EMPELT

Jo em mirava els meus plantons. Més bonics no els hi havia. Els cuidava amb dedicació i cura. Els imaginava creixent forts i erectes, de troncs amples, arrels profundes, frondoses branques, oferint fruits carnosos i dolços. En el viver revisava cada detall que assegurara el seu futur creixement.

En el xicotet entorn controlat tot eren promeses d'èxit, però una volta i una altra, al trasplantar aquelles meravelloses promeses a la fèrtil terra, esta es tornava dura, aspra i els cavallons impedien l'arribada de la necessària aigua fins a marcir sense pietat els meus esforços.

Aixina vaig passar dècades. A pesar dels fracassos mai vaig maleir a la terra, perquè tot i ser abundant en terrossos ¿no és potser la terra per qui sembrava? No, no va ser ella qui em va fer desistir, però al remat vaig abandonar el conreu i em vaig entregar a la contemplació. Assentat en el bancal des d'on el paisatge es veu amb major perspectiva que la que oferix l'observació de la fulla de l'aixada quan s'afona en el terreny, ho vaig entendre.

Allí on els meus plantons fracassaven, creixen alegres els arbres bords deixats caure amb desgana. Les seues arrels superficials i la seua soca xata sostenen copes frondoses i aparents que enganyen a la vista. Omplin l'espai sense contribuir a l'ecosistema i aixina i tot, la vistositat dels seus amargs fruits aconseguix confondre.

Si poguera tornar arrere, deixaria d'intentar modificar el paisatge. Ell pareix no desitjar-ho. Em centraria a empeltar eixos arbres bords. Potser aixina podria ser de major profit.

I si encara penses que estic parlant d'agricultura és que ho he fet bé.