Páginas

12/5/10

¿SOM UN POBLE SENSE SANG?


Diàriament escolte els meus clients queixar-se de la crisi, lamentar-se de la situació per la qual travessen els seus negocis, malparlar dels polítics. Hi ha dies en què després de la tercera o quarta visita , costa véncer l’impuls de tornar a casa rendit a l’onada de desanim i pessimisme que ni tan sols la costosa campanya Estoloarreglamosentretodos.org ha aconseguit parar.

Les lamentacions i les queixes s’han convertit en frases rutinàries en les conversacions, com un “bon dia” o un “com estàs” que traspassen la frontera dels llavis quasi de manera automàtica i sense conseqüències. Ni un simple gest de vaga general, ni el més lleu indici de revolució social a pesar que la situació s’agreuja mes a mes, inclús a pesar que quasi un de cada quatre valencians es troba desocupat i 17.000 autònoms s’han donat de baixa en l’últim any. ¿És que potser som un poble sense sang?


No, no és que pretenga encoratjar una revolució, ni convide a prendre el carrer com han fet els grecs estos últim dies, però em comença a incomodar el panorama de calma tensa que es respira sense que sindicats, autònoms i xicotets empresaris fem una altra cosa que lamentar la nostra sort com si esta depenguera dels capritxosos déus de l’Olimp. Ni es contempla l'expectativa de canvi en les eleccions de l’any que ve aguaita per cap part.

Vivim una època en què política i realitat patixen un profund divorci que ha sigut assumit com inevitable per la ciutadania i eixa inevitabilitat s’ha transformat en apatia. Els votants no esperen dels seus representants que s’ocupen dels seus problemes i estos simplement no ho fan. Els partits han assumit la màxima fallera que consistix a iniciar una nova falla quan les cendres de l’anterior romanen encara calentes i l’han transformat en una permanent campanya electoral que comença quan finalitza el recompte de vots de l’anterior.

Mentres la desocupació valenciana s’incrementa per damunt de la mitjana espanyola i la crisi afecta especialment una economia debilitada per anys de mala planificació del Govern de la Generalitat, les Corts s’han convertit en un realiti en el que l’oposició no parla més que del cas Gürtel i el Govern es dedica a fer d’oposició a ZP. Els uns i els altres es comporten com si res estiguera succeint al seu voltant.

No, el nostre no és un poble sense sang, és un poble sense polítics. Ens han acostumat a seguir les nostres vides a pesar d’ells, acudint cada quatre anys a votar sense fe i per simple rutina. Ens han acostumat a perdre la força per la boca, a queixar-nos en la taverna i en el mercat un dia després d’un altre, per a acte seguit votar sense esperança. La desesperança beneficia els polítics ineptes.

Economia i desocupació haurien d’estar presents tots els dies de l’any en les Corts, en els despatxos de govern i oposició, en la ment de tots i cada un dels diputats. No ho està i no sé com les seues senyories poden conciliar la son sabent que molt més de mig milió de valencianes i valencians no troben ocupació mentres ells es dediquen als jocs florals. Jo no podria fer-ho.