Carta oberta a la Junta Directiva de la SUAM Sollana

Voldria escomençar estes línies donant-li les gràcies a la Junta Directiva pel seu paper en la recent assemblea informativa. Gràcies perquè van aconseguir portar-me a la memòria un record de la meua iaia que va faltar fa un grapat d'anys.

Voreu. Un dia vaig entrar a casa i me la vaig trobar veient una pel·lícula d'eixes basades en fets reals, en concret sobre violència de genere. En un moment donat, mentre el marit li estava pegant a la dona, la meua iaia em va dir “Mira si ella és roïna que el home li té que pegar i tot”.

Bé, se m'havia oblidat dir-vos que la meua iaia estava sorda. Entre això i que era producte d'una època fosca, la seua percepció de lo que estava passant estava prou distorsionada.

Eixa mateixa sordesa la vaig poder percebre durant l'assemblea en els membres de la Junta. És cert que estaveu allí i semblava que paraveu atenció, és cert que ens vau donar l'oportunitat d'opinar (gràcies també per això), però com li passa sovint a Homer Simpson, supose que quan començàvem a parlar vos apareixia al cap un mico tocant les planxes que vos impedia entendre lo que déiem.

Només aixina s'explica que fins i tot hui, continueu pensant que el problema és que es vulga despatxar o no al director, quan la qüestió és com i de quina manera es gestiona la SUAM.

De la mateixa manera que la meua iaia era producte d'una època fosca, els membres de la Junta sembleu ser-ho d'una manera de gestionar obsoleta, en la qual els càrrecs s'ostentaven i constituïen un privilegi que permetia fer i desfer sense més límits que els reflectits en uns estatuts i sense més control que la rendició de comptes a any passat.

Durant la passada assemblea va semblar escoltar-se de fons a Lluís XIV cridant allò de “l'Estat soc jo” quan es reivindicava el dret de prendre unes certes decisions de manera unilateral i les explicacions es semblaven massa a allò de “tot pel poble i per al poble, però sense el poble” del despotisme il·lustrat.

Fa molts anys que la cosa no va aixina. La manera de gestionar una societat moderna ha canviat i molt. Un càrrec ja no és un privilegi sinó una càrrega i un compromís de servici als socis que obliga a buscar consensos tot i que estos no siguen formalment necessaris.

Però clar, buscar consens implica dialogar amb qui no pensa de la mateixa manera que vosaltres i resulta tan còmode consultar només amb els qui vos peguen la “cabotà”, sobretot quan com heu repetit fins a l'avorriment, per a vosaltres, els altres formem part d'una confabulació judeo-maçònica que no busca una altra cosa que enderrocar a la Junta.

De lo que es va parlar durant l'assemblea es poden extraure un parell de conclusions: Que no existeix un projecte artístic musical que justifique les accions de la Junta (Només l'esperança que canviant una peça canvie el conjunt, però sense la més mínima certesa d'en quin sentit es produirà eixe canvi) i que per a aconseguir el vostre objectiu no es repararà en les despeses, al cap i a la fi els diners no ixen de les butxaques de la Junta. Si cal disparar amb pólvora de rei es fa i ja està.

Desgraciadament, a la Junta directiva de la SUAM Sollana sembla que els socis i músics que discrepen amb la vostra gestió vos sobrem (almenys eixa va ser la sensació amb la qual em vaig quedar en acabar l'assemblea) però ¿Què és una societat musical sense socis ni músics? Vos ho dic, un simple edifici buit i sense ànima.

Tot lo succeït amb posterioritat a l'assemblea confirma que com un tauró que ha olorat la sang, vos heu llançat a pel vostre objectiu sense atendre el moviment que creix al vostre voltant i sé que ara no sou capaços de vore'ho, però ja heu perdut.

La ferida que heu obert tardarà en tancar-se i els vostres noms estaran per sempre lligats a esta desgraciada etapa de la nostra societat.

Carles Choví Añó

Soci de la SUAM Sollana