HISTÒRIES DE LA PUTA MILI (III)

 

No vos ho havia dit, però vaig arribar a la mili com Pedro Sánchez va arribar a la presidència del Gobierno… amb una flor en el cul.

Tenint en compte que podria haver-me tocat anar a pegar panxades per qualsevol desert mal comunicat, acabar de mecanògraf en Capitania General de Madrid va ser tota una sort. 

Un tracte una miqueta informal amb els comandaments (ens passàvem el dia envoltats de galons, estreles i medalles), zero maniobres militars, tarifa super-reduïda de guàrdies concentrades en els primers mesos perquè els oficials volien tindre als seus secretaris lliures per a fer-los la faena i tots els caps de setmana a casa de permís.

La primera de les dos lliçons que vaig aprendre en la capital de la nació més antiga del món mundial que diuen els no-nacionalistes, va ser durant aquelles escasses guàrdies que vaig fer en la caserna on pernoctàvem.

Les guàrdies consistien bàsicament en estar apostat en la garita a l’aguait, per si a algun enemic li s’ocorria botar el mur per a entrar en la caserna i almenys durant el meu període militar no vaig conéixer cap cas d'invasió d'estes. No obstant això, si que es va donar algun cas en el que el pobre soldat de guàrdia acabara arrestat per haver-li enxampat despistat l'oficial en la seua ronda i no haver pronunciat les paraules màgiques ¡¡Alto!! ¿Quien va?? ni demanar el “santo y seña” que ve a ser com el password dels Terços de Flandes.

Com a conseqüència, durant les guàrdies en lloc de vigilar cap a fora ho féiem cap a dins d'on podia vindre el vertader perill, el de ser arrestat i l'ensenyament que s'extrau de tot això és que cal fugir de qualsevol organització en la que el “enemic” estiga dins perquè gens bo eixirà d'ella.

La segona lliçó apresa en este període va vindre de la mà de les guàrdies especials que féiem els mecanògrafs, que consistien en estar un dia clavat en un armari que feia d'oficina per a passar a màquina els informes que redactava l'oficial de guàrdia.

Siga prou dir que en finalitzar el meu torn vaig començar a esgarrar els esborranys amb tan mala fortuna que també em vaig carregar els informes definitius, per la qual cosa l'oficial no va poder presentar-los al registre dins del termini (una cadada en tota regla). Aclariré als millennials que les màquines d'escriure no tenien memòria RAM i no podies donar-li a una tecla per a guardar el document, per lo que el mal era irreversible.

Durant el matí de l'endemà, l'amenaça d'un arrest va pesar sobre el meu cap com a espasa de Dàmocles i he de confessar que quan aquell oficial va requerir la meua presència em vaig quedar més blanc que la paret. Afortunadament, la primera i única pregunta que em va fer va ser que d'on era i en contestar-li que de València em va mirar fixament i em va dir “Los valencianos son honrados, así que no tengo dudas de que ha sido un simple error. Ocupate de recuperar los informes cuando puedas”. D'allí vaig eixir sense càstig ni ser marmolat, agraint a tots els déus haver nascut en tan magna terra i havent aprés la importància del valor aureolar.

El valor aureolar és aquella qualitat que se li assigna a un col·lectiu o persona i que preval com a referència fins i tot en el cas que els nostres actes la contradiguen. Servix per exemple per a que un polític (cadascú pose ací el nom que primer li vinga al cap) prenga decisions contràries a la ideologia que predica i aixina i tot els seus continuen aplaudint-li amb les orelles.

Bola extra:

Durant els últims mesos de servici, el tinent Toro que era el meu superior, va demanar permís per a absentar-se extraoficialment i provar sort com a comercial aprofitant els seus contactes en les casernes i deixant-me a mi, un simple soldat ras, al capdavant de la secció que dirigia.

Durant el meu breu mandat, vaig redactar els escrits que anteriorment gargotejava el tinent i vaig despatxar amb l'oficial a càrrec. No es va notar la seua absència gens ni miqueta i em vaig llicenciar amb diploma de l'exèrcit. L'ensenyament que s'extrau d'esta última part el deixe a la vostra imaginació… Una pista: és el compendi de tot lo aprés en estos tres articles.