Páginas

20/5/10

UNA VERITAT INCÒMODA

Vivim en la creença que se’ns està permés triar els nostres líders. Cada quatre anys som convocats a les urnes per a designar ab el nostre vot les persones que dirigiran les institucions valencianes, persones que se’ns presenten ab cara i ulls, que ens exposen els seus programes, que se’ns venen de la millor manera possible; però tot açò és fals, almenys en el cas de la Generalitat Valenciana.

Votem sí, i en aparença la persona que aconseguix més suports accedix a la presidència i forma govern, però qui porta els ramals del nostre destí es troba a més de 300 quilòmetres del Palau de la Generalitat i la seua designació no depén de la voluntat de les valencianes i dels valencians.


Esta és la veritat incòmoda, l’efecte col•lateral que ha tingut el cas Gürtel en la nostra terra, la constatació que com molts intuïem des de fa temps, el nostre President pot ser Camps, però qui mana sobre les institucions valencianes és Rajoy i sense el seu permís res pot fer-se o desfer-se.

Els primers símptomes descaradament evidents es van poder apreciar quan la figura de Ricardo Costa va quedar en dubte. Camps va intentar per tots els mitjans salvar el cap del seu secretari general, ho va intentar ab ganes, però sense èxit. De res van servir les poses de pretesa autonomia, ni les velades amenaces apel•lant als necessaris vots que el PPCV poguera aportar a una hipotètica victòria dels populars en el 2012. Al final Rajoy va amollar a María Dolores de Cospedal i Ricardito li va durar un sospir. En no res va ser desposseït de barcos i honra a manera de públic escarment sense que el pobre sàpia encara perquè a ell sí i als altres no.

El primer senyal no era preocupant. Al cap i a la fi no deixen de ser problemes interns de partit sobre els quals la ciutadania, els votants (excepte si de cas els votants del PP) tenim res a dir, però la debilitat mostrada per Camps davant de l’aparell del carrer Gènova, eixa debilitat, ha acabat per convertir-se en la debilitat de tot un poble, el nostre.

Ve el Tribunal Suprem i ordena reobrir el cas dels trages. Entre somriures forçats i mostres de suport repetides fins a l’extenuació, el Molt Honorable President comença a greixar la maquinària per a, arribat el cas, avançar les eleccions autonòmiques. La idea se li passa pel cap i en algun moment se li escapa dels llavis. Durant els primers dies sura en l’ambient com una certesa i de sobte, tot canvia.

Després d’uns quants mesos d’absència, Camps va acudir a la seu nacional del PP. Tres dies donant passos en una direcció i a l’eixida de la reunió res de res “mon pare no em deixa”.

Mira per on una reivindicació històrica que finalment va ser un dels pocs èxits de la raquítica reforma del nostre Estatut; la potestat del President de la Generalitat per a convocar eleccions anticipades, ha quedat totalment inutilitzada perquè este està obligat a demanar permís al seu superior jeràrquic dins del partit i açò, açò si que ens afecta a tots els valencians, perquè la decisió no depén de lo que convinga o no al nostre poble, sinó de lo que li convé a Rajoy.

I hi ha dos raons fonamentals que fan aconsellable l’avanç de les eleccions, dos raons que res tenen a vore ab la situació processal del nostre President, ni ab l’estratègia política del PP per a governar Espanya.

Des que es va destapar el cas Gürtel, estem sotmesos a una campanya electoral permanent. Ab la crisi tancant les seues mandíbules sobre els ciutadans, ab més de mig milió de desocupats, res pareix existir per als polítics excepte els punyeters trages, el “bigotes” i els jutjats. És necessari concloure ab el sainet, passar per les urnes i començar a governar. Esta seria la raó principal per a avançar les eleccions, però hi ha una altra de més transcendència.

Igual que el matrimoni arriba a la seua plena validesa al ser consumat, la facultat de dissolució de les Corts i la convocatòria d’eleccions que el nou Estatut conferix al President de la Generalitat no serà plena fins que es faça ús d’ella. El nostre Estatut necessita fer ús de matrimoni.

Però que més donarà lo que convinga o no al nostre poble si al final depenem d’un senyor que viu a centenars de quilòmetres d’ací i al què no ens és donat triar. És incòmode sí, però és veritat.