Per això no m'ha sorprés, ni tan sols m'ha defraudat que PSOE i PP s'hagen posat d'acord per a reformar la Constitució sense incloure la recuperació del Dret Civil Valencià. ¿Quin altre resultat calia esperar? Som invisibles i invisibles són les nostres reivindicacions per xicotetes que estes siguen. Perquè no ens equivoquem, la restitució del nostre Dret Civil no és més que una nimietat en comparació amb tot lo que el nostre poble ha de reclamar. Una micòria, el xocolate del lloro que qualsevol autonomia aconseguiria amb només murmurar-ho a cau d'orella dels qui manen.
Nosaltres no. Nosaltres som entreteniment festiu que ofrena contínuament noves glòries a Espanya. Som folklore, som platja de la “meseta”, som “Levante feliz”.
Traiem l'espasa amb ferocitat si veiem un tros de xoriço en la paella com si ens anara la vida en això i muntem un canyaret discutint entre nosaltres si lo correcte és a dir esmorzar o esmorzaret (abans ho féiem pels accents) però som incapaços d'aplicar la mateixa passió a qüestions transcendentals que ens són molt més necessàries.
A l'hora d'autodefinir-nos fugint de casposos tòpics, ho fem adoptant-ne uns altres més modernets, però tòpics al cap i a la fi, tan pesats i falsos com els anteriors, però amb comboiet.
Enviem diputats a les Cortes Generales per a què (en la majoria dels casos) es perden en el tumult partidari oblidant-se que haurien de representar els nostres interessos i després de quatre anys desapareguts en combat, tornem a confiar en ells, com si assumírem que la seua missió en esta vida és decebre'ns una volta i una altra en un cicle sense fi.
La metròpoli exerceix un efecte narcòtic sobre tot aquell diputat valencià que xafa el seu asfalt, fins i tot sobre aquells que allí arriben impulsats pels vots més compromesos amb la causa valenciana que acaben demostrant massa inclinació a ser el Sancho Panza del primer Don Quijote que passe per allí i massa poca a ser el nostre Tirant lo Blanch.
Enlluernats pels focus, accepten el paper de “paleto” simpàtic, esperant aparéixer fugaçment en algun resum televisiu parlant de qualsevol cosa que no continga ni una polsim de reivindicació territorial.
I ací ens trobem, una volta més davant unes eleccions en les quals podem triar si volem morir d'espasme o de “garrotillo” i encara que ara no es tracta de qui enviem al gran forat negre que és Madrid, lo que fem tindrà el seu reflex més tard en eixa galàxia tan llunyana.
Em resistisc a la invisibilitat i a la irrellevància però busque sense trobar un destí per al meu vot. El temps passa ràpid i tinc por de que una volta més, tapant-me el nas, hauré d'optar pel mal menor.
Quina llàstima.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada