Páginas

23/8/10

SOLLANA

Ajuntament de Sollana
Sovint em pregunte si els polítics tenim clar a que ens dediquem, i quant més em fixe en la forma d’actuar d’aquells que tenen algun tipus de responsabilitat, més convençut estic que no és aixina.

A la meua manera de vore-ho, la raó principal de tota activitat política hauria de ser la de proporcionar als ciutadans les majors quotes de benestar possibles, un concepte este que, més enllà de tamisos ideològics, es traduïx en facilitar els mitjans per a un desenrotllament òptim a cada un d’ells en igualtat d’oportunitats, però açò sol quedar en segon pla suplantat pel pervers joc de poder entre partits.

Per a argumentar este raonament deixaré per un moment els “grans assumptes” per a descendir al terreny en què més evident hauria de ser açò, el de l’administració local, la més pròxima a l’administrat i la que de manera més directa es percep l’actuació dels polítics, estiguen estos en el govern o en l’oposició i prendré com a exemple al meu propi poble, el que dóna títol a este article i ho faré ab un cas pràctic.


Poc abans de que els fòrums (els d’internet i els de tota la vida) entraren en ebullició a causa dels desencontres entre alcaldessa i festers, la recepció del rebut corresponent a la nova taxa de tractament de residus emés per la Diputació, havia incrementat ostensiblement la temperatura ambient a Sollana, sobretot arran de conéixer-se que la quantitat carregada per vivenda arribava a ser el doble de la què es cobra en altres pobles de la contornada pel mateix concepte.

El fet és que, de la nit al dia, les ciutadanes i els ciutadans de 52 municipis englobats en el Consorci Ribera-Valldigna s’han trobat ab que a més de pagar per la retirada del fem, ho hauran de fer pel seu tractament i reciclatge en la planta de Guadassuar, i que la quantitat a abonar per vivenda s’ha establit segons un criteri desconegut per als usuaris, encara que certs “rumors” apunten que la població que menys recicla més paga.
Comunicar de l'Ajuntament

¿Quines han sigut les reaccions davant d’este fet? L’equip de govern ab la seua alcaldessa al front s’ha limitat a emetre una comunicació en forma de fotocòpies en A3 col•locades en llocs de gran afluència de públic, en el que fonamentalment s’informa als ciutadans que l’ajuntament està exempt de tota responsabilitat (cosa que segons pareix constituïx la màxima preocupació d’un polític, no tindre la culpa quan passa alguna cosa roïna). L’oposició per la seua banda roman callada confiant en que la falta d’informació acabe per beneficiar-los, sabedors que en els pobles sol ser l’alcalde qui es porta les medalles però també qui rep els pals quan les coses paren mal. En abdós casos, govern i oposició s’han limitat a utilitzar per acció o per omissió el “problema” en el seu propi benefici i no han aportat ni la més mínima solució.

Com a conseqüència de la falta d’informació (no trobarem res respecte d’això en la web de l’Ajuntament) els ciutadans han començat a traure les seues pròpies conclusions que no es referixen únicament al sentit del seu vot per a les pròximes eleccions, sinó al seu comportament immediat pel que fa al fem. La frase més sentida estos dies ha sigut “si paguem per a reciclar, no té sentit que separe el fem i el deposite en els contenidors especials” i arribem ab açò al moll de l’os. L’absència d’implicació dels polítics en el problema de fons provoca que l’efecte aconseguit siga exactament el contrari del buscat.

¿Quina haguera sigut al meu parer la manera correcta d’enfocar este tema? ¿Que és lo que distingix una bona praxi política del procediment habitual? Tres elements clau: informació, implicació i solució.

Estant com estem en l’era de la comunicació, és imperdonable que les administracions no utilitzen tots els mitjans al seu abast per a mantindre informats els ciutadans sobre aquells assumptes que els afecten directament, uns mitjans que paradoxalment si són utilitzats, per exemple, per a anunciar les festes.

L’eliminació dels residus sòlids urbans constituïx des de fa més de dos dècades un problema creixent i la seua solució té un cost elevat, un cost que només pot minimitzar-se per mitjà de la separació en origen i la seua posterior valoració. Conscienciar la població i informar adequadament és tasca de tots els partits, tant des del govern com des de l’oposició i no fer-ho és una irresponsabilitat difícilment justificable, com injustificable és que s’intente utilitzar el problema com a arma electoral.

Quant a la implicació, esta exigix un canvi radical de paradigma. És precís que els polítics entenguen que una volta obtinguda l’acta de regidor, deixen de representar exclusivament al seu partit i es convertixen en valedors de tot el seu poble. Per tant, si per a defendre els interessos dels seus veïns han d’enfrontar-se ab altres institucions governades pel seu mateix partit, o inclús ab la direcció d’este, han de fer-ho, han d’anteposar el bé general a la disciplina interna.

En l’exemple que ens ocupa, la defensa dels interessos de la població es traduïx a aconseguir el millor servici ab el menor cost directe possible, i tenint en compte que l’administració encarregada de la recaptació i gestió de la taxa invertix considerables quantitats de diners en altres activitats tan prescindibles com el finançament de la col•locació de gespa artificial per als camps de futbol o la celebració de concursos de Djs, lo desitjable haguera sigut que els representants de cada un dels 52 municipis implicats s’hagueren unit per a que la pròpia Diputació assumira una major part dels costos, atenint-se a la utilitat pública i a l’interés comunitari del servici.

La solució per la seua banda, necessita de la correcta identificació del problema i el problema és que necessitem que disminuïsca dràsticament la quantitat de fem que es deposita sense classificar alhora que s’incrementa la utilització dels contenidors de reciclatge i açò no s’aconseguix castigant de manera generalitzada als habitants d’un municipi incrementant l’import de la taxa, s’aconseguix facilitant-los el treball. Si per a reciclar, a més de tindre a casa diversos poals, els obliguem a recórrer el doble o el triple de distància per a depositar el fem que si el depositen sense classificar, si la proporció entre els contenidors generals i els de reciclatge continua sent aclaparadorament favorable als primers o si els contenidors de reciclatge no es buiden periòdicament, mai aconseguirem solucionar el problema.

Implicar-se proactivament en la solució ens portaria a invertir la tendència, a fer més fàcil la classificació del fem incrementant el nombre de contenidors especials i reduint els generals, invertint per a què estos no es convertisquen en elements antiestètics en els nostres carrers per mitjà del seu soterrament i evitant l’acumulació ab una adequada rotació de buidatge.

Açò és fer política local i lo demés, el joc d’interessos i d’equilibris de poder entre partits, no són més que focs artificials que s’observen ab estupor des d’una societat que cada volta més, es troba allunyada dels polítics.