Páginas

15/7/10

DE BARRERES ELECTORALS

No tardaran molt a aparéixer les primeres protestes, les primeres opinions, les primeres campanyes. A menys d’un any de les eleccions autonòmiques, és només qüestió de temps que isca la qüestió de la barrera del 5% a lluir, possiblement a mida que la premsa vaja publicant enquestes que situen en la corda fluixa a algun dels aspirants a revalidar representació parlamentària.

La llei electoral valenciana és especialment exigent a l’hora de permetre l’entrada dels partits a les Corts. Les seues portes romanen tancades per als que no són capaços d’obtindre el suport de al menys un 5% dels votants, prou més de lo que es necessita per a accedir a altres parlaments, prou més de lo raonable. Un percentatge dissenyat a mida per a fomentar el bipartidisme i que no obstant això, no és l’única barrera per a aconseguir representativitat, simplement és l’última i la més autòctona.


No és que vullga restar-li importància. La té i molta. Només fa falta un simple exemple per a adonar-se de com ha influït en la història recent dels partits valencians. Simplement rebaixant un punt en l’exigència deixant-la en un 4% (en altres autonomies és del 3) en 1999 no sols no haguera eixit UV de les Corts, sinó que a més, el Bloc hauria obtingut representació. Si deixàrem volar un poc la nostra imaginació, si jugàrem a la política ficció ens adonaríem de quant haguera canviat el panorama polític dels últims onze anys.

Però com vinc dient, el 5% és el nostre particularisme, el llaç que adorna el gran paquet estratègic del bipartidisme imperfecte. La verdadera molla de la qüestió es troba tancada en el mateix sistema electoral, en el que es conculca el dret de la igualtat d’oportunitats i es prima exageradament als grans partits.

Prenguem per exemple el repartiment dels espais gratuïts de publicitat en les televisions i ràdios públiques. El temps es distribuïx en funció dels resultats obtinguts en les últimes eleccions del mateix rang, per lo que a més vots obtinguts ab anterioritat, més espai publicitari, a més espai publicitari, més possibilitats de comunicar ab el votant, a més possibilitats de comunicació, més vots que comptabilitzar en la següent campanya per a obtindre més espais gratuïts i aixína entrem en un bucle del què són desallotjats sense pietat els més dèbils en una actualització de la llei de la selva.

Es dóna la circumstància afegida de que són precisament els partits més afavorits per esta llei, els que menys necessiten dels seus favors. Estos ja compten ab pressupostos prou grossos com per a suportar enormes campanyes electorals que es prolonguen durant quatre anys, tenen garantida la presència en els mitjans precisament per trobar-se presents en les institucions i no necessiten de la gratuïtat oficial per a donar-se a conéixer perquè són la Coca-Cola competint ab la llimonada La Senyera. Ni el PP ni el PSOE necessiten de publireportatges gratuïts a càrrec dels contribuents, lo que necessiten és que ningú més puga entrar en el seu Olimp de classe privilegiada i per això, cada minut d’estos espais que consumixen es convertix en rendible en tant i quan és un minut que no pot ocupar cap aspirant a la seua glòria, un minut en què el votant és privat de conéixer alternatives, no siga cas que decidisca tastar sabors nous i els fota l’invent.

Una volta passades les eleccions, ab els resultats en la mà ¿qui creuríem que passa per caixa a retirar subvencions? No són els partits xicotets, ni els de mitja capa, no són els que han afrontat la campanya ab dificultats econòmiques i han hagut de suplir la falta de suport oficial ab esforç i imaginació. De nou són els grans i opulents membres de la Jet-Set de la política els que passen factura per vot obtingut, els que podran compensar les despeces del mailing.

¿Ens podem imaginar un sistema tributari en què els que més tenen contribuïren en menor grau que els més pobres? Este és exactament el barem utilitzat per la llei electoral, una norma que es mostra implacable fins en els xicotets detalls com en els espais que els ajuntaments posen a disposició dels partits per a apegar els cartells.

Però si hi ha un punt en què es posa de manifest la desigualtat en favor dels grans i s’establix una barrera d’entrada autenticament discriminatòria és en la possibilitat que tenen els partits d’imprimir i enviar per correu les paperetes de votació.

Qualsevol que, per devoció o obligació haja estat una jornada en un col•legi electoral, haurà pogut observar la gran quantitat de persones que acudixen a votar ab el sobre preparat de casa, persones que atés que els està permés fer-ho, preferixen triar la candidatura a què donaran el seu suport en la intimitat del seu llar.

Fer arribar les paperetes a cada casa de cada votant suposa un desembossament econòmic importantíssim, de manera que són pocs els partits que poden permetre’s este luxe. De fet podríem assegurar sense por d’equivocar-nos que únicament són dos els partits valencians que ho fan ab regularitat, gràcies a la qual cosa, per a un gran nombre d’electors les possibilitats de vot, per comoditat o per desconfiança es reduïxen a dos.

Des de l’inici de la democràcia s’ha posat tot l’interés a afavorir el sufragi actiu, s’han donat facilitats als votants, s’han fet campanyes institucionals animant a acudir a les urnes. Podem triar, és cert, però cada volta podem triar menys, la majoria de les voltes entre el roín i el pitjor i si a més de triar, volem ser triats, val més que ens armem de paciència i unes bones botes per a escalar els enormes murs que s’interposaran en el nostre camí.

I d’açò el Constitucional no diu res.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Què vols que et diga, Carles?
A qui sempre li ha agradat la llimonada de La Senyera, sempre en beurà...

Xavi López ha dit...

Totalment d'acord amb allò que has exposat, Carles. Només un apunt, el Constitucional sí s'ha pronunciat sobre barreres electorals, per exemple, en el cas de les Illes Canàries, validant la constitucionalitat de les mateixes.

Carles ha dit...

Xavi, la frase que tanca l’article no hi ha que prendre-la al peu de la lletra, està escrita des del sarcasme més absolut. El Constitucional com bé dius sí que parla, i generalment per a validar les desigualtats i preservar el sistema tal qual va ser concebut en la transició. Servix en definitiva com fossilitzador del sistema polític impedint l’avanç, com han pogut comprovar els catalans.

Anònim ha dit...

Salut Carles: els qui elaboren enquestes saben molt bé dels efectes perversos que poden tindre estes. Per exemple, tal i com tu insinues al teu post, les enquestes van a dir i diran que Compromís no arribarà al 5%. Es buscarà per tant un efecte disuasori cap als seus possibles votants: no cal que votem eixe partit si el teu vot no servirà de res. El problema és que l'electorat se'l creu: jo ja no. Fa temps que vaig decidir fer-me pragmàtic: sé que de totes les opcions més properes a mi, la que més possibilitats té és Compromís i és l'opció que votaré. Preferisc que estiga Morera a les Corts a què només estiguen Camps i Alarte. Tal vegada és el que ens calga a tots: un poc de pragmatisme.