Páginas

8/12/10

MENTIR IX DEBADES

Pareu atenció a este extracte d’una notícia apareguda en el Levante-emv el passat dia 30 de novembre:

“El projecte de reforma de la pescateria del Mercat Central va propiciar ahir l’enèsim enfrontament entre el Delegat del Govern en la Comunitat Valenciana, Ricardo Peralta, i l’alcaldessa de Valéncia, Rita Barberá. L’alcaldessa va denunciar el passat 23 de novembre l’incompliment del Govern respecte a l’esmentada pescateria i ahir Peralta va mostrar als venedors, per a sorpresa d’estos, l’acta de l’acord aconseguit a penes sis dies abans, el 17 de novembre, entre el Ministeri de Foment i el propi Ajuntament de Valéncia per a licitar les obres en els pròxims mesos. Barberá, no obstant això, assegura desconéixer eixe acord.”


Dos versions sobre un mateix fet, la del PP i la del PSOE. Dos maneres d’interpretar la realitat a què ens tenen massa acostumats. Però esta volta hi ha un element nou en l’equació, un punt a què la realitat pot aferrar-se, un document l’existència del qual no és opinable ni interpretable, existix o no existix, simplement i este document marca una diferència fonamental. Algú mentix.

La mentida desgraciadament gaudix de bona salut en la política valenciana. Esta volta li toca el torn a unes obres en el Mercat Central, però ha estat present en pràcticament tota l’activitat publica dels nostres governants a totes les escales. Ha sigut protagonista d’enfrontaments sobre la implicació del Govern d’Espanya en els grans esdeveniments valencians, en el finançament autonòmic, en l’arribada de l’AVE, en la dotació d’ordinadors per als alumnes, en... absolutament tot.

La mentida ix debades. Tant si és Peralta el que mentix en esta ocasió com si ho és Barberá, cap dels dos patiran cap conseqüència per la seua mentida i és en este punt en què no hauríem d’estar conformes, perquè esta no és la mentida innocent de l’adolescent que nega als seus pares que fuma quan entra a casa empestant a fum, no, és una mentida que té com a finalitat la manipulació de la informació que reben els ciutadans ab l’esperança d’aconseguir el seu vot, és en definitiva la utilització perversa de la mentida com a arma distorsionadora de la democràcia i com a tal hauria de ser tipificada com a delicte.

No estic parlant de la mentida en què s’han convertit les promeses electorals (eixos xecs bebé que mai arriben), ni les derivades de la falta de contacte ab la realitat, em referisc a la contínua contradicció sobre fets constatables que tan sovint podem trobar en la premsa (excepció feta, clar està, de Canal 9). Em referisc a eixe estat de perpetu dubte sobre qui porta la raó que ens fa pensar que res és cert, que tots mentixen i si tots mentixen, que més dóna a qui donem el nostre vot.

La mentida, esta classe de mentida, corromp els fonaments mateixos del nostre sistema de llibertats, ens fa vulnerables davant dels faltats d’escrúpols, degrada la nostra capacitat de decidir i aconseguix fer triomfar als més corruptes. Només per això mereix el més dur dels castics.