell any llançat a perdre pel que havíem de passar obligatòriament.

Vaig arribar de bon matí en un tren ple de gom a gom d'adolescents amb “petate” a Càceres. Allí, envoltat d'immensos camps de pedra ens esperava el “Campamento Santa Ana”, el Centre d'Instrucció de Reclutes en el que ens entrenarien per a una missió d'especial transcendència per a la defensa... desfilar per a jurar bandera.

Durant aquells primers mesos d'aprenents de Rambo, els caps “chusquerosPilo i Polo (Sí, els noms són reals. La meua vida està escrita per guionistes de comèdia) es van esforçar en l'àrdua tasca d'aconseguir que aprenguérem a formar i desfilar amb una prestesa i gallardia només comparables a les dels Marine americans. Per a això no van escatimar en la utilització de recursos tan avantguardistes com la profusa utilització de la paraula “cohones” aixina, amb H intercalada o tècniques d'entrenament sofisticades com la que segueix.

En l'enorme esplanada, centenars de soldats CETME C-64 al muscle i perfectament formats, desfilàvem sobre l'asfalt. El silenci amb el que s'executava la gràcil coreografia es trencava amb els bramits del cap Pilo Ro Ein, Ro Ein” paraules tècniques i supersecretes que vam deduir venien a significar dreta i esquerra. Cada cert temps i sense previ avís, la lletra de la lletania canviava i el “Ro Ein” es transformava en un “AR EIN” molt més alt, que ens anunciava l'obligació de xafar enèrgicament i a l'uníson amb el peu dret aconseguint-se un tro unificador que demostrava que tots els soldats marcàvem el pas exactament igual.

Invariablement després de cada “AR EIN” el cap Polo cridava “MÁS FUERTE” sense importar els decibels aconseguits i ací va arribar el primer ensenyament sobre el comportament de les persones que vaig traure d'aquell any en què vaig viure vestit de caqui.

Al crit de “MÁS FUERTE”, aquells que ja havíem colpejat amb força, ens sentíem interpel·lats i ho féiem amb major intensitat, mentre que els que havien xafat amb la dolçor amb la que un matxutxo acaricia a la seua mascota, ni tan sols es donaven per al·ludits.

Lo que vaig aprendre en aquella instrucció per a la desfilada és que en qualsevol col·lectiu, sempre n’hi haurà un cert nombre de persones que s'esforçaran al màxim i un grup que farà lo justetet. Als primers sempre els podràs demanar més i respondran pel bé de conjunt, als segons només pots demanar-los que no destorben. I això servix per a qualsevol circumstància de la vida, fins i tot per a comprendre els comportaments de la gent davant els sacrificis que ens exigix el control de la pandèmia.

Durant aquell any vaig aprendre unes quantes coses més sobre la condició humana, però… això ja és una altra història.