Páginas

22/1/10

¿UN MÓN FELIÇ?

Me vaig retrobar ab Huxley farà cosa de dos mesos. Se’m va presentar en una insinuant edició de butxaca des de les estanteries d’un centre comercial i el vaig abraçar junt ab el record d’una preadolescència de lectura als perus d’una garrofera.

Als dotze anys “Un món feliç” em va impressionar com només pot fer-ho una novel•la futurista plena de conceptes fantàstics i imatges de modernitat suggeridora, però rellegir a Huxley tants anys després m’ha donat perspectiva i una mirada critica que eriça els pèls del bescoll, perquè si bé no hem arribat als extrems de producció humana estandarditzada, classificació en alfes, betes o epsilons, ni al condicionament per mètodes invasius, d’alguna manera ens hem acostat perillosament a la societat de felicitat obligatòria i lligada al consum que es descriu en la novel•la.


En a penes unes dècades ens hem anat transformant al ritme que hi ha marcat el neoliberalisme i la globalització. Hem anat perdent la nostra condició de persones que viuen en comunitat i que en comunitat es desenrotllen, per a abraçar la nova religió de l’individualisme en què eixa convivència es reduïx a un simple fet circumstancial i per a la que la importància de l’individu residix en la seua capacitat productiva o de consum.

Per descomptat no és este un fenomen nou ni generalitzat, però no és menys cert que ens enfrontem ara a una massa crítica no coneguda anteriorment. Cada volta són més els que viuen pendents del seu propi melic, incapaços d’involucrar-se socialment més enllà del seu cercle d’amistats i açò portarà conseqüències negatives a llarg termini.

Fa uns dies la Sexta iniciava un nou reality ab el nom de “Generación Ni-Ni”. Les entrevistes als “concursants” i als seus pares són com una alarma bramant a tot volum. Jóvens que ni estudien, ni treballen, ni tenen cap intenció de fer-ho, l’única aspiració dels quals en la vida es reduïx a passar-ho bé i que contemplen el seu futur com una prolongació sense límits de la pròpia adolescència, un món feliç sense responsabilitats ni implicacions sentimentals, ni tan sols ab els pares, convertits en simples subministradors crematístics.

Una exageració sens dubte, però present ja en la nostra societat convidant-nos a revisar en el nostre entorn a la busca de possibles Ni-Ni. Jo ja he trobat algun sense massa esforç en el meu rogle més immediat.

Enfront de l’extrem tota una gamma de variacions sobre el mateix tema, l’absència de compromís i un nou paradigma de vida en què la llibertat de cada individu està per damunt de la llibertat de la resta i aixina cada desig ha de satisfer-se a la major brevetat i sense importar les conseqüències que per a altres tinga eixa satisfacció.

Si no fa massa temps les mobilitzacions tenien a vore ab la consecució de drets i els jóvens eixien al carrer a protestar i exigir una societat més justa, hui ni la crisi, ni la desocupació ni la possibilitat de retalls en els drets dels treballadors aconseguixen arrancar un gest de rebel•lia col•lectiva i no obstant això, els horaris de tancament dels bars de copes o les restriccions respecte als botellons han provocat en els últims anys no pocs disturbis protagonitzats per eixos mateixos jóvens incapaços de reaccionar per lo col•lectiu tant com fervents defensors del seu “dret a la felicitat”.

El futur que ens espera ab un individualisme que aconseguix guanyar terreny dia a dia s’assembla massa al descrit per Huxley, i els polítics no podem comportar-nos com a simples espectadors massa preocupats per guanyar i conservar el poder com per a prestar atenció als problemes futurs. La nostra missió va més enllà de la simple gestió eficient de l’administració, tenim un compromís ab la societat que ens obliga. En cas contrari, en paraules de Mounier a la política li falta el sentit ètic transformador de la pròpia societat.



1 comentari:

Agustí Colomer ha dit...

Llegint el teu article m'ha vingut al cap les reflexions del filòsof Jan Patocka. Patocka fou un dels intel·lectuals xecs firmants de la Carta 77, símbol de la dissidència a l'Europa de l'Est, i amic del també firmant -i posteriorment president- Vaclav Havel. El mateix any 1977 Patocka morí en un interrogatori policial. D'ell és la següent reflexió, que s'addiu molt a la teua:

"La política està orientada a la vida en llibertat i no a la supervivència, ni tan sols al benestar. Quan els objectius polítics es limiten a tractar de resoldre una crisi entesa com econòmica, amb oblit de la crisi espiritual, podem dir que la història ha acabat".

Enhorabona pel post. És francament bo. A Emilia, a David (també lector de Huxley) i a mi ens ha agradat molt.